S'acaba la campanya amb aquesta curiosa -ben mirat- jornada de reflexió que se'ls concedeix de gràcia als votants per descansar dels estralls físics i psíquics causats per la mateixa campanya -i la precampanya-. Potser, en el fons, el descans s'atorga més als candidats i als seus equips logísitics que han recorregut el país de dalt a baix per mirar de convèncer els votants de la bondat dels seus programes, o de la seva pròpia i intransferible bondat. O, més sovint, de la maldat dels projectes i candidats dels altres partits. És clar que ells mateixos, els candidats, són també votants, cosa que tot sovint oblidem. Podria ser que ells també hagin de reflexionar sobre qui han de votar demà. Per què no.
En les proppassades eleccions presidencials nord-americanes vam comprovar que els candidats poden fer campanya fins a l'últim moment, el que clou les votacions en l'última taula de la banda més occidental de l'enorme país. Em pregunto quant trigarem aquí a imitar-los, igual que els anem imitant en la llibertat d'horaris comercials i tantes altres coses.
Però hem assistit a una campanya intensa, amb una mica de tot, i bastant de molt. Si això es traduirà o no en una alta participació, ja és una altra cosa. La qüestió bàsica, l'eix central, ha estat indiscutiblement l'anomenat eix nacional, en detriment de l'eix de la crisi. Tant per part dels qui l'han posat intencionadament al bell mig del debat, com dels qui s'han esforçat per situar l'altre eix, l'anomenat social o econòmic, en el lloc central.
De fet, una de les constants dins de la campanya dels partits anomenats unionistes i dels mitjans de comunicació espanyolistes, ha estat atribuir el gir sobiranista de CiU a l'interès per crear una cortina de fum a l'entorn dels problemes derivats de la política econòmica. En realitat, ha estat una aplicació més de la tàctica del que l'estrateg de la propaganda nazi Goëbbels va anomenar principi de transposició, que consisteix a imputar a l'adversari sempre els propis error o defectes. Però aquesta vegada s'ha donat el cas que el PP, maldant per esquivar el debat nacionalista per centrar-se en el debat econòmic, ha quedat suspès en el buit, ja que quedava retratat pel seu govern, que és qui en teoria la dirigeix a Espanya, amb una línia econòmica no solament absolutament ineficaç per superar la crisi sinó que, pitjor encara, és sorda al clam de les mobilitzacions populars.
El president del PP i del govern espanyol, Mariano Rajoy, va dir enmig de la campanya que el pitjor que li pot passar a un polític és no ser pres seriosament. En realitat, hi ha una cosa pitjor: no adonar-se que és a ell mateix a qui no se'l pren seriosament.
La transposició de Goëbbels es diu en psicoanàlisi projecció, i és en part el que fa la política i també en el moment en que ens posem a criticar un enemic polític que diguem el tenim a l'altre costat dels nostres interessos, primerament sentim, després actuem i finalment pensem, qui crega que és d'altra manera pot caure en l'idealisme de Kant, que no podia guardar un secret com dic al meu bloc.
ResponEliminaI el que cal amb els polítics no és llançar-los al fem, tot i que de vegades s'ho podrien mereixer, sinó crear nova fe en ells, hem de creure novament en la classe política, perquè si no vindrà un involucionista tot dient que tots són roïns.
Espere que tot isca bé a la campanya i a les eleccions catalenes i s'aconseguisca el que espera la majoria, això ja seria un bon senyal.
Una abraçada
Vicent
Crec que és molt diferent la transposició a laprojecció, ja que és el resultat d'una tàctica deliberada, com totes les altres d'aquests principis propagandístics de Goëbbels -que no sé si són exactament d'ell, però aixó corren-. Es tracta de tàctiques brutes i tramposes que menyspreen la moral, i fins i tot la intel·ligència... i malgrat això solen ser efectives, almenys a curt termini. Per a descrèdit de l'ésser humà.
ResponEliminaEn fi, la gent va parlar ahir i el missatge final és complex, matisat i plural... com no podia ser menys!
Una abraçada.