Una bona mostra de l'exquisidesa d'alguns, o molts, d'aquests equidistants que es mantenen neutrals en una lluita ja declarada com és la del moviment independentista contra el repressor Estat espanyol és un tuit que ha estat molt comentat aquests dies. És d'un tal Antoni-Italo Moragas i diu així:
Uns acusen de terrorisme a qualsevol protesta, altres acusen de dictadura a qualsevol actuació repressiva. I uns pocs vivim en una democràcia incapaç de donar resposta a un conflicte polític pels incentius d’ambdues parts per a distorsionar la realitat.
O, encara més il·lustratiu, aquesta piulada d'avui mateix de l'ínclit exdiputat dels comuns, Lluís Rabell:
Aquesta postura tan democràtica, tan humana i tan considerada, i tan sospitosament còmoda, cal dir, que fa que tota una patuleia variada de vells radicals, antics comunistes o encara comunistes, nous revolucionaris, etc, tots ells caracteritzats per la seva capacitat teòrica transformadora i la seva nul·la capacitat de posar-la en pràctica, ja està prou vista i és prou coneguda per molestar-se a comentar-la gaire. Bastaria acudir al meu filòsof Magnus T. Pfaff per veure com ja els retratava prou sentenciant aquells col·legues intel·lectuals que sempre afegien un parell d'ous durs a totes les reclamacions a les quals eren convidats a sumar-s'hi... fins que s'esgotaven els ous durs i tornaven així, orgullosament cofois, al seu galliner sense haver mogut un dit.
Més interessant és potser considerar una peça més elaborada i documentada, l'article de Marc Andreu a El Crític titulat Octubre groc, primavera incerta. En essència, aquest article es pregunta si el que s'ha viscut d'ençà l'1 d'octubre és realment una revolució. I la seva conclusió bàsicament segueix la del professor Josep Fontana: Si pretenia ser una revolució, de moment és una revolució frustrada. Ho contemplo com una catàstrofe i des del més absolut desacord. Estem en un moment per aprendre a resistir, a no resignar-nos, a tirar endavant i tractar de recuperar el que puguem dels nostres drets i llibertats, prou amenaçats.
També cita conspicus pensadors d'una òrbita similar: Vicenç Fisas, Guillem Martínez, Juan Andrade... fins i tot Joan Coscubiela. Una interessant mostra de com, des d'una apel·lació a la revolució, es desdenya una opció de revolta democràtica. Ni el crescendo repressiu i la deriva feixista que adopta l'Estat espanyol que està escandalitzant el món més democràtic pertorba la visió d'aquests inte·lectuals de cella alta.
Ara bé, m'interessa quan ens acusen als independentistes de muntar una ficció equiparable a la que perpetra l'unionisme per justificar la seva repressió, aquell en la qual es deté una presumpta cabecilla del moviment violent CDR per posseir un xiulet groc i una careta del temible revolucionari Jordi Cuixart. Al marge de reclamar un i altre cop una autocrítica al moviment independentista pels erros comesos, com no fan envers l'unionisme, però ignorant que l'autocrítica en l'únic camp que s'ha fet és precisament en l'independentista, diria que l'assenyalament més insidiós de l'article és el que apunta un altre il·lustre equidistant, Jordi Amat en l’imprescindible assaig ‘La confabulació dels irresponsables’. “Sobretot hi havia paraules: el relat que allunyava la política catalana de la realitat, el relat que bona part de la societat catalana acabaria preferint a la descripció de la realitat. Un relat que flirtejava amb la postveritat i creava una falsa sensació de consens”. Segons Amat, aquest relat, en la seva decantació de la declaració unilateral d’independència, té un fonament historicista de “relat unidireccional reelaborat, generació rere generació, per la historiografia nacionalista".
Com es veu, s'acaba acusant l'independentisme de crear un relat tan fals com el del seu temible enemic. És a dir, es vol neutralitzar l'argument que feia anar en el meu darrer post, i que jo documentava amb mentides molt concretes i evidents, que és el de la retorçada manera amb què la croada politicojudicial i mediàtica espanyola malda per construir un relat ad hoc per a dirigir tot l'arsenal repressiu de l'Estat. I vol neutralitzar-lo per la via d'equiparar-lo amb una pretesa realitat paral·lela creada pel món independentista.
Crec francament que novament estem davant d'una impostura intel·lectual que juga a posar en els dos platerets de la balança fenomens molt diferents. Si l'un posa tota la perversió de la fabricació deliberada de la mentida per tal de manipular i ocultar la realitat, l'altre pretén apuntar a un projecte alternatiu d'una realitat que impugna, quant antidemocràtica, vulneradora dels drets humans i , en definitiva, contrària a l'emancipació del poble català que pregona l'altra part. És a dir, podem estar d'acord que el moviment independentista vol crear un nou marc polític mentre l'altra disfressa de marc democràtic el que no ho és.
Naturalment, la percepció del que és veritat i és real sempre està subjecte a crítica, i a la discussió històrica, però alguns fets són difícilment qüestionables, com per exemple la manipulació d'un text jurídic com la que reflectia en el meu anterior post. En última instància, com ja vaig dir en un post molt més antic és que una cosa sí tinc clara: si bé el just no sempre guanya, el trampós sempre perd. Encara que aparentment guanyi i se'n dugui els premis. No sempre el món el deixarà clarament exposat en la seva actitud reprovable, (...) Però hi ha algú que sí sap realment que ha enganyat i ha actuat emparat en el frau. I d'aquest no pot fugir mai, ja que és ell mateix.
Més profunda em sembla la crítica a l'abast d'aquesta transformació política a la que apel·la la revolta independentista, i les incongruències o tensions que això provoca en les seves heterogènies files. però això haurà de menester l'espai d'un futur post.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada