UN JUDICI AL POBLE

Diari Més

La retransmissió per televisió del judici als presos polítics independentistes aquests dies està suscitant, sens dubte, algunes perplexitats. Almenys a Catalunya, ja que a Espanya no es pot seguir sense la intermediació de l'omnipresent punt de vist de periodistes, pseudoperiodistes i tertulians.
Per a tots els que puguin accedir sense prejudicis ni censures a les sessions de la vista oral, s'està fent cada dia més evident que ens trobem davant d'un judici construït sobre la base d'unes instruccions judicials sense una base sòlida, que fa engrunar-se l'acusació a cada cop que els fiscals i l'advocada de l'Estat intenten obrir vies de penetració en els arguments de les defenses.

Que peticions de condemna tan greus, de 25 anys en alguns casos -per no fer cas dels disbarats adduïts per l'acusació particular de Vox, que a hores d'ara sembla que només podrien secundar els seus més fanàtics seguidors-, se sostinguin en arguments i proves tan febles i fins ridículs com els que estan presentant en els seus interrogatoris l'equip de fiscals i l'advocada de l'Estat -que realment està fent un galdós paper-, ha generat la sensació que l'acusació no s'havia preparat a penes el seu paper, bé sigui perquè realment no té cap base per defensar-lo, bé sigui perquè d'antuvi es donava el judici per tancat i els presos condemnats, fent així palès que es tracta d'un judici polític.

Tanmateix, admetent que pot haver-hi molt d'aquesta certa desídia per part de l'equip acusador, penso que seria arribar a conclusions errònies tant pensar que les condemnes estan prefixades com que el fracàs del sistema judicial que hauria naufragat en una farsa ridícula farà vèncer i triomfar la justícia que tan brillantment estan defensant els acusats i els seus advocats i advocades.


Si observem aquesta mateixa línia de defensa, sobretot la d'aquells que s'han prestat a respondre a l'interrogatori de fiscals i advocacia de l'Estat, constatarem que l'acusació, per si mateixa, ja ha deixat establert un fet: no es pot desobeir el poder del'Estat sense rebre la seva persecució. Tots els acusats han posat de relleu com a primera línia defensiva que no han comès cap acte concret de desobediència, i per descomptat cap delicte relacionat amb la violència.

Si aquest segon punt és obvi a ulls de tot el món i no suscita més problema ni polèmica en el si de l'independentisme, el primer en canvi ha obert una clara via de desintegració e el seu si. Arguments com els que hem sentit de Dolors Bassa o Joaquim Forn, i en general de tots els acusats, que el referèndum no estava pensat com una antesala d'una declaració unilateral d'independència, sinó com una pura declaració política amb l'ànim d'obrir una via de negociació, ha provocat des de les files independentistes l'oberta aparició de la fractura que ja es remunta als dies d'octubre de 2017, quan va quedar suspesa, primer, i després abandonada, la declaració d'independència efectuada pel president Puigdemont i pel Parlament posteriorment.

És per aquí per on s'esfilagarsa la retòrica d'un poble català unit contra la justícia, la potència defensiva que suposa visualitzar aquest judici com un judici contra tot un poble unit, decidit en la seva lluita per la llibertat. Si estratègicament es podria dir que aquesta unitat existeix en la part del poble català que continua donant suport a la independència -i per tant no en la part, quasi equivalent tal vegada- que no l'hi dona, tàcticament és notori que està escindida entre els qui s'aferren encara a la via autonomista  -i per tant dins la Constitució espanyola, ras i curt- i  els que creuen que s'ha de donar per liquidada.

Basta constatar com actua l'actual govern de la Generalitat, retòricament partidari de la República Catalana, però en  escrupolosament subjecte a la legalitat autonomista. Les imatges del zel dels Mossos d'Esquadra carregant contra els piquets de la vaga de dijous passat en són una mostra ben visible, una traducció de la frase sorgida d'un dels seus agents que de manera descarnada ho va explicitar en una altra actuació del seu Cos: "La República no existeix, idiota".




En fi, potser els fiscal podran quedar en un cert ridícul, i fins i tot perdran bona part de la causa que defensen, en una vergonyant traïció al principi de legalitat i imparcialitat al qual estan subjectes. Però la càrrega de profunditat dels seus barroers atacs ja ha aconseguit, en bona part almenys, l'efecte perseguit. I em sembla evident que per poder parlar d'un judici al poble, aquest hauria d'anar unit, com diu la frase que tothom atribueix -amb una certa inexactitud- a una de les glòries de les lletres castellanes, Lope de Vega: todos a una, como Fuenteovejuna.