CELEBRANT L'OBRA DE MARÍAS

R. de M. / El País

M'ensopego -difós pel compte de Twitter del mateix Javier Marías- amb una notícia publicada a El País sobre un congrés efectuat a Oxford, per celebrar l'obra de l'escriptor madrileny. Encara que l'article no detalla, crec, els dies exactes de l'esdeveniment, deu ser recent. Hi ha una bonica foto d'alguns dels participants en un dels meravellosos escenaris de la universitat britànica, i un parell de noms entre els participants -o organitzadors, més aviat-. Tots, en tot cas, admiradors de Marías, si bé no sabem ja si amics. Pel que jo sé, en la seva trajectòria oxoniana, Marías no en va deixar gaires, d'amics, o almenys no tots els qui el van tractar el van considerar bé. És conegut, en tot cas, el seu caràcter difícil que li ha reportat no poques enemistats, també -i fonamentalment, suposo- a Espanya.

Una altra cosa és la seva qualitat com a escriptor, per a mi indiscutible, i especialment en el cicle de novel·les que parteixen precisament de la seva experiència a Oxford, que s'inicia amb "Todas las almas", i té unes continuacions enlluernadores amb "Negra espalda del tiempo" i "Tu rostro mañana". Curiosament, però, el propi Marías qüestiona a l'article el valor de la seva obra, i arriba a dir que amb el temps cada cop està més convençut que no té ni valor ni importància de cap mena. El fet és que, amablement, va desistir d'anar al Congrés i va enviar una carta en què fa aquests exercicis d'humilitat.
Una humilitat que no semblava ser gaire pròpia d'ell, la veritat. El que diu, però, és novament més aviat poc modest en el fons, ja que assegura que a molts autors, al contrari que a ell, la seva obra els sembla més important com més va. En tot cas, crec -amb tota la màxima modèstia que mereix la meva mínima activitat literària- que és usual entre un artista anar dubtant de la seva obra a mesura que creix i s'allunya de l'acte de creació, i qüestionar-se'n tant la qualitat com la transcendència. La sensació que descriu Marías de ser un impostor, de ben segur no obeeix a cap impostura i concorda amb la seva apreciació de la distància amb què contempla la seva obra envers les anàlisis dels seus estudiosos. Crec també que és bastant habitual, aquest sentiment: l'escriptor escriu, no analitza.

El que sol passar menys és obtenir un ampli reconeixement d'aquesta obra per part de crítica, món acadèmic i públic en general. No és que Marías el tingui de manera indisputada, en part segurament pel seu caràcter donat a la polèmica i la provocació, però amb raó se'l considera com un dels grans literats de finals del segle XX, i compta amb un ampli nombre de seguidors fidels.

Una altra cosa és veure'l com un geni per sobre de la mitjana. Un dels responsables del Congrés, el catedràtic de Teoria de la Literatura José María Pozuelo Yvancos manifesta que cada cop és més conscient que a la seva edat ja no pot perdre temps i es dedica més a rellegir uns pocs autors, com Cervantes i Marías. També això és usual i, segurament, comprensible, però tendeixo a pensar que es tracta d'un error. Rellegir és bo, però encotillar-se en uns pocs escriptors que un reverencia i posa molt per sobre de la resta és un punt de vista elitista que, per desgràcia, crec que obeeix a un prejudici molt arrelat en el món acadèmic i que no deixa de ser una variant de la pràctica de defensar el propi terreny amb dents i ungles que tenen tots els aparells burocratitzats. Una pràctica que anava en sintonia amb els interessos dels grups editorial que fins fa unes dècades dominaven còmodament el món de la publicació, i que afortunadament l'aparició de petites editorials ha vingut a esmicolar en part. Com deia Claudio Magris, un savi que reuneix la condició de bon crític i exègeta literari i la de gran escriptor, una gran majoria dels que publiquen tenen prou qualitat per oferir una obra digna al lector. El que distingeix l'impacte obtingut pels uns i pels altres sol ser, en bona part, una qüestió atzarosa i la influència fútil de la moda.

Diu també una altra de les participants, la catedràtica de Venècia Elide Pittarello que Marías s'ha anat involucrant cada cop més en la societat i la política espanyola, sobretot a través de les seves columnes periodístiques, cosa que li ha reportat no pocs enemics. Analitzant algunes d'aquestes columnes, un pot adonar-se que ningú, per lúcid que sigui, està exempt d'adoptar punts de vista sectaris i poc meditats, que li fan caure en la producció d'enemics. Un dels més recents articles seus publicats a El País es titula precisament "Los enemigos que no lo son" i és una mostra del seu encaparronament en alguns temes on perd qualsevol objectivitat -que no obstant es precisament, en la seva ostentosa i brillant mancança, el que el fa despuntar com a literat-, com és el cas de l'independentisme català, autèntica bèstia negra seva al costat de l'espanyolisme més castís de populars i ara -imagino- de Cs i Vox. Basti subratllar una de les seves afirmacions en aquest article, i que el diari destaca en subtítol: Los independentistas tratan a España, y a la parte mayor de Cataluña, como a un combatiente. Dejan de lado las reglas, las leyes, la verdad, los miramientos. Generalitzacions d'aquesta mena desacrediten qui les fa  i casen poc amb la subtilesa de les seves millors novel·les. 

Repeteixo, ningú no està lliure de caure en aquestes obcecacions, i més quan s'enfronta a particulars bèsties negres. Que l'independentisme català n'és una massa òbvia i fàcil des de les poltrones de la capital d'Espanya fa que, en canvi, em resulti sorprenent en el cas de Marías, per molt que estigui en la línia editorial del diari que ara li paga. O precisament per això, donada la seva tendència a anar a la contra. Però, en fi, ell sabrà -o no- per què l'ha triada.