LA CONSTITUCIÓ QUE ENS HAN DONAT

Entre onades de calor i tempestes semitropicals -entre elles les tempestes de politiqueta de campanar que estan acabant amb qualsevol credibilitat del moviment independenstentista entre els grans partits-, el Tribunal Constitucional ha emès i publicat aquests dies dues sentències que resolen els recursos presentats contra la decisió del Senat que va posar en marxa l'aplicació de l'art. 155 de la Constitució.

Ho ha fet en un termini inusualment ràpid, que només té parangó amb totes aquelles resolucions judicials que tracten de posar setge i fre a la independència catalana, i que no sembla compatible amb la gravetat de la doctrina que pronuncia, que en síntesi avala les mesures d'extrema duresa que va aprovar la cambra alta, bàsicament la dissolució del Parlament i el cessament del govern català en ple. Mesures que clarament no tenen encaix en el text de la Constitució tal com va quedar redactat i aprovat en el debat de les Corts constituents, i que en canvi ressusciten el que aquelles Corts van rebutjar, i que el poble que, en la tan gastada dita, es va donar en ratificar la norma fonamental en referèndum. Em refereixo a les tesis del ponent Manuel Fraga, representant de la casta franquista en aquella comissió parlamentària coneguda com la dels padres de la Constitución.

Així ho explica bé i ho resumeix Gerardo Pissarello a la revista CTXT, i poca cosa queda més a dir sinó compartir la seva decepció amb un Tribunal Constitucional que, si ja estava prou desprestigiat per la seva trajectòria recent, queda ara com un trist apèndix -o un braç més potser- d'una amalgama de forces polítiques, administratives i jurídiques que han fet retrocedir l'Estat espanyol, tan orgullós de la seva Constitució del 78 i de la seva Santíssima Transició- als dies del tardofranquisme. Els límits sobre la temporalitat obligada d'aquesta interpretació extravagant del 155 i l'estimació d'un sol punt del recurs -anecdòtic- no suposen cap pal·liatiu a unes sentències francament escandaloses, en purs termes jurídics.



Una cosa, sí: com ja havia anunciat el catedràtic Javier Pérez Royo -de qui no he sabut tanmateix trobar cap anàlisi publicat aquests dies-,  el Tribunal Constitucional, des de la sentència de l'actual Estatut de Catalunya, havia trencat el que es va anomenar pacte constitucional, pel qual es considerava l'equilibri territorial i el reconeixement del dret a l'autogovern de les comunitats històriques com un dels pilars de l'edifici constitucional. Ara ha reblat el clau.

El pacte consitucional no existeix ja. Catalunya no es pot sentir subjecta a una Constitució com la que ara ens han donat i que no va votar mai.