Deia Carl Jacob Burckhardt que les llengües tendeixen a empobrir-se amb el transcurs del temps, i no a enriquir-se. De manera similar a l'historiador suís pensava l'alemany Magnus T. Pfaff, per al qual en el fons qualsevol evolució que la Humanitat ha titllat de progrés és una mostra més de la infinita capacitat de decadència de l'espècie.
Pfaff associava el principi de la decadència a un mite, el de l'Edat d'Or, i com a tal mite, conté parts de pura elaboració fictícia però també una base real. Malgrat haver fustigat en nombroses ocasions els filòsofs que recorren a l'ús -abús en tot cas- de les fórmules científiques per dotar d'una aparença científica a les seves especulacions, pel que fa a aquest tema va mantenir que la història humana estava subjecta al principi universal de l'entropia que es desprèn del segon principi de la termodinàmica ("Golden Age und Niedergang", 1961).
Tanmateix, el que interessava a Pfaff era realment el punt de fractura d'aquest principi. Com exposa en el llibre citat, l'entropia explica el funcionament del món, però no l'origen d'aquest funcionament. Si el món pot tendir al desordre és perquè hi ha hagut un ordre, i un ordre no pot ser imposat segons les lleis de la física aplicables al seu esdevenir. L'ordre, per tant, pertany a un nivell de l'ésser, i en cap manera a l'esdevenir. Ara bé, com sigui que l'ésser és per natura inestable, ja que és subjecte al moviment i a l'evolució, i per tant a l'entropia, des del seu mateix naixement, aquesta fractura és una excepció ab initio que simplement confirma la vigència del principi.
No queda clar si Pfaff considerava aquesta excepció com purament teòrica o pel contrari una realitat similar al mateix esdevenir, aquest fluir de l'espai i el temps que l'home clàssic fragmenta i quantifica per poder mesurar, amb la invenció del temps i, doncs, de la tragèdia (1). De qualsevol manera, el que sí es dedueix de l'obra citada, és que Pfaff afirmava l'existència d'un llenguatge original perfecte, la llengua adàmica del llibre del Gènesi que es deteriora i esmicola com descriu el mite de la Torre de Babel. Al seu parer, els estudis filològics en combinació amb noves descobertes arqueològiques i antropològiques, acabaran per provar fefaentment l'existència d'aquesta llengua de la qual les existents actualment són a penes pàl·lides evocacions.
Pfaff no coneixia el català. En català tenim una paraula, enraonar, que cada cop sembla més en desús. No solament perquè es deixi d'usar pròpiament, sinó perquè es deixa de fer-li honor. Segons l'Enciclopèdia Catalana, enraonar és parlar alternativament dues o més persones entre elles. No és, doncs, purament parlar, ni molt menys xerrar , que conté un plus de caos -si bé a Mallorca és sinònim de parlar-. Enraonar implica, docns, un ordre, i segurament una escolta per part de qui ha cedit l'alternativa de l'ús de la paraula, una actitud atenta i receptiva que és avui definitivament passada de moda.
Tanmateix, si pot resultar avui dolorosament cert que tothom diu mentides, però no importa, ja que ningú no escolta, el que pot resultar pitjor és que més que dir mentides, és a dir, enraonar amb la intenció de faltar a la veritat, el que es dóna és un amuntegament de xerrameca insubstancial que sembla destinada únicament al combat il·lusori contra la soledat. Citant un col·lega seu a la Universitat de Turíngia, Pfaff encapçala un dels seus "Escrits contra la temperància" amb aquest vers: És infidel el que escolta només per no estar sol.
Ës precisament en un dels escrits inclosos en l'esmentat recull pòstum, "La dialèctica i la il·lusió del progrés"("Dialektik und die Illusion des Fortschritts"), que podem veure una objecció del mateix Pfaff al seu pensament anterior : el món avança girant. Tard o d'hora, doncs, ens trobarem a la mateixa punta del camí d'on vam sortir. En efecte, si el progrés és relatiu i sembla destinat a un moviment més circular que no rectilini, també podem en justícia considerar que el retrocés o decadència és una pura il·lusió dels sentits capturats en una comprensió limitada del temps, o, en paraules del mestre, en la invenció del temps com a mesura.
Potser no està tot perdut, doncs. O res. El llenguatge es deteriora, però alhora, miraculosament, s'està recomponent en alguna giragonsa de la Història.
*
(1) Vegeu en aquest bloc "De la recerca constant de la infelicitat"
Això de la xerrameca buida per pal·liar la solitud de manera il·lusiòria... té tota la pinta de ser veritat, el que no sé és si això és més acusat ara o en els principis dels temps ja passava. Bé, en els principis dels temps la funció principal segurament era comunicar-se necessitats bàsiques... potser enraonar pròpiament dit va venir més tard, alhora que parlar per parlar. I ara ja no sé si estic enraonant o estic fent xerrameca, potser les dues coses. En tot cas, també és (en)raonable que la decadència no és lineal, sinó que fa giragonses...
ResponEliminaEfectivament Eduard, la concepció linial de la Història té això, un desenvolupament consustancial a l'Home mateix que comença per una unió íntima però jo pense que de poques, molt poques persones en que la idea primigènia pren un fort valor i va estenent-se a tothom, fins que arribem a l'apogeu més gran, l'Edat d'Or, on aquesta ha arribat al seu màxim, com en una operació matemàtica de màxims i mínims al seu màxim estat, però tot arriba a un estat entròpic, es desenvolupa la complexitat i tot finalment acaba, tot i que Nietzsche veient aquest final de la Història intentà i jo crec que ho ha aconseguit, de tornar a la concepció cíclica de la Història, tot té com en una sínia que diuen els poetes, Miquel Martí i Pol per exemple, els seus alts i baixos, arribarà un temps en que tot tornarà i trobarem no una comunicació gairebé perfecta, mai no pot ser perfecta, però sí una escolta en l'espiritualitat, escoltar és estimar, escoltar és estar amb Déu, i no serà democràtica aquesta escolta sinó que com passa actualment tots, tothom hi podrem accedir tot i que només uns pocs s'endinsaran per aquest camí, tot és llenguatge diu la psicoanàlisi lacaniana, i la Bíblia, en el principi fou el verb qué es va fer carn i habità entre els homes.
ResponEliminaI una altra cosa interessant, els valencians estem a poc a poc tornant, pel que diu el llenguatge, una miqueta a agermanar-nos amb els catalans, fixa't que ja molta gent confon enraonar ací a València amb parlar com els mallorquins.
Però haig de dir-te també una cosa, i és que no és lloable parlar de la fi de la Història pel que això pot suposar de profecia autorrealitzada.
Una forta abraçada i dir-te que gran article Eduard.
Vicent
A mi també m'ha vingut al cap Nietzsche, retornar eternament… però no és això el que volia comentar sinó el fet, gairebé dolorós, que no sabem ni volem escoltar, escoltar l'altre de veritat, amb interés, només ens interessa el que cada jo diu, o, almenys, em sembla que és una actitud bastant generalitzada, i, tanmateix, crec que la comunicació no pot ser enriquidora d'altra manera que no siga enraonant.
ResponEliminaen un món ple de soroll, cada dia més enraonar es fa imprescindible. i, cada dia més, trobo més gratificant dir el just per provocar la maièutica on, preguntes i respostes, se les acabi fent un mateix, una espècie de miracle que permet la convivència. de la Història, sóc més fan de l'evolució arbustiva. l'atzar em sembla una realitat magnífica, porti el que porti. salut.
ResponEliminaBon apunt, Eduard.
ResponEliminaEn Terricabras també fa un gran elogi de la capacitat d’enraonament. Per la meva part, no hi confio massa en la raó, i crec que el llenguatge pot i deu anar molt més enllà de la raó, com demostra la poesia. De fet, el llenguatge de la poesia ens apropa a la ideal Edat d’or, on segons la majoria d’estudiosos (i suposo que senyala també la raó) gairebé segur que hi ha molt poca raó –els místics, com els nens, no acostumen a ser gaire raonables...
Pel que fa al sentit de la història, i partint d’una cosmovisió cíclica, crec que en bona mesura es passa d’estats de renovament quan hi ha buits de poder per raons humanes o catàstrofes naturals, estats que creen un nou ordre que van vivint una progressiva decadència fins que una nova catàstrofe per origen humà o natural torna a exigir una nova creació.
Salut!