XOC DE TRENS... MENTALS

EFE/Tribunal Supremo

A mesura que avancen més les sessions de la vista del procés contra els líders independentistes al Tribunal Suprem, en la causa 20907/17 que ja sens dubte ha passat a la història judicial del Regne d'Espanya, més es constata que no solament té les connotacions de veritable causa política que ha estat sobradament subratllada per nombrosos comentaristes i almenys una part dels protagonistes, sinó que reflecteix també el profund sòcol sociològic en què s'explica el conflicte.

Com era segurament de preveure, l'aparició ahir en la taula de l'interrogatori del líder més purament civil i no polític entre els encausats, el president d'Òmnium Cultural Jordi Cuixart, ha resituat la línia essencial del debat més abruptament en la seva base social, en allò que ja alguns dels polítics prèviament interrogats es van reforçar per remarcar, però que en la boca de Cuixart va produir una càrrega de profunditat rotunda: que l'anomenat Procés -al qual se sotmet aquest procés- és un fenomen d'àmplia mobilització col·lectiva i que, almenys segons el punt de vista dels acusats, obeeix precisament en la seva gènesi a aquesta mobilització popular, espontània, cívica i a més pacífica.

Aquesta tesi, que molts subscrivim a Catalunya, és difícil que s'imposi en canvi a una majoria de la societat espanyola, acostumada a una versió molt diferent dels fets i a analitzar el moviment independentista com una simple mobilització agitada, provocada i teledirigida per una classe política determinada, amb fins espuris i partidistes.


La mateixa visió, a la fi, traspua en l'actitud de l'acusació, fiscalia i advocacia de l'Estat, i falta veure si hi és en el cor dels magistrats que hauran de resodlre el procés. És molt probable, ja que l'extracció social, cultural i sociològica, és ben bé la mateixa, i és aquesta extracció la que determina en bon grau la seva concepció i l'examen consegüent dels fets. Crec que això, i més que no pas la ingerència de determinats elements polítics, és decisiu en aquest cas.

Quan parlem de xoc entre mentalitats, ens remuntem en realitat a un xoc cultural que ha enfontat la societat catalana i la castellana almenys des del segle XVI, i qui ho vulgui comprovar només cal que acudeixi a "Los Col·loquis de la Insigne Ciutat de Tortosa", l'obra fonamental de Cristòfor Despuig, o fins i tot als capítols finals d'una obra universalment coneguda com el Quixot, i que aprofundeixi en el tema amb els indispensables estudis de Josep Solervicens. En essència i per no fer-me pesat, aquesta diferenciació es resumeix en el cèlebre adagi que diu a Castella la paraula del Rei és llei, mentre a Catalunya el Rei s'ha de veure constrenyit per la llei -des de la sòlida base del pactisme medieval que no vol dir altra cosa-.

La mostra més palmària d'aquest xoc entre mentalitats el trobem en l'interrogatori que va enfrontar el fiscal amb un Jordi Cuixart que va defensar de manera apassionada la primacia dels drets d'expressió col·lectiva, inclosos els moviments de desobediència civil i de resistència passiva que va adduir valent-se dels il·lustres i universalment reconeguts exemples de Gandhi o Mandela. O, de la mateixa manera, la confrontació a la tarda entre la fiscal i Carme Forcadell, a la qual li va etzibar la primera, Consuelo Madrigal, sense dissimular un gest de ràbia, si era ella la que s'arrogava el paper d'intèrpret dels drets fonamentals que al·legava per justificar la primacia d'aquests drets, com el de manifestació i el de la llibertat d'expressió, sobre les prohibicions i restriccions d'un tribunal, per altra banda avui tan desprestigiat com el Tribunal Constitucional. Senzillament, els uns no concebeixen béns superior a la lletra estricta de la norma i als poders d l'Estat que l'emparen, mentre altres obren el seu focus a la base social que justifica una aplicació justa de la norma. L'etern conflicte entre legalitat i legitimat democràtica que el món, després de la gran crisi provocada pels règims absolutistes que van conduir a la debacle de la II Guerra Mundial, va intentar resoldre per la via d'un reconeixement universal de declaracions de drets humans, civils i polítics que  obliguessin i subjectessin els poders dels estats.

Una solució que va permetre la il·lusió d'un respecte generalitzat als principis democràtics que, senzillament, no ha calat en societats com l'espanyola, ancorada en la interpretació restrictiva de les llibertats públiques que l'obsessiva persecució d'alçament, sedicions i rebel·lions per part dels fiscals en aquest judici exemplifica perfectament.

No cal, potser, afegir que això fa derivar la causa i el judici en particular, més que cap a l'anàlisi objectiva d'uns fets que haurien d'encaixar en algun tipus del Codi penal espanyol per merèixer condemna punitiva, cap a la consideració dels objectius que van perseguir les conductes que se'ls vol reprovar. I aquí cal dir que, si com alguns comentaristes ben informats com Ernesto Ekáizer diuen avui, el tribunal estaria reconsiderant l'acusació de rebel·lió, en estar-se esmicolant les proves d'una violència que ningú no sap veure, i redirigint-la cap a la sedició, això obriria, segons la meva opinió, una via absoluta de naufragi en la causa.

M'explico: l'objectiu de l'alçament violent que es regula al tipus de la rebel·lió de l'art. 472 del Codi Penal, forma part de la definició del delicte, ja que aquest alçament ha de pretendre assolir algun dels set objectius que defineix el mateix article. El 5è , declarar la independència d'una part del territori nacional, seria l'aplicable al cas. En canvi, oblidat aquest delicte i passat a sedició, que per cert tampoc té unes penes menystenibles (de 8 a 10 anys, fins a 15 en el cas que el subjecte actiu sigui autoritat) -tesi que ja va abonar l'advocacia de l'Estat d'entrada-, es perd la base objectiva de la declaració d'independència, i s'ha de demostrar que l'alçament públic i tumultuari descrit a l'art. 544, ha de perseguir, fent ús de la força o fora de les vies legals, impedir l'aplicació de les lleis o el legítim (compte amb aquesta expressió, literalment inclosa al Codi Penal) compliment a qualsevol funcionari o autoritat de les seves funcions.

Certament, a banda que aquest article sembla molt desproporcionat per a la majoria de casos en què es pugui aplicar, i per tant -com sol passar quan la llei penal grinyola amb la realitat- no s'ha aplicat mai, resulta de molt àrdua prova que l'alçament tumultuari hagi obtingut aquest objectiu en el procés on som, i encara més que els encausats hagin estat els inductors, sostenidors o directors, que és als quals atribueix la pena l'art. 545.

Jordi Cuixart va manifestar ahir davant el tribunal que no persegueix ara prioritàriament evadir la pena de presó, i que accepta la conseqüència dels seus actes. Si tal conseqüència, per a una figura del seu relleu i les seves notòries connotacions pacifistes i cíviques, són de tal gravetat, resultarà ser un escàndol i un assenyalament que, clarament, el Codi i els sistema penal espanyols no passen el tamís dels barems més escrupolosament democràtics i de respecte als valors i drets humans.