JAVIER MARÍAS: EL DIFÍCIL ART DE MATAR

 

Fa força temps que no trepitjo aquest blog més que per algunes notícies sobre les meves activitats literàries. Tanmateix, en el temps que el vaig mantenir més actiu -més o menys vuit anys, entre 2007 i 2015-, hi vaig incidir molt amb la, podríem dir-ne, crítica literària. O, per dir-ho més modestament i sens dubte més ajustadament, en els comentaris dels llibres llegits que m'havien agradat -crec que rara vegada en les decepcions o les lectures que no m'haguessin seduït-. 

Era obvi, doncs, que havia d'aparèixer sovint per aquest blog la figura de Javier Marías. De l'autor madrileny vaig ressenyar les meves lectures de "Así empieza lo malo" (2014) i "Los enamoramientos" (2011), a part d'altres mencions més col·laterals, com el meu laudatori comentari sobre un homenatge fet a Oxford el juny de 2019, on em referia entre d'altres obres a la que considero el seu cim narratiu, la trilogia de "Tu rostro mañana", que va aparèixer entre 2002 i 2007, o sigui abans que jo m'animés a recollir en aquest blog les meves lectures més satisfactòries. També m'he referit en alguna entrada als seus articles, on realment m'hi he trobat un autor bastant menys interessant, si bé el vaig aplaudir en alguna ocasió per aquests treballs, com en l'entrada dedicada als seus articles sobre els enemics i delators de son pare Julián Marías.

Tanmateix, una vegada vaig interrompre aquest blog  el setembre de 2015 (tot i que vaig rescatar-lo circumstancialment en les èpoques més agitades de l'anomenat Procés), també em vaig anar allunyant de Marías. En part per aquesta mateixa agitació del Procés -del qual Marías no és precisament un simpatitzant-, i en part per l'obertura cap a noves lectures.

En el primer cas, he de dir que he esborrat de la llista definitivament autors -pocs- que abans havia llegit i que se m'han revelat indignes de la meva confiança per la seva postura davant el moviment independentista català. Però potser no és tant el cas de Marías, que de fet només ha tret una novel·la en aquets anys d'efervescència de l'independentisme, "Berta Isla" (2017).

En el segon cas, la immersió en el cicle narratiu de Marcel Proust i els molts volums de la seva "A la recerca del temps perdut", en les encertades edicions de Viena en la traducció de Josep M. Pinto, que encara no he conclòs, m'han plantejat certs importants biaixos d'apreciació d'altres obres que, potser, en altres moments hauria valorat més. Així, m'he enfrontat a molts llibres que han atès el sempre relatiu i modest rang de best-seller a la literatura catalana, amb una actitud crítica que m'ha deixat un solatge d'escepticisme sobre la seva vàlua. 

Llegint Proust, comptat i debatut, he fet una retrospectiva crítica de Marías a la vista de l'enlluernadora prosa del mestre francès. Si abans havia parlat de la influència que es podria detectar en el madrileny d'autors com William Faulkner o Thomas Bernhardt, ara em semblava que Proust, realment, no sé si haurà influït o no en ell, però que la seva obra, la de Marías, empal·lideix davant la d'aquest com si fos una versió rebaixada.

I potser és aquesta actitud la que ha fet que m'enfrontés a la darrera novel·la de Marías, "Tomás Nevinson", amb certa reticència. Potser, fins i tot, si hagués sabut que ve a ser una continuació -o, com crec que ell ha dit, una parella- de l'anterior "Berta Isla" -que no he llegit-, no l'hauria comprada. Ho vaig fer en ocasió d'una visita a la bonica i coqueta ciutat molt castellana de Burgos, i potser va ser l'ambient d'aquesta ciutat tan serena -que casualment m'adono que té tant a veure amb l'ambient de la ciutat fictícia on es desenvolupa bona part de la trama-, el que em va dur a entrar en una molt agradable llibreria del famós passeig de l'Espolón on ens preníem uns xurros amb xocolata com molts autòctons fan un dia festiu al matí -o potser era dissabte-, i demanar-lo directament ja que l'havia vist a l'aparador ben destacat.(1)

I la veritat és que durant moltes de les quasi set-centes pàgines del novelón, vaig ratificar-me en les reticències. Per dir-ho així, els defectes que li trobava superaven les virtuts, les habituals virtuts que he trobat a la prosa alambinada i el pensament envitricollat de Marías. Ens trobem de nou en l'àmbit d'espionatge que conforma el centre nodal de "Tu rostro mañana" i recuperem alguns del personatges que transiten per les llargues tres novel·les que conformen aquesta obra majúsucla, però com si Marías s'hagués desinfalt, com el mateix protagoniesta central i narrador en la ficció, aquest Tomás Nevinson que també ha usat de molts altres noms -una altra de les constants en Marías-.

La trama se'm feia inversemblant, però aquest no ha estat mai el punt de la seva obra que m'ha sembla més important, ni segurament gaire objectable. A més, el discurs esdevenia reiteratiu i, en ocasions, poc imaginatiu. La servitud de les citacions -una altra de les seves constants, que aquest cop s'ha molestat a recollir en un divertit epíleg- es feia en ocasions artificial. I, sobretot, algunes de les digressions reflexives tan típiques del seu estil s'assemblaven massa als vicis del Marías columnista: una certa presumptuosa incapacitat d'empatia i el costum d'insultar de manera prou grollera als que considera que s'ho mereixen. En aquest cas, tractant-se d'una ficció que fa aterrar els serveis secrets en el terrorisme irlandès i basc, les bèsties negres són també una de les habituals destinacions de l'agusat dard de l'articulista Marías, els nacionalismes i els moviments independentistes, cosa que fa pensar que confondre narrador real amb narrador fictici en aquest cas pot estar bastant justificat- 

Però és clar que tot en Marías és una elucubració artificiosa, un punt d'invsersemblança que malgrat això sempre ha mantingut un encant irresistible per a mi. El que resulta més discutible en ell és que els seus personatges semblen parlar sempre amb la mateixa veu digressiva i els circumloquis del narrador. Aquest, no obstant, no és un problema greu en aquest llibre on som els espectadors o més aviat oients d'una veu narrativa subjectiva, la del personatge central, i per tant, encara que Marías corre el risc evident que l'identifiquem amb ell, per les no poques concomitàncies o identitats d'estil i arguments ideològics, el lector pot autoritzar-lo a fer-ho sense més remordiments. De manera que no vaig deixar que el voluminós tom se'm caigués de les mans -no és un joc de paraules amb el nom del personatge, aquest home de dues nacionalitat i dues llengües que en la seva part britànica pot ser interpel·lat simplement com a Tom-, i vaig avançar amb pols una mica vacil·ant per la part més desmaiada i àtona del llibre, la que es podria dir que conforma la seva part intermitja -sensació que ja he tingut en altres obres anterior de l'autor-.

La conclusió, però, és que estem, potser, davant un Marías menor, però així i tot un Marías, és a dir, literatura de primera fila, prosa exquisita plagada de prou idees brillants perquè al final es faci oblidar de les inconsistències d'una trama que, donant voltes sobre les mil formes de matar i massacrar, segurament, no resisteix la prova del cotó de la confrontació amb la realitat, la de l'espinós tema de la lluita del terrorisme i el contraterrorisme en què s'emmarca. Un tema, o una realitat que, segurament, ens amagaria trames que també per a la majoria de la població resultarien obra d'una ment fantasiosa, si no malaltissa.

(1) Que la dedicatòria de la novel·la vagi un cop més per a Carmen o Carme López Mercader, la seva parella més o menys laxa des de fa un parell de dècades, i a la qual es va unir en matrimoni fa uns pocs anys per qüestions potser purament fiscals, no es pot considerar ja una coincidència més amb les meves pròpies experiències o procedències en aquest cas. Naturalment, no tinc cap parentiu amb ella. Persona discreta, em sembla, coeditora de la petita editorial que Marías va fundar fa anys,  barcelonina, va signar el desembre de 2017 un manifest contra la independència subscrit per una candidatura a aquelles vergonyoses elecciones convocades pel 155 anomenada "Recortes Cero", al costat d'una plèiade d'intel·lectuals de l'esquerra espanyola civilitzada com Antonio López, Juan José Millàs, Luis Antonio de Villena, Fernando Shwartz, Antonio Orejudo o Javier Mariscal.

CELEBRANT L'OBRA DE MARÍAS

R. de M. / El País

M'ensopego -difós pel compte de Twitter del mateix Javier Marías- amb una notícia publicada a El País sobre un congrés efectuat a Oxford, per celebrar l'obra de l'escriptor madrileny. Encara que l'article no detalla, crec, els dies exactes de l'esdeveniment, deu ser recent. Hi ha una bonica foto d'alguns dels participants en un dels meravellosos escenaris de la universitat britànica, i un parell de noms entre els participants -o organitzadors, més aviat-. Tots, en tot cas, admiradors de Marías, si bé no sabem ja si amics. Pel que jo sé, en la seva trajectòria oxoniana, Marías no en va deixar gaires, d'amics, o almenys no tots els qui el van tractar el van considerar bé. És conegut, en tot cas, el seu caràcter difícil que li ha reportat no poques enemistats, també -i fonamentalment, suposo- a Espanya.

Una altra cosa és la seva qualitat com a escriptor, per a mi indiscutible, i especialment en el cicle de novel·les que parteixen precisament de la seva experiència a Oxford, que s'inicia amb "Todas las almas", i té unes continuacions enlluernadores amb "Negra espalda del tiempo" i "Tu rostro mañana". Curiosament, però, el propi Marías qüestiona a l'article el valor de la seva obra, i arriba a dir que amb el temps cada cop està més convençut que no té ni valor ni importància de cap mena. El fet és que, amablement, va desistir d'anar al Congrés i va enviar una carta en què fa aquests exercicis d'humilitat.

NEW YORK, I 💜 YOU

Entre un viatge i l'altre, de tornada a casa, s'intenta estendre la carpeta inflada d'apunts sobre la superfície plana d'un paper, traslladar plecs, blocs, prospectes i catàlegs a fulls picats a màquina. Literatura com a trasllat; com en tots els trasllats, alguna cosa es perd i alguna cosa surt de racons oblidats. Realment anem gairebé com orbs, diu Hölderlin a la poesia "A les fonts del Danubi": el riu passa i brilla sota el sol com el fluir de la vida, però el sentit que llueix és una il·lusió òptica de la mirada enlluernada que veu taques lluminoses inexistents a la paret, esplendor al neó de l'esvanir-se, seducció de l'aparença, cobertes il·lustrades.
Claudio Magris, "El Danubi" (trad. d'Anna Casassas)

La imatge de Magris picant a màquina les impressions recollides als seus viatges ens resulta avui romàntica. El llibre és del 1989, si no m'erro, i avui ja deuen ser pocs els autors, inclòs ell, que ara ha arribat a la ja avançada de 80 anys i no sé si encara escriu, que no han canviat la màquina d'escriure per l'ordinador (Javier Marías n'és un, i a més proselitista de la seva pràctica). Prenc aquest llibre a préstec de la benemèrita biblioteca del Centre de Lectura. El viatge cap al casalot de tan noble soca em porta una mica d'aquell aire de què també parla Magris que un, com a mínim, pot atresorar a la pell en enfrontar-se a aquesta il·lusió òptica on reverbera el no-res. A cada viatge hi ha almenys, un fragment de sud. I després de fer-la petar una estoneta amb la simpàtica i afable jove bibliotecària, creuo el Mercadal que encara ahir estava ocupat pels espectacles del Trapezi, aquesta fira de viatgers irredempts, rodamons i fluents artistes de la recerca impossible de l'equilibri que els impulsa a no parar quiets mai sobre els seus peus àgils. Per sobre del meu cap volen rabents les orenetes, que ens venen del sud, imagino, potser de Marràqueix on jo també hi era fa poques setmanes.

Però penso en un altre sud, un sud que no tenim mai per tal, potser per tanta imatge de cinema del seu hivern rigorós. Nova York és a latitud 40º40', gairebé un grau sota Reus. Hi penso perquè ahir a la tarda, una d'aquestes tardes de diumenge de sofà i cinema, vaig encadenar dues pel·lícules seguides atret i fascinat pels paisatges de la gran metròpolis estatunidenca. "New York, I love you", pel·lícula coral que té la gràcia d'haver estat dirigida i escrita per múltiples autors, entre ells moltes dones, i que planteja creuaments de vides pels carrers de la Big Apple, sovint amb una aposta pel risc formal. L'encís de la galeria de cares conegudes i paisatges tan familiars compensa un teixit fílmic bastant descosit. I la connexió amb la meva pròpia tasca literària addicte a buscar interseccions vitals em feia quasi obligatori seguir la trama fins al final. I heus aquí que sense pausa Tv3 programava un altre pel·lícula que sorgia a Nova York, encara que acabés fent un viatge visual a les fredes terres de Maine. Aquí, les afinitats eren més improbables però igualment es troben amb una feina que podria dir que porto entre mans. Història de la investigació de la vida i la mort prematura d'un artista -un cantautor que mor després de donar al món una sola obra mestra-, té com tantes d'aquestes comèdies romàntiques de la factoria Hollywood un interès en les zones del plantejament i el nus que acaba traït per la previsibilitat de les peripècies del desenllaç.  El seu títol és "Tumbledown", que vindria  a ser una desfeta, però l'han traduït per "L'última cançó" -un altre punt per seguir-la, ja que seria el títol d'un principi de novel·la meva seminal de diversos projectes que amb el temps han anat veient la llum-, i crec que és de fa uns quatre anys. El seu punt fort, potser, i que era bastant arriscat quant gosa fer-nos escoltar la fictícia obra mestra, és el de les cançons de Damien Jurado, un cantautor del distant estat occidental de Washington que vaig descobrir gràcies a aquesta pel·lícula, i que fa versemblant la màgia de la carrera musical truncada del protagonista ocult.

JAVIER MARÍAS , EL DOLENT I EL PITJOR

Capbussar-se en una nova novel·la de Javier Marías sempre és un plaer, per a mi, que només té dos inconvenients: un de dolent, i un de pitjor. El dolent és que em pot arribar a seduir tant que m'impedeix dedicar-me a altres obligacions i devocions -com escriure jo mateix-. El pitjor és que aquest dolent s'acaba quan un acaba la lectura, com diu  Jorge Iván Parra a la revista Tiempo, de Colòmbia que trobo al blog de Javier Marías. I això acaba passant-me aviat, a mi, que acostumo a devorar els seus llibres.

També ha estat aquest el cas. I això que, com també comparteixo amb altres ressenyes, hi ha moments que la novel·la afluixa, perd força,  i fins i tot pot induir a la temptació de deixar-la (segons algun crític, no és el meu cas). Sí que penso, com el crític Javier García Recio que hi ha una primera part brillant, que decau en la zona mitja (on jo crec que el propi autor es perd i narra sense convicció, com presoner de l'obligació de despatxar alguns elements necessaris que en el fons no el motiven), però que alça el vol, i de quina manera!, als capítols finals, on tota la paciència del lector que ha seguit la prosa recargolada i l'especulació alambinada de Marías troba una recompensa més que sobrada.

Com és usual en ell, Marías parteix d'un vers shakespearià com a títol i leit motiv de la seva obra. Aquest Així comença el dolent, i el pitjor queda enrere, frase de Hamlet, li serveix també per descriure una història que no vol ser escrita, que es resisteix a ser esventada. Novament, un dels grans tòpics de Marías: els secrets i les diverses formes d'apropar-se o allunyar-se de les veritats dels fets. O, dit d'una altra manera, com es construeix la petita història a través de memòries, desmemòries i enganys deliberats. En aquesta ocasió, Marías es fica de ple en un dels casos que sens dubte més l'ha afectat personalment i familiarment, la que hem vingut a anomenar la memòria històrica, o sigui el pacte d'oblit que va anar indissolublement unit a l'avui tan qüestionada i fa no tant tan lloada Transició.

Marías, o el seu transsumpte, el jove Juan de Vere que posa la veu en aquesta novel·la, té una posició molt clara: el pacte d'oblit ha de tenir el seu límit en l'acceptació d'oblidar judicialment els crims, però no ha de pagar també el preu de l'oblit oficial, i menys de la tergiversació de les històries d'aquells actes, criminals o simplement immorals -o indecents, que és paraula que usa un dels protagonistes-. Marías, o de Vere, es mostra indignat amb la manipulació dels que, no contents amb silenciar les seves col·laboracions amb fets vergonyosos, capgiren el sentit de les seves adhesions, justificables o mesquines, en els anys durs de la repressió.

La novel·la conté molts més detalls, naturalment, entre la profusa elaboració intel·lectual dels temes a què Marías ens té acostumats. En substància, és la recuperació de la història viscuda pel narrador a primers dels 80, l'època en què Espanya creu deixar enrere el pitjor, el franquisme, i s'obre a una Història moderna i en puixança que és l'Europa que ja s'endevina abocada a una nova unitat política. És també l'Espanya de la movida madrilenya, de l'alliberament sexual, i el desig dels joves de superar la pacata societat rebuda, i dels més grans d'aferrar-se encara a la vida que en part van malmetre, en un nou àmbit de llibertat. De Vere presencia la situació enverinada d'un matrimoni, com un observador -un d'aquests voyeurs típics de les obres del nostre autor-, i del seu entorn, en part per un insòlit encàrrec d'un dels elements del mateix matrimoni, el marit per al que treballa, i en part per un no ben raonat impuls. D'aquest voyeurisme sortiran i s'estiraran secrets llargament ocults i ens farà entrar així en els interiors estantissos i afligits de les ànimes dels personatges. De totes les ànimes, vaja.

És privilegi dels grans com Marías apuntar sempre al cor del que compartim com a més íntim, i alhora més universal, els representants d'aquesta espècie tan adelerada per narrar que som els humans. Per narrar i ser narrats, o simplement escoltar.

LA LLIBERTAT SEGONS PÉREZ-REVERTE

Reconec que desconec l'obra d'Arturo Pérez-Reverte, malgrat que sé que és un dels autors literaris en espanyol més venuts, probablement dels més  traduïts a altres llengües -bé, aquesta dada no la tinc- i més adaptats al cinema, incloent produccions internacionals com "La taula de Flandes", de Jim McBride, i "El club Dumas", ni més ni menys que de Roman Polanski, o altres cèlebres com "Alatriste", a càrrec de d'Agustín Díaz-Yanes i amb el cèlebre Viggo Mortensen de protagonista. He vist la primera que he esmentat i també, que jo recordi, "Territorio Comanche". Cap de les dues m'ha deixat gaire bona impressió, però aquesta segona té alguns detalls que val la pena remarcar. En primer lloc, es basa en les seves experiències com a reporter, que va ser el seu ofici durant molts anys. En segon lloc, va acabar amb la seva sortida del periodisme, quan la direcció de TVE va voler expedientar-lo basant-se en la narració que fa dels tripijocs que fa el protagonista amb factures falses per justificar despeses. Pérez-Reverte va donar un sonor cop de porta  i es va acomiadar amb una carta on deia als directors -per cert, catalans tots dos- que os den morcilla.

L'anècdota és reveladora perquè ens emmarca el personatge. Perquè cal dir que si hi ha un novel·lista espanyol personatge és Pérez-Reverte, potser amb l'afegit de Javier Marías. Autor d'una columna al setmanari que editen diversos diaris, destaca per la seva llengua esmolada i per no tallar-se davant la polèmica també en les xarxes socials, on sol prodigar-se. Una de les seves bèsties negres en aquest terreny és el procés independentista català. Les intervencions en xarxes com twitter han aconseguit encendre la xarxa més d'un cop.

A una entrevista publicada ahir al diari ARA, en què promocionava el seu darrer llibre, contestava a dues preguntes sobre aquest tema, que el rotatiu enquadrava a part. A la primera se li recordava unes declaracions seves anteriors: Amb més educació hi hauria menys independentisme.
I replicava: El problema general d'Espanya és d'educació i de cultura. El desmantellament cultural al qual estem sotmesos des de fa segles ha creat una sèrie de buits educacionals en els ciutadans de tot el país, ja siguin catalans, extremenys o andalusos. En alguns casos, aquests buits s'han omplert amb altres nocions. Això genera una absència de sentit crític, de debat, d'entesa intel·ligent, de negociació i de diàleg que ha donat lloc a patologies greus. Un poble educat no divideix la vida en blanc i negre ni posa etiqueta a tot com fem els espanyols, sinó que es mou en la gamma de grisos que és necessària per al progrés de qualsevol idea. En un país educat, culte i amb generacions preparades per discutir i entendre's, el conflicte plantejat a Catalunya no s'hauria donat.

A la segona, se li requeria què en pensava de l'acord sobre la consulta entre quatre partits del Parlament català. La resposta: Estic en contra de la independència, crec que és un disbarat. Ara bé, la consulta em fa morbo: obligaria tothom a definir-se. Així s'acabaria aquest caos absurd d'indecisions i contradiccions, tant per part dels nacionalistes de barra de bar, que són molts, com pels que s'emboliquen amb la bandera espanyola, que també són molts. És hora que la gent es mulli de debò. L'ambigüitat en què ens movem des de fa tant de temps no pot fer altra cosa que crear més confusió, i als únics que beneficia és als golfos d'una banda i de l'altra del problema. Veure com la gent assumeix responsabilitats serà interessant. Ser independent no vol dir sortir al carrer amb una estelada, vol dir assumir un futur i uns canvis enormes en la vida, en la cultura, en l'economia i en l'educació. Enfrontar-se amb la vida real.

Dues preguntes, doncs, amb respostes diverses, com la consulta. I si a la primera estic d'acord amb el que diu en primer terme i discrepo absolutament en la conclusió, a la segona discrepo del seu punt de sortida i coincideixo absolutament amb la conclusió. M'explico: entenc, sí, que hi ha un problema general  d'educació i cultura a Espanya i que això causa una manca de consciència crítica. Però no es tracta d'una mancança absoluta ni repartida equitativament, ni individualment (segur que ell se salvaria a si mateix) ni territorialment. I precisament la consciència crítica i la capacitat de matisació abunden molt més en el camp independentista que en l'unionista, segons la meva modesta apreciació, basada en l'experiència directa -que ell no té, o la té limitada-. I entenc també que ser independent vol dir sortir al carrer amb responsabilitat, acceptar les conseqüències del repte i entomar-lo amb rigor i implicació. 

I per això em declaro independentista, perquè he acceptat aquestes implicacions. I no ha estat atzarosament ni fruit d'una rauxa ocasional, sinó fruit d'un llarg procés de meditació que, com penso que és el de molts altres catalans, culminà amb la vergonyosa sentència del Constitucional sobre l'Estatut de 2006.

Diu Pérez-Reverte en el titular destacat pel diari que la llibertat és el bé més preuat de l'home. Si és així, també ho és el dels pobles. I tots els que vulguin sentir-se part d'un poble han de tenir dret a exercir aquesta llibertat, aquest preuat bé.

MARÍAS I L'ASSASSINAT EN DIRECTE

L'última novel·la de Javier Marías, "Los enamoramientos", que com tants altres catalans em vaig autoregalar per Sant Jordi, es podria incloure, estirant força, dins el gènere de la novel·la negra. Però no és que el gran escriptor madrileny s'hagi apuntat a cap moda actual, res més lluny segurament del seu tarannà, sinó que manté les coordenades tan habituals del seu estil. Un estil genuí, propi, absolutament reconeixible, i que fa que sens dubte tingui seguidors fidelíssims i detractors igualment contumaços. Jo em compto entre els primers, almenys des que el vaig descobrir a "Todas las almas" (1989).

Aquest estil, influït segons alguns per William Faulkner i Thomas Bernhard, però que ha atès un grau de maduresa indiscutible i, insisteixo, el fa molt propi, manté un fil discursiu erràtic (vull dir no lineal, però en absolut incoherent: mai es perd el fil), donat a les digressions i a les reflexions profundes i/o recargolades que s'endinsen en idees, temes i conceptes que de vegades prenen arrels en frases concretes d'altres autors (Shakespeare, és clar, però també Dumas i Balzac, en aquesta novel·la), o de vegades s'aferren als fets descrits de manera que formen una unitat indistingible, sòlida, fascinant. Una literatura d'idees, podríem dir. Filosòfica, n'han dit, encara que ell ho nega. Així es justifica i autodescriu en una entrevista recent a El Periódico: A les meves novel·les se les sol definir erròniament com a filosòfiques perquè hi ha digressions, reflexions i disquisicions. Jo ho he anomenat moltes vegades pensament literari, i això no vol dir pensar sobre la literatura sinó pensar literàriament sobre les coses. Això té avantatges perquè un es pot contradir d'una novel·la a una altra i a vegades fins i tot dins de la mateixa obra. Aquestes reflexions són percebudes com a verdaderes, no perquè aportin coneixement sinó més aviat reconeixement. Llegim i diem: «Sí, això és exactament així».

Aquesta entrevista porta de titular la frase d'ell: "El món està cada dia més imbècil". Frase que li avala la fama de rondinaire que també nega ... a mitges: Doncs jo no considero que sigui massa de rondinaire defensar les llibertats. Crec que estem en un món antipàtic que les coarta. S'està acabant l'espontaneïtat de la vida. En fi... Reconec que protesto per moltes coses.

La novel·la s'aproxima a un assassinat, comença mes o menys presentant-lo, i en segueix les conseqüències i els rastres. Però ho fa a la seva manera, òbviament, des de l'òptica d'un tercer (una tercera, la narradora femenina), que ens va explicant amb el fraseig inconfusible de l'autor aquestes conseqüències en la vida d'uns pocs personatges, i ho fa bàsicament des del diàleg, directe o indirecte, que amaga aquesta forma de discurs que conforma un curs incessant de pensament, diàleg i especulació en definitiva que fa a tots els personatges, estranyament, veus del mateix Javier Marías. Però, novament, la bastida de la trama funciona i ens duu quasi insensiblement pels camins de la recerca de la veritat litarària dels fets de la ficció. Una veritat que, quan arribem al final, veurem què té d'ambigua i esmunyedissa.

Un dels punts en què s'entreté la trama de narració i reflexió té a veure amb la transcendència de la forma en què es decideix i desencadena l'acte de matar, la distinció entre l'autor inductor individual i l'inductor o generador dels grans assassinats col·lectius que són les guerres. La diferència que fa el personatge de Javier Díaz-Varela (que per cert té uns tretes físics molt similars als de Javier...Marías), és: Las carnicerías de las guerras son espantosas, sí, pero quienes intervienen en ellas las ejecutan tan sólo y no las maquinan, ni siquiera las maquinan del todo los generales ni los políticos, que tienen una visión cada vez más irreal de esas matanzas y desde luego no asisten a ellas, hoy menos que nunca (...) En cambio los crímenes de la vida civil sí dan escalofríos, dan pavor. Quizá no tanto por ellos,que son menos llamativos y están dosificados y esparcidos, uno aquí, otro allá, al darse en forma de goteo parece que clamen menos al cielo y no levantan oleadas de protestas por incesante que sea su sucesión (...) pero sí por su significado. Ahí participan siempre la voluntad individual y el motivo personal...

Tanmateix, seguint aquests dies les informacions i els debats sobre la mort per part de l'exèrcit nord-americà d'Osama Bin Laden al seu refugi al Pakistan, se m'acut que avui el perpetradors d'aquests actes bèl·lics sí que, si bé es mantenen molt allunyats, més que mai, de la línia de foc, poden presenciar-los, mercès als grans sistemes tecnològics, en rigorós directe. La fotografia que ha difòs la premsa d'Obama, i el seu gabinet, seguint l'acció militar per circuit tancat de televisió, és una prova tangible. Com espectadors d'actes que ells mateixos han autoritzat, disposat i almenys posat en marxa, assisteixen a l'actuació de l'aixafadora màquina militar que acaba amb la vida d'una persona -a més de les víctimes col·laterals de rigor- sense judici ni apel·lació. Un veritable assassinat, per molt d'Estat que l'empari, i no poden negar que l'han comès. L'estan veient amb els seus propis ulls.