Avui que justament s'escauen els quaranta anys del retorn del president de la Generalitat de l'exili, Josep Tarradellas, i que en conseqüència commemorem la reinstauració de les institucions polítiques catalanes arrasades per Franco, avui que fa tot just una setmana que han ingressat a presó dues persones que només carreguen amb la culpa d'haver dirigit les organitzacions cíviques que han impulsat el moviment socials més multitudinari, democràtic i pacífic que s'ha vist en tots aquest anys -i parlo des que Franco va entrar a sang i foc al govern espanyol-, el moviment independentista català; avui que encarem la més que probable aprovació en aquesta mateixa setmana per part del Senat espanyol de l'autonomia que neix del pacte de recuparació de la Generalitat entre Tarradellas i un Adolfo Suárez que acabava de guanyar les primeres eleccions democràtiques des de la fi de la II República; avui que el degoteig d'actes perpetrats pel conglomerat policiacojudicial espanyol contra el poble català continua en un sinistre in crescendo mentre el pretén tapar el soroll mediàtic de l'altra gran conglomerat de la repressió espanyola, el mediàtic. Avui que Catalunya és en boca i sota els ulls de tot el món, potser cal fer una breu mirada al passat.
Josep Tarradellas va maniobrar amb astúcia -allò que ara molts diuen, lloant-ho o no, l'astúcia catalana- per poder restablir la Generalitat abans que ni tan sols comencés el procés constituent de la democràcia espanyola en beceroles. Duent rere seu la càrrega dels llargs anys de l'exili en què va acabar representant tot sol el record de les institucions de l'autogovern a l'exterior, Tarradellas va tenir molt clar que Catalunya havia de partir d'una situació de força, una relació d'igual a igual, amb aquella Espanya que volia homologar-se a les democràcies europees.
El model de la Constitució que en va sortir, el del 78, va correspondre a mitges amb la seva aspiració, i el mateix es pot dir de l'Estatut del 79. Molt aviat, el cafè para todos i les successives lleis harmonitzadores com la LOAPA, sota el clima nascut del tejerazo del 81, van fer diluir aquella consideració especial de Catalunya com una nacionalitat amb un marc de relacions propis amb Espanya.
L'intent de Pasqual Maragall de crear un nou Estatut, el del 2006, es pot dir que és l'últim intent català de reconduir aquest marc autonòmic que havia anat escanyant cada cop més el país cap a una nova relació d'igual a igual, o almenys bilateral. La resposta dels grans partits espanyols, PP i PSOE, ja és sabuda, i amb la complicitat d'un Tribunal Constitucional corromput, es va donar una radical destralada a la voluntat del poble català que havia referendat aquell estatut, malgrat ja haver estat prèviament retallat (raspallat com va dir Alfonso Guerra) per les Cortes.
Aquest fet ens situa en la línia en què ens trobem. El desencant del catalanisme aniria aprofundint-se alhora que les polítiques del PP suposarien un desplegament progressiu i implacable de mesures recentralitzadores. No solament s'ha perpetuat des d'aleshores l'ofec econòmic de l'autogovern català, és que s'ha consumat una veritable ruptura amb aquell pacte que, des del retorn de Tarradellas, havia justificat l'aclaparadora aprovació per part dels catalans de la Constitució de 1978. Aquell pacte és avui només un trencadís que l'ha fet irreconeixible per al poble català.
L'última mesura, l'encoberta suspensió de les institucions bàsiques de l'autogovern, govern de la Generalitat i Parlament, acordada pel Consell de Ministres extraordinari del passat dissabte, és la més clara mostra de qui ha vingut a trencar aquell pacte. L'aplicació absolutament esbiaixada i forçada d'una norma, la del ja cèlebre article 155, per a cessar en les seves funcions el president i el seu govern, i deixar sense contingut la tasca del Parlament, a més d'una bateria de mesures que comporten una lletra petita que només ha estat insinuada a porta tancada, són el més clar exemple d'aquesta concepció política d'un Estat que, en el fons, mai ha reconegut les bases del pacte territorial que és un dels fonaments del règim constitucional del 78. Una concepció que relega les comunitats autònomes, totes, a un paper subsidiari, i en tot cas subjecte al principi jeràrquic en les seves relacions amb l'Estat -entès aquest sempre com el nucli dur de les institucions centrals-.
Aquesta concepció, que de cap manera es troba en l'esperit de la Constitució tal com a un servidor li van ensenyar a la Facultat de Dret constitucionalistes com Isidre Molas i Francesc de Carreras -avui un convers al nou model interpretatiu, cal dir-ho-, i com ho va ratificat la jurisprudència del Tribunal Constitucional dels primers anys de la democràcia.
Comprovar la deriva d'aquest alt intèrpret i àrbitre de l'ordre constitucional ens parla eloqüentment de com el règim s'ha refundat a si mateix per negar almenys una part dels que van donar-lo a llum, i quedant-se només amb una altra part, la dels representants del règim del qual la Constitució havia de ser substitutòria. Ara veiem clarament que no solament no es va assolir el que l'oposició de l'època havia denominat ruptura, és que ni tan sols es va efectuar una veritable substitució, sinó tan sols una successió, una envernissada cosmètica que podia saltar a poc que els poderosos ressorts de l'Estat espanyol -no ja el franquista, sinó l'hereu de moltes altres encarnacions anteriors d'història d'opressió- es vegéssin amenaçats.
I aquí som. En aquest desafiament i en aquesta topada. Catalunya de nou com a punta de llança de la crisi d'un model caduc que només s'ha sostingut en cada crisi periòdica gràcies a la força.
Som aquí...."Tossudament alçats"
ResponElimina