3/5/15

FITO LURI ENS REGALA UNA FESTA


Es pot considerar una casualitat que Fito Luri hagi posat dempeus el projecte d'un disc en directe gravat al Teatre Bartrina gràcies al patrocini d'un coneguda marca del vermut reusenc (Miró), i que hagi triat per mostrar-lo a la capital del Baix Camp Cal Massó?

Aquest espai d'acció cultural, on ell ja va celebrar el seu retorn a la música en un concert íntim el passat desembre, és un  reeixit exemple de reaprofitament de les antigues fàbriques de licor que antany formaven una mena de clúster dels derivats de l'alcohol als barris que s'estenen a esquerra i dreta del carrer Ample. Són barris lligats de manera decisiva a la meva infància, i formen així bona part de la geografia personal dels meus anys de formació. Avui han canviat molt. Les antigues naus industrials han emigrat a polígons als afores o han desaparegut, o -en els millors i comptats casos- s'han reconvertit en espais per a l'oci o la restauració, com la veterana La Fàbrica o algun altre al passeig Mata.

Que el Vermut Miró, i algunes de les que van ser marques llegendàries d'aquest producte que va ser senyera de la ciutat, estigui avui reimpulsant-se en els molt competitius mercats mundials, és una bona notícia. I que ho faci, a més, donant suport als productes culturals de casa, és encara més bona notícia.

Probablement no existeixen -del tot- les casualitats. Fito Luri és ben bé un emblema apropiat per a la marca: arrelat al seu país, emparat en la llarga tradició de la música pop internacional, creant i imaginant noves i renovades mostres del seu art, i superant amb imaginació, proximitat i absoluta honestedat els molts obstacles amb què topa avui el creador musical. Per exemple, la manera en què distribueix aquest disc tan excepcional ("Reus, La Mussara, Cassiopea"), inclòs en el preu de l'entrada per aquest concert que va programar i executar com una festa, i que per si sola ja es valia el molt econòmic preu que es demanava.


Tot això no ho fa sol, és clar. Ho fa de la mà de molta gent que l'ajuda i a la qual, com home de bé que és, mai es cansa d'agrair públicament la seva tasca, i sobretot d'un equip de músics compacte que fan que les seves cançons semblin tocar-se soles (Gerard Juampere a la guitarra, David Melgar al piano, Xavier Francín al baix i Jordi Salvadó a la bateria). I sense oblidar els seus tècnics de so, amb l'Enric Granollers al capdavant, que van aconseguir que el so a un espai tan bell però d'acústica tan complicada com la de la nau central de Cal Massó fos impecable.

Fito Luri, Cal Massó, 30 d'abril de 2015

3 comentaris:

  1. No comentaré la música.
    Els meus amics ja saben que a casa, quan venen convidats sempre hi troben vermut Miró.
    També haig de dir que als supers "normals" no se'n troba. Abans n'hi havia a l'Esclat, però d'uns mesos cap aquí, tampoc.

    ResponElimina
  2. Aquest Fito fa de bon veure i millor escoltar, en fí, que cal posar les orelles en posició receptora i captar el seu bon art. Veig que la corrua dels antiartistes s'esten molt i molt per can Bogarde. Aquesta setmana es decisiva i la connexió poesia-pilota farà estralls. Has guipat el blog? Alguna cosa has de dir. Bon cop de falç i visca el Miramelindo i el Teïna!

    ResponElimina
  3. Hola amic.

    He dirimit un repte només llegir la teva intervenció d'ahir en el blog bogardià. Això m'ha estimulat el cervell i he deixat emprenta escrita en el blog en forma de comentaris complementaris que ultrapassen els azimuts habituals de la condició antiartista. Ja em dius allí mateix l'abast de la teva més que probable identificació amb allò que és substancial en el meu relat. Ja porto una llarga temporada de vindicació personal per ser part de l'olimp antiartista. Ho vaig temptar en els dies ardents del Miramelindo i ara torno fet allò que CARLES RIBA en deia "ordit de silencis" i desplego "l'escuma noval" que apareix a Salvatge Cor. A veure que et sembla el que he comentat. Salut i sempre millor el De Müller que el Miró (la prestació germànica em remet directament a Rilke).

    ResponElimina