SANT JORDI COM A SOLUCIÓ

Novament, Sant Jordi ha estat una festa apoteòsica on la nostra societat civil catalana -la de veritat- mostra la seva millor cara, la que celebra la cultura i la bonhomia de l'amistat i l'amor simbolitzats en el llibre i la rosa. Regalem gairebé tantes roses com catalans i catalanes hi som, i més d'un milió de llibres, que suposen xifres de vendes de més dels vint milions d'euros. Enguany, no obstant, va haver un record indefugible cap als nostres compatriotes que no van poder assistir-hi des dels carrers inundats de sol i llibertats de les ciutats, viles i pobles de Catalunya, els nostres presos polítics. Roses grogues, múltiples actes reivindicatius -com, a Reus, l'arribada de les cel·les on ciutadans s'engarjolen una estona per rememorar els presos polítics-, ens ho feien present.

Sens dubte és això el que va fer que saltés la inevitable nota discordant, la de Carlos Carrizosa, el portaveu de Ciutadans, que declarava que li sabia greu que es volgués fer de Sant Jordi una festa només per a una part dels catalans. El filòsof Xavier Antich li replicava a Twitter que sap greu que, en efecte, només sigui una festa d'una part dels catalans: els que llegeixen. No sé si es pot dir que els que no llegeixen mai, ni un llibre a l'any, se senten al marge d'una festa tan cívica, però suposo que més aviat Antich apunta al fet que el votant de C's i unionista en general és menys afeccionat a la lectura que l'independentista. Això seria molt dubtós, també, però els estudis demogràfics semblen afirmar que a més nivell cultural entre la població catalana, més tendència independentista. Queda clar que que es tracta d'estadístiques i tendències que admeten tota mena d'excepcions singulars.

El que sí sembla indiscutible és que l'electorat independentista té més capacitat de mobilització, i això seria l'explicació de la punxada d'un García Albiol que va arribar-se a  Badalona per regalar roses a la via pública i es va veure escaldat, reprès i escridassat per la gent que celebrava la diada. Tot i jugar teòricament a la seva ciutat, jugava en camp contrari. També semblen tenir més motivació lectora: entre els llibres de no ficció més venuts ahir, en català hi ha majoria de llibres sobre el procés, mentre en castellà, només n'hi apareix un, i precisament d'un proindependentista espanyol com Ramon Cotarelo.

El que un Sant Jordi agredolç com aquest em demostra és que la ferida és lluny de cicatritzar, i que en efecte existeix una divisió important de la societat catalana. Potser no la fractura que alguns volen crear, però sí una escletxa que ara per ara sembla que no fa més que aprofundir-se.

No seria Sant Jordi, la festa que el líder de C's Albert Rivera deia que volia proposar com a festa de tots els catalans en lloc de l'11 de setembre, un bon exemple de com es podria iniciar el procediment de guariment? Una aposta per la cultura, per la reflexió, per l'amabilitat, la cortesia -les bones formes i el somriure de nou!-, i un civisme que impedeixi que s'arreli la controvèrsia en forma de ràbia, frustració o odi.

Podria, ho crec fermament. Podria ensenyar el camí de la resolució civilitzada de la discrepància política, i també del legítim dret a la diferència i l'exercici de la convivència. Potser amb una condició que amb els anys he après a atresorar, usar i defensar: la capacitat de valorar els altres en la seva totalitat d'éssers humans, en la seva completa humanitat. I, si de cas, posant una mica de pes addicional al costat de les virtuts de cada persona, en lloc del dels seus defectes. Perquè, moltes vegades, cal ajudar a l'altre a reconèixer-se en allò que té de millor, per tal que respongui també amb la millor actitud a la discrepància i la controvèrsia amb què ens hi puguem enfrontar.