Fa força temps que no trepitjo aquest blog més que per algunes notícies sobre les meves activitats literàries. Tanmateix, en el temps que el vaig mantenir més actiu -més o menys vuit anys, entre 2007 i 2015-, hi vaig incidir molt amb la, podríem dir-ne, crítica literària. O, per dir-ho més modestament i sens dubte més ajustadament, en els comentaris dels llibres llegits que m'havien agradat -crec que rara vegada en les decepcions o les lectures que no m'haguessin seduït-.
Era obvi, doncs, que havia d'aparèixer sovint per aquest blog la figura de Javier Marías. De l'autor madrileny vaig ressenyar les meves lectures de "Así empieza lo malo" (2014) i "Los enamoramientos" (2011), a part d'altres mencions més col·laterals, com el meu laudatori comentari sobre un homenatge fet a Oxford el juny de 2019, on em referia entre d'altres obres a la que considero el seu cim narratiu, la trilogia de "Tu rostro mañana", que va aparèixer entre 2002 i 2007, o sigui abans que jo m'animés a recollir en aquest blog les meves lectures més satisfactòries. També m'he referit en alguna entrada als seus articles, on realment m'hi he trobat un autor bastant menys interessant, si bé el vaig aplaudir en alguna ocasió per aquests treballs, com en l'entrada dedicada als seus articles sobre els enemics i delators de son pare Julián Marías.
Tanmateix, una vegada vaig interrompre aquest blog el setembre de 2015 (tot i que vaig rescatar-lo circumstancialment en les èpoques més agitades de l'anomenat Procés), també em vaig anar allunyant de Marías. En part per aquesta mateixa agitació del Procés -del qual Marías no és precisament un simpatitzant-, i en part per l'obertura cap a noves lectures.
En el primer cas, he de dir que he esborrat de la llista definitivament autors -pocs- que abans havia llegit i que se m'han revelat indignes de la meva confiança per la seva postura davant el moviment independentista català. Però potser no és tant el cas de Marías, que de fet només ha tret una novel·la en aquets anys d'efervescència de l'independentisme, "Berta Isla" (2017).
En el segon cas, la immersió en el cicle narratiu de Marcel Proust i els molts volums de la seva "A la recerca del temps perdut", en les encertades edicions de Viena en la traducció de Josep M. Pinto, que encara no he conclòs, m'han plantejat certs importants biaixos d'apreciació d'altres obres que, potser, en altres moments hauria valorat més. Així, m'he enfrontat a molts llibres que han atès el sempre relatiu i modest rang de best-seller a la literatura catalana, amb una actitud crítica que m'ha deixat un solatge d'escepticisme sobre la seva vàlua.
Llegint Proust, comptat i debatut, he fet una retrospectiva crítica de Marías a la vista de l'enlluernadora prosa del mestre francès. Si abans havia parlat de la influència que es podria detectar en el madrileny d'autors com William Faulkner o Thomas Bernhardt, ara em semblava que Proust, realment, no sé si haurà influït o no en ell, però que la seva obra, la de Marías, empal·lideix davant la d'aquest com si fos una versió rebaixada.
I potser és aquesta actitud la que ha fet que m'enfrontés a la darrera novel·la de Marías, "Tomás Nevinson", amb certa reticència. Potser, fins i tot, si hagués sabut que ve a ser una continuació -o, com crec que ell ha dit, una parella- de l'anterior "Berta Isla" -que no he llegit-, no l'hauria comprada. Ho vaig fer en ocasió d'una visita a la bonica i coqueta ciutat molt castellana de Burgos, i potser va ser l'ambient d'aquesta ciutat tan serena -que casualment m'adono que té tant a veure amb l'ambient de la ciutat fictícia on es desenvolupa bona part de la trama-, el que em va dur a entrar en una molt agradable llibreria del famós passeig de l'Espolón on ens preníem uns xurros amb xocolata com molts autòctons fan un dia festiu al matí -o potser era dissabte-, i demanar-lo directament ja que l'havia vist a l'aparador ben destacat.(1)
I la veritat és que durant moltes de les quasi set-centes pàgines del novelón, vaig ratificar-me en les reticències. Per dir-ho així, els defectes que li trobava superaven les virtuts, les habituals virtuts que he trobat a la prosa alambinada i el pensament envitricollat de Marías. Ens trobem de nou en l'àmbit d'espionatge que conforma el centre nodal de "Tu rostro mañana" i recuperem alguns del personatges que transiten per les llargues tres novel·les que conformen aquesta obra majúsucla, però com si Marías s'hagués desinfalt, com el mateix protagoniesta central i narrador en la ficció, aquest Tomás Nevinson que també ha usat de molts altres noms -una altra de les constants en Marías-.
La trama se'm feia inversemblant, però aquest no ha estat mai el punt de la seva obra que m'ha sembla més important, ni segurament gaire objectable. A més, el discurs esdevenia reiteratiu i, en ocasions, poc imaginatiu. La servitud de les citacions -una altra de les seves constants, que aquest cop s'ha molestat a recollir en un divertit epíleg- es feia en ocasions artificial. I, sobretot, algunes de les digressions reflexives tan típiques del seu estil s'assemblaven massa als vicis del Marías columnista: una certa presumptuosa incapacitat d'empatia i el costum d'insultar de manera prou grollera als que considera que s'ho mereixen. En aquest cas, tractant-se d'una ficció que fa aterrar els serveis secrets en el terrorisme irlandès i basc, les bèsties negres són també una de les habituals destinacions de l'agusat dard de l'articulista Marías, els nacionalismes i els moviments independentistes, cosa que fa pensar que confondre narrador real amb narrador fictici en aquest cas pot estar bastant justificat-
Però és clar que tot en Marías és una elucubració artificiosa, un punt d'invsersemblança que malgrat això sempre ha mantingut un encant irresistible per a mi. El que resulta més discutible en ell és que els seus personatges semblen parlar sempre amb la mateixa veu digressiva i els circumloquis del narrador. Aquest, no obstant, no és un problema greu en aquest llibre on som els espectadors o més aviat oients d'una veu narrativa subjectiva, la del personatge central, i per tant, encara que Marías corre el risc evident que l'identifiquem amb ell, per les no poques concomitàncies o identitats d'estil i arguments ideològics, el lector pot autoritzar-lo a fer-ho sense més remordiments. De manera que no vaig deixar que el voluminós tom se'm caigués de les mans -no és un joc de paraules amb el nom del personatge, aquest home de dues nacionalitat i dues llengües que en la seva part britànica pot ser interpel·lat simplement com a Tom-, i vaig avançar amb pols una mica vacil·ant per la part més desmaiada i àtona del llibre, la que es podria dir que conforma la seva part intermitja -sensació que ja he tingut en altres obres anterior de l'autor-.
La conclusió, però, és que estem, potser, davant un Marías menor, però així i tot un Marías, és a dir, literatura de primera fila, prosa exquisita plagada de prou idees brillants perquè al final es faci oblidar de les inconsistències d'una trama que, donant voltes sobre les mil formes de matar i massacrar, segurament, no resisteix la prova del cotó de la confrontació amb la realitat, la de l'espinós tema de la lluita del terrorisme i el contraterrorisme en què s'emmarca. Un tema, o una realitat que, segurament, ens amagaria trames que també per a la majoria de la població resultarien obra d'una ment fantasiosa, si no malaltissa.
(1) Que la dedicatòria de la novel·la vagi un cop més per a Carmen o Carme López Mercader, la seva parella més o menys laxa des de fa un parell de dècades, i a la qual es va unir en matrimoni fa uns pocs anys per qüestions potser purament fiscals, no es pot considerar ja una coincidència més amb les meves pròpies experiències o procedències en aquest cas. Naturalment, no tinc cap parentiu amb ella. Persona discreta, em sembla, coeditora de la petita editorial que Marías va fundar fa anys, barcelonina, va signar el desembre de 2017 un manifest contra la independència subscrit per una candidatura a aquelles vergonyoses elecciones convocades pel 155 anomenada "Recortes Cero", al costat d'una plèiade d'intel·lectuals de l'esquerra espanyola civilitzada com Antonio López, Juan José Millàs, Luis Antonio de Villena, Fernando Shwartz, Antonio Orejudo o Javier Mariscal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada