LA FISCALIA TENIA UN PLA

Els fiscals Javier Zaragoza i Fidel Cadena en primer pla (Foto: Pool oficial CGPJ / Tribunal Supremo)

Fa ara uns trenta-cins anys, a meitat dels vuitanta, jo era un jove llicenciat en Dret que no sabia cap a quin cantó tirar entre les opcions que m'obria aquell títol que, si em parava a meditar, em semblava que no obria cap camí que s'adeqüés als meus interessos... quan fos capaç de definir-los. Va ser aleshores que em va caure a les mans un llibre clarificador, "Justícia", de Friedrich Dürremmat, una rara novel·la negra que no discordava amb la línia satírica del gran dramaturg suís. Amb ella, i amb obres com la cançó de Bob Dylan que feia anys que tenia entre els meves escoltes preferides, el "Hurricane" on sentenciava que als EUA la justícia és un joc, vaig acabar convençut que la Justícia -entesa com el muntatge del gran aparell burocràtic que és a les dites democràcies occidentals- és en efecte un joc d'atzar... però amb les cartes marcades. Com diu Dürremmat en aquesta obra  esmentada -que ara he rellegit perquè no pot resultar més actual i que recomano ferventment-, l'economia és la continuació de la guerra amb altres mitjans. I afegeixo: la Justícia és la continuació de l'economia amb altres mitjans, i per tant de la guerra.

En el dia d'ahir culminava l'acció de la fiscalia del Tribunal Suprem en la causa especial 20907/2017, coneguda com la del procés (proθés en la versió mesetaria). Quedava demostrada, en la quàdruple intervenció consecutiva i sense pausa al llarg de la jornada del matí dels quatre representants de l'anomenat ministeri públic -compte amb aquesta denominació tradicional, que no és trivial-, que el discurs d'ahir era la culminació de tot un pla traçat feia anys per avortar el que havien denominat ja en dies previs la insurrecció catalana, i ahir mateix un cop d'Estat en boca del que sembla l'ideòleg principal del pla, Javier Zaragoza, que ja l'havia endegat des de la seva plaça anterior a l'Audiència Nacional i va tenir el seu braç català en el famós sumari del jutjat 13 de Barcelona que avui continua obert contra el segon esglaó de l'Administració catalana representat per més de trenta alts càrrecs.

Que Zaragoza assumís el llenguatge que de manera insistent i porfidiosa  han canalitzat cap a l'opinió pública el PP de Casado i els Ciudadanos de Rivera no deu ser anecdòtic, i que ho revestís en la seva al·locuió de l'autoritat de Kelsen, el gran pensador del iuspositivisme, tampoc és casual. No importa que ho tragués de context i que no cités les contradiccions que la seva teoria va conduir al propi jurista austríac, un home que neix en l'Imperi austrohongarès, contribueix a la formació del constitucionalisme consegüent a la seva caiguda, i es veu confrontat i perseguit pel nazisme -per la seva tendència política i per la seva condició ètnica jueva-. No importa res, ni que, per cert, Kelsen hagués de buscar al final el sosteniment una primacia de l'ordre internacional per salvaguardar els drets democràtics bàsics que havien anorreat els règims totalitaris que van esclafar  les febles arquitectures del constitucionalisme posterior a la Gran Guerra del 14. Els dret humasn bàsics van ser ostentosament silenciats i ignorats per aquests furibunds i convençuts iuspositivistes d'ahir.


És clar que era només el vernís d'aparença legalista que necessitaven per sostenir un discurs profundament reaccionari que traslluïa en les expressions dels quatre fiscals que, per cert, van fer quatre acusacions independents, sense coordinació i sense cap escrúpol d'eficiència, evidenciant un cop més l'escassa o nul·la preparació que han dedicat al que hauria de ser un judici transcendental en la seva carrera. No importa, el pla estava traçat fa anys.

El pla consistia en frenar i anorrear el pla independentista que havien detectat en el govern sorgit de les urnes del 27 de setembre de 2015, que acabarien propulsant a Carles Puigdemont inopinadament a la presidència de la Generalitat. I en aquest pla estava premeditada la conducció de la via acordada pel grup parlamentari de Junts pel Sí, amb el suport de la CUP, cap a una situació del que ara han explicitat com a clima insurreccional, amb la generació d'una reacció violenta per part de la massa que des de feia anys venia omplint les convocatòries independentistes promogudes per l'ANC i Òmnium. Aquest pla de provocació induïda pels poders públics -agents de la policia afecta i marginació de la desafecta dels Mossos vistos com a poc fiables- culminava els mesos de setembre i octubre de 2017 per anul·lar el referèndum previst i tenir la gran basa per engarjolar els dirigents presumptes de tot el moviment independentista: les direccions de les dues associacions civils i el govern de la Generalitat en ple, més la figura -més per la seva singular notorietat que per cap raó pràctica real- de la presidenta del Parlament Carme Forcadell.

D'aquí la bateria d'escorcolls a seus de la Generalitat i de les dues associacions civils, més partits com la CUP, en l'intent de trobar les proves de l'elaboració d'un referèndum que -cal no oblidar això- el Tribunal Constitucional podia haver prohibit però que no era en si mateix un delicte. Acusar el seus promotors segons el Codi Penal -que és l'eina de la fiscalia en aquets cas-, només podia conduir a delictes de desobediència. Insuficient. Calia muntar una veritable rebel·lió. I per això, ai las, calia la presència de violència per molt que et llegeixis Kelsen del dret i del revés. I els xicots de Zaragoza creien realment que la pólvora hi era al carrer, només calia disposar la guspira. Anaven errats. ¿Potser consternats davant el pacifisme recalcitrant de la massa, van replegar veles? Al contrari. Ahir els sentíem i vèiem: els fets demostrats en els quatre mesos de judici no els farien variar un mil·límetre un pla tan perfecte per als fins suprems que persegueixen. Impassibles i inasequibles al desaliento.

De la boca de tots quatre sorgia la mentalitat recòndita que s'amaga de tanta invocació banal a l'ordre consitucional. Al final només queda l'ordre, perdut qualsevol adjectiu. I aquest ordre té un sol fi superior, que és el de la unitat d'Espanya, que en realitat representa la preservació d'un Estat secularment defensat pels grans cossos burocràtics que ells i ella ahir, ungits de la legitimitat històrica que aquesta tradició quasi sagrada els atorga, representaven. Un ministeri, un braç més d'un ens totpoderós que passa per sobre de la conjuntura política i que es va creure investit de l'autoritat per dirigir tot l'aparell estatal en busca d'aquest bé suprem que és la seva supervivència. Encara que sigui a costa de la divisió de poders, de qualsevol altre principi de l'estat de Dret, de la justícia mateixa, i per descomptat de la democràcia. 

El fiscal Fidel Cadena és, potser, el que millor ho va explicitar. Aquest fiscal de to i formes tan afins a la memòria d'un franquisme ideològicament empeltat del catolicisme més ranci, va desciure com els acusat havien invertit la piràmide de l'autoritat, situant a una part de la població (que per si de cas es va cuidar de qauntificar just per sota de la meitat més u dels catalans) per sobre de l'autoritat encarnada en... el jutge! Sí, aquesta és la mentalitat. La figura del solitari, heroic, impertorbable i increbantable representant del poder judicial sostenint sobre les seves hercúlies espatlles el poder de l'Estat sencer contra els traïdors i malèvols conspiradors que volen esmicolar-lo o, tant se val, substituir-lo per un altre ordre constituent.