LA CONSTRUCCIÓ DE LA DEMOCRÀCIA

Acabava l'apunt anterior, sobre l'actitud de dignitat democràtica de Marina Garcés com a testimoni del judici del procés, evocant les jornades sobre les quals ella declarava -o intentava declarar contra l'actitud coercitiva del president del tribunal-, en les quals semblava que la multitud -i no la massa de la qual parlen tants tesimonis policials- es va sentir investida d'aquesta dignitat. I també argumentava que és en les interrelacions socials que es poden construir espais d'aquesta dignitat democràtica que, respectant la llibertat i independència dels individus, pot construir un veritable marc de relacions interdependents.

Dit d'una altra manera, una societat democràtica ho esdevé a partir de l'exercici, de la pràctica, de relacions lliures, i també subjectes a un pla d'igualtat -formal i consistenement real-. Una entrevista avui, a la Directa, amb el filòsof  Xavier Antich, ho formula així: per Xavier Antich no és deslligable de la dimensió pràctica, vinculada a l’ètica i la política. I, ell mateix: Jo tinc com a bandera gairebé sagrada un lema de Gramsci, que va acabar adoptant el seu diari L’Ordine Nuovo, fins a l’extrem que en cada publicació apareixien els tres eslògans. Per mi, continuen sent encara ara els tres imperatius polítics indefugibles. El primer és: “Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència”. La primera forma de precaució és aquesta instrucció que ja no és com al segle passat, sinó que és col·lectiva. Hi ha una necessitat imperiosa de mobilitzar la intel·ligència, que, si no s’utilitza, si no s’activa o si no se l’obliga a donar raons, es rovella. I Gramsci afegia: “Mobilitzeu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme” i “organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força”. Més encara, acaba, acudint a Marx, Deleuze, Foucault i altres, declarant que la reflexió sense acció és ociosa.

Què passa, doncs, quan el filòsof topa amb l'esterilitat del seu discurs en la pràctica social? El moment àlgid d'autoafirmació ciutadana de l'1 d'octubre del 2017 ens marca una fita, però també una consecutiva i progressiva caiguda  cap a la irrellevància. Per a Antich, el poder del demos manifestat en aquella explosió de determinació col·lectiva arrabassa el poder a l'Estat, però acaba consumida per la força d'aquest.

És interessant que Gramsci, en la seva triple regla, comenci per la instrucció. El meu Pfaff diposita en la tasca d'estudi de l'intel·lectual la capacitat de construcció de la democràcia. Ell li diu la ficció de la democràcia. El seu llibre així titulat no blasma o assenyala una negació de la democràcia, sinó la necessitat de creure en ella, fins i tot per sobre de la realitat escrupolosament desentranyada per la tasca de l'historiador: la democràcia ha de fingir que existeixen demòcrates per poder funcionar. S'ha dit amb raó que la informació és bàsica per al funcionament d'un sistema democràtic. Donat que no existeixen veritables serveis d'informació general neutrals ni gaires humans interessats a ser informats de manera neutral, la base de la democràcia és la pura opinió. La democràcia sempre serà així  una batalla, més o menys dura, entre grups d'opinió per imposar el seu punt de vista sobre una àmplia massa d'indiferents ("Die Fiktion der Demokratie",La ficció de la democràcia, 1969).

Només l'historiador, que és com ell denomina en definitiva a tot filòsof de la praxis, aquest vell heroi solitari, és capaç de copsar l'essència de la ficció democràtica necessària. Remarco, necessària, àdhuc tenint en compte que manca el teixit social suficient per acollir la seva laica prèdica sobre la llibertat insubornable. Una llibertat insubornable que li fa impugnar la possibilitat d'una democràcia per delegació:  un poble que ha estat educat en el consentiment de la delegació de la seva llibertat acceptarà gustosament totes les prohibicions de què serà objecte, ja que es reconeixerà només en i dins els límits que aquestes prohibicions li imposen.

La democràcia només és possible entre lliures i iguals. Per molt que Pfaff ens pugui semblar un campió de l'aristocràcia a la Nietzsche, el seu plantejament de la democràcia no admet cessions a cap forma d'autoritarisme: L'autoritat de l'infeliç és l'autoritarisme. Tal com ell percep el decurs de la Història -aquesta fabricació de l'historiador-, el futur és un projecte permanent que es desenvolupa en el present quan i només quan es parteix d'un coneixement suficient del passat. Una ficcionalització, en definitiva, dels esdeveniments que arroseguen al present, que permet identificar-los, classificar-los i categoritzar-los per fugir del caos i situar la circularitat del temps en una dimensió manejable per l'home en interacció amb els altres homes. Fora d'això només juga la inèrcia del temps continu, el no-temps, que nega la llibertat i, per tant, l'acció. La necessitat de la construcció del temps, i el seu inevitable corrrelat del pathos que experiment l'individu, és paral·lela a la construcció de la democràcia, ja que sense cap dels dos, temps i pathos, no hi ha possible llibertat ni, per tant, democràcia.

Aquesta construcció no fa concessions a una bondat primigència a la Rousseau . L'home-infant ha de ser reprimit per l'ensenyament per evitar que esdevingui un tirà -el que fa de la seva felicitat un imperatiu als altres- o un autoritari -el que pretèn reduir els altres a la infelicitat pròpia -. Ni tampoc en fa a un contracte social a la Hobbes que traspassi el seu poder a un sobirà per sobre de l'individu. La seva construcció és la del rigor i la praxis, i apel·la, en definitiva, almenys a la capacitat de protesta i a la insubordinació contra tirans i autoritaris.

Aquesta actitud imposa en el lluitador una ètica summament exigent: Només l'acadèmic que treballa pacientment en la investigació de la Història és un veritable cercador de la veritat. De fet, és l'únic demòcrata autèntic, però un demòcrata forçosament solitari que governa la seva torre d'ivori com un tirà absolut d'ell mateix. Paradoxalment, l'espai de la llibertat es conquereix des de la tirania sobre el propi cos que suposa la recerca de la veritat. Una recerca que només pot referir-se per definició al passat, però que perfila el present, i per tant allibera l'individu del determinisme del caos. Entendre aquest concepte implica saber que la fatalitat, la necessitat, juga en un pla infinit, mentre la llibertat, l'atzar, juga en el terreny acotat del temps i l'espai limitat de les relacions humanes. L'home lliure desplaça el caos i crea la Història per sotmetre a sentit la inèrcia del temps circular. 

En definitiva, l'home lliure defensa la seva dignitat i el seu projecte de felicitat, i ho fa defensant indirectament la dignitat i la felicitat dels altres, conscient que només així pot valer-se de la seva pròpia. Quan el jutge Marchena pretén coartar la dignitat de la testimoni Garcés mostra la seva manca real d'autoritat i la seva caiguda en l'autoritarisme. La derrota real de la seva dignitat que queda emmascarada per les formes buides d'un ritual que flota a l'aire viciat i ranci de la irrellevància, del no-res.