Mario Vargas Llosa va ser ahir la gran estrella convidada a la gran manifestació unionista que es va desenvolupar a Barcelona, un dels principals oradors del final de la marxa en pro de la unitat d'Espanya, a la qual van assistir -segons la guàrdia urbana- unes 350.000 persones. El seu to, dur, més aviat sec, no va acabar de connectar amb la massa, potser perquè es va permetre una referència a la seva arribada a Barcelona en els anys de la dictadura franquista -una qualificació que a molts dels aplegats no els devia acabar de satisfer-.
Ja al seu discurs d'acceptació del premi Nobel, ara fa set anys, va aturar-se en aquella època i en la seva particular visió contra el nacionalisme.
Més enllà de la paradoxa de fustigar el nacionalisme enmig d'una manifestació d'un exaltat i exacerbat nacionalisme, el seu punt de vista sobre aquest fenomen polític va ser aleshores, i ho va tornar a ser ahir, marcadament simplista.
Sobre això vaig escriure aquesta petita anàlisi en aquest blog en aquella memorable ocasió per a l'escriptor peruà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada