TOT ES RELATIU, LLEVAT DEL MAL

A l'anterior post em plantejava alguns casos concrets d'éssers humans que no semblen tenir fre en la seva davallada cap a actituds envers altres humans que, sent suaus, podríem dir poc empàtiques. El cas és que aquest monstre del qual parlava, i que alguns poders molt qualificats i poc sospitosos de tenir escàs sentit pràctic van alimentant amb tots els seus abassegadors recursos de tota mena, em duu sovint a pensar en la naturalesa del mal. No de persones dolentes o poc donades a cultivar les relacions amistoses, fraternes i amoroses que solem associar al Bé, sinó a l'existència del Mal en si mateix.

És un tema al qual dono voltes fa temps, sens dubte a conseqüència d'unes tasques d'investigació sobre la repressió exercida per règims totalitaris com el franquisme i el nazisme. Encara ara avanço amb penes i treballs en la lectura de la monumental obra de de Montserrat Roig sobre els catalans als camps d'extermini nazis, que vaig alternar amb la novel·la d'un dels testimonis clau que apareixen en aquest grandiós llibre feliçment reeditat recentment, la "K.L. Reich" de Joaquim Amat-Piniella. Submergir-se en aquests dues obres, com ho va ser fa anys en la imprescindible "Si això és un home" de Primo Levi, et fa sense remei plantejar-te quin és l'abast de la presència de la maldat en el gènere humà.

Quan s'origina el mal entre els homes? Provenim d'una arcàdia feliç, presumptament matriarcal, on els nostres congèneres haurien viscut en l'idíl·lic i pacífic paradís apuntat al Gènesi? O pel contrari és la nostra essència animal la que continua manifestant-se rere els nostres actes que atribuïm a la maldat? Més enllà, encara: com podem definir, si és possible, el Mal?

Quan entro en els envitricolls filosòfics m'he de valer del meu pensador de capçalera que em bufa a l'orella, el meu Magnus T. Pfaff. Ell parla molt dels infeliços i la seva conspiració per fer infeliç la Humanitat sencera, però poc del mal en si mateix, i això que un alemany que viuria el nazisme bé n'hauria de parlar. Per a ell, tanmateix, més que mal hi ha decadència de la civilització, i per tant sembla que és la pèrdua del valors a què va arribar una primitiva edat d'or civilitzada la que ens porta a un retorn cap a l'abisme ancestral de la violència. Tanmateix, com ja vaig deixar dit en un apunt, tot en el mestre de Turíngia és relatiu. Deia allí: el món avança girant. Tard o d'hora, doncs, ens trobarem a la mateixa punta del camí d'on vam sortir. En efecte, si el progrés és relatiu i sembla destinat a un moviment més circular que no rectilini, també podem en justícia considerar que el retrocés o decadència és una pura il·lusió dels sentits capturats en una comprensió limitada del temps, o, en paraules del mestre, en la invenció del temps com a mesura.

És relatiu, doncs, el mal? Es tracta d'un concepte que hem generat a còpia de sumar les experiències reals i concretes dels actes que considerem dolents, recorrent a l'artifici del llenguatge? Agafats de la mà d'Einstein, conclourem que com l'univers tot, les respostes depenen del punt de vist en què ens situem?

Alguns amics docents, en converses relaxades, m'han explicat alguna vegada que, jutjant des de la seva experiència quotidiana de tracte amb els infants , han arribat a la conclusió que, ja en la seva més tendra edat, se'ls revelen clarament els que són dolents. Ho siguin pel seu entorn, per l'àmbit cultural en què han crescut, o ho siguin per algun fenomen genètic, es manifesten ja predisposats, almenys, a causar perjudicis als seus companys.

I perquè no ens manqui la maldat d'assenyalar un exemple, aquí us en deixo un extret de Twitter -aquesta olla on tantes maldats es cuinen a foc ràpid- d'avui mateix, en què el professor i escriptor Enric Gomà aporta llum sobre un fosc passat de Juan Carlos Girauta, arran d'una altra piulada d'aquest diputat de Ciutadans on insulta els independentistes en general, alhora sembla ser que a conseqüència d'un altercat -sense sang, afortunadament-  amb una parella que duia llaços grocs a un establiment comercial de Barcelona.

Però tornant al tema dels orígens d'aquestes malèvoles conductes, deien els professor Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano fa uns anys a un article al diari Punt Avui que la fal·làcia de la poma podrida redueix a un registre merament individual dinamismes i patrons culturals que no són només personals, i ens evita la reflexió sobre els marcs organitzatius que els fan possibles. És clar que hi ha pocavergonyes, però la seva existència no eximeix les organitzacions de preguntar-se fins a quin punt els seus propis processos de socialització i els seus sistemes d'incentius permeten que floreixin en tota la seva esplendor, o són el microclima més adequat perque considerin factibles les seves maneres de procedir.
No ens enganyem. Les pomes podrides molt sovint són el resultat de processos de socialització en els quals, en una gradació creixent, es porten a l'extrem pautes de conducta no tan sols tolerades, sinó considerades normals en l'organització.

Se sol dir que una poma podria pot fer malbé tot un cistell. Fa pocs dies, intercanviant parers i filosofades amb un grup d'amics que havíem participat a un recital poètic i musical a Falset, el gran músic reusenc Gerard Marsal ens va deixar anar aquesta perla: en un cistell de pomes podrides, podem reconèixer immediatament la poma sana per la vista i per l'olor. Potser, doncs, no tot és relatiu. I potser tenim una capacitat innata per reconèixer i distingir el que és bo i el que és dolent.