CRÒNIQUES DE CAMPANYA.14

FEDERALISTES I FEDERALITZADORS

Intelectuales y profesionales salen al paso de la oleada soberanista de Mas

Cientos de personalidades respaldan un manifiesto por el federalismo y el consenso

El País Madrid 3 NOV 2012 - 22:46

Escritores, abogados, políticos, cineastas o economistas han suscrito un manifiesto a favor del federalismo frente a la ola secesionista alimentada desde CiU y el Gobierno catalán que preside Artur Mas. Los firmantes ponen de relieve que tal apuesta soberanista puede desbordar el malestar social originado por la crisis económica y que los independentistas cargan ese malestar sobre su particular idea de España como chivo expiatorio. “Ni Cataluña está sometida a un expolio por parte de España ni el común de los españoles alberga sentimiento alguno de menosprecio hacia ella”, aseguran, para añadir que los independentistas “se proponen violentar la ley democrática hecha por todos para todos”. El manifiesto apuesta porque todas las fuerzas democráticas busquen un mejor encaje institucional para Cataluña, una financiación más justa y una federalización del deteriorado Estado de las autonomías.

 

 Moltes veus des de Catalunya demanaven un pronunciament de personalitats que des d'Espanya (l'Espanya sense Catalunya, per entendre'ns) donessin suport, si no a la independència de Catalunya, almenys sí al procés anomenat del dret de decidir, és a dir, al dret d'autodeterminació del poble català. Just dissabte passat deia Narcís Comadira a la seva columna habitual a l'Ara: Ningú no ha alçat la veu, a Espanya, per defensar Catalunya. Cap dels preclars intel·lectuals que habitualment divaguen pels conceptes de llibertat i justícia. On són? Tots callen. Tanta por tenen? ¿Tots són franquistes? ¿No n'hi ha cap que pensi que potser aquesta multitud que crida que ja n'hi ha prou, que no pot més, podria tenir una miqueta de raó, només una miqueta? Cap. 

 

Abans ho hagués dit. Els preclars intel·lectuals es van manifestar diumenge. Ni més ni menys que 300 van publicar el manifest a El País. No entraré ara a analitzar si tots i totes eren intel·lectuals, que els propis redactors s'han cuidat d'afegir l'apel·latiu de professionals darrera el d'intel·lectuals, imagino que conscients que entre aquests i aquells encara hi ha classes. Si algú es vol entretenir a avaluar qui és qui i quina és quina, pot fer-ho aquí. Jo, personalment, amb una breu ullada a alguns il·lustres noms i amb l'apreciació del context en què es va impulsar, aquesta perla del grup PRYSA que és el prestigiós diari El País, no podia esperar aquesta miqueta de concessió de raó que demanava Comadira.

Així i tot, he fet l'esforç de llegir-me'l bé, que al cap i a la fi s'ha difós com un manifest antiindependentista, sí, però federalista també. Antiindependentista ho és, i prou que es mostra clar en aquest terreny, amb les consabudes invocacions a l'esperit de la Inmaculada Transición, a la Constitució del 1978, a la legalitat d'aquell procés i a la legalitat exigible a qui vulgui alterar l'ordenamen sorgit d'aquell gloriós part, la denúncia de l'independentisme actual de simple cortina de fum per encobrir la crisi... Afortunadament, aquí no s'acusa al nacionalisme de maligne per si sol, sinó pel fet de ser exacerbat. S'alternen, però, les acusacions genèriques de l'estil de Los independentistas convierten su particular idea de España en el chivo expiatorio sobre el que cargar todos los malestares, amb negacions categòriques de postures idèntiques del seu bàndol, o se les atribueix només a exiguas minorías. En fi, per negar, neguen amb rotunditat l'espoli fiscal i afirmen  severament que la idea que  España perpetró agresiones contra Cataluña es una desgraciada manipulación del pasado. Tot molt esperable, doncs.

Alguna pastanaga, tanmateix, per justificar un ànim (re)conciliador? És clar: un reconeixement del sentiment nacional profund existent a Catalnuya, i que aparentment és plenament reconegut per la resta d'espanyols. La fórmula la resta de... ja és prou explícita, però s'afegeix que ha de ser integrat en les institucions comunes. Això sí, acte seguit deixa oberta una escletxa: si ese sentimiento de forma mayoritaria se manifestara contrario de modo irreductible y permanente al mantenimiento de las instituciones que entre todos nos dimos, la convicción democrática nos obligaría al resto de los españoles a tomarlo en consideración para encontrar una solución apropiada y respetuosa. Per fi, una porta a ser presos en consideració, sempre amb un permanent i irreductible afany previ dels catalans, i suposem que després d'uns quants prudentsi equànimes vuelva Vd. mañana...

I la pastanaga final, que cal anar a buscar al darrer paràgraf: consideramos, además, que todas las fuerzas democráticas deberían sumarse en la búsqueda de un mejor encaje institucional para Cataluña, de una financiación más justa y de una federalización del deteriorado Estado de las autonomías.

 

Fixeu-vos: finançament més just (ja és alguna cosa, si no hi ha espoli almenys alguna injustícia deu haver), millor encaix (de què em sona aquesta paraula?) i federalització. Compte, però, no es parla d'Estat federal, sinó de reformes federalizants. De què estem parlant?

 

Quan algú ha parlat aquests dies de reformes federalitzants en contraposició als que des de Catalunya encara gosen parlar d'Espanya federal, m'ha vingut al cap que la distància que va de l'Estat federalitzant  a l'Estat federat és la mateixa que va de l'estar cardant a l'estar cardat. En efecte, sospito que el qui parlen de procés federalitzant  no aspiren a crear un estat federat, com qui està cardant aspira a haver cardat, sinó a l'estat del ben cardat.