EL NORD DE L'OLGA

Il·lustració manllevada a la Maijo, del blog Gino-art

L'Olga Xirinacs compleix avui 79 anys,  preludi del rodó 80, com ella mateixa diu. Espero que quan arribi aquesta xifra rodona s'hagi, si més no, embastat el projecte de concedir-li el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que s'està impulsant a la xarxa gràcies a la iniciativa de la Júlia Costa. En podeu saber més al blog que ha engegat per impulsar aquest merescut homenatge.

Avui, també, la xarxa vol homenatjar la gran escriptora tarragonina, que amb la seva generosa presència, tant a la blogosfera com en les trobades on sembla multiplicar-se, tant ens ha ajudat a tants.

Jo m'hi vull afegir recomanant que us llegiu el seu darrer llibre publicat, el poemari "Balneari del nord" (Òmicron, 2014), un conjunt de 52 poemes amb una introducció de la mateixa autora, que revelen la saviesa de tots els nivells que fan de l'Olga una de les més grans literates que avui tenim al nostre país, un referent, un nord per als qui ens afanyem en aquest món de les lletres.

Fruits del'experiència a un balneari de localització imprecisa, però en tot cas al nord de la península -s'hi escolen de vegades veus dels nadius, en castellà-, aquests poemes recullen la contemplació de l'entorn físic (l'exuberant paisatge, el resplendor lleument decadent del propi establiment, els quefers dels vilatans, les anades i vingudes dels residents), i les reflexions que tots aquests elements desencadenen, sempre des d'una barreja de prudent estoïcisme i distanciat escepticisme sobre la naturalesa humana.

El temps, com en definitiva en gairebé tota la poesia, és el protagonista omnipresent i silenciós. El seu decurs, amb la lentitud del ritme morós del balneari, i amb la celeritat del seu implacable tribut al calendari (Passa l'hora mandrosa,/ ràpida com el riu i lenta com la pedra), és com el pentagrama per on les brillantíssimes notes dels versos de la poeta ens enuncien el seu batallar contra la fatalitat irremeiable de les pèrdues íntimes que comporta. Els dolors i malures del cos, la certitud de la fi, transcorren amb la parsimoniosa elegància que presideix el decorat que diríem fet a mida, amb el riu remorós i ample de fons, els vitralls, els salons amplis, les piscines i estances de rehabilitació.

El ritme del pas del temps el marquen tant els rellotges que pengen de les parets com l'intern, el biològic: Tots dos em regulen el temps,/ tots dos porten sentències gravades/ que no vull escoltar./ Tots dos m'empresonen,/ em dicten la vida i els gestos,/ M'atrapen, m'esbocinen i em maten.

I, tanmateix, els rituals de l'activitat sanitària es poden comparar amb un bateig, un renaixement, un nou infantament, en la seva assimilació al líquid base matern: Aquí es reneix en l'aigua que borbolla: / quan surts, t'han infantat de nou.

Tot d'una, la pluja desencadena una visió més amarga, la vida es consumeix en el seu mateix banal decurs: Passar les hores, vet aquí el problema./ No som vaques, per bé que alguns en podríem passar:/ només deixem vagar els ulls mansois/ per consumir camps extensos de temps.

Les imatges que envolten el cor de la meditació són usuals, però es vesteixen de matisos nous en mans de l'Olga Xirinacs. Un poema que s'anomena "La dalla" pot semblar una referència òbvia al mite de Cronos. En canvi, se'ns presenta amb una sorprenent càrrega de quotidianitat que evoca, malgrat això, un intens lirisme:

El masover d'ulls blaus seu al pedrís, paret de fora de l'estable.
esmola una dalla de bona mida. M'hi acosto.
Som dues veus de llocs distants, i ara jo sóc al seu.
Em sap greu ser forastera al seu paisatge,
no formar part d'aquella ànima remota
que l'ha fet com el veig: ell, la casa, el ramat i la dalla.
La seva conversa és arrel, la meva, pols que passa.
L'endemà és al seu prat, segant l'herba.
Més amunt hi ha tractors, però ell, segant
amb la dalla esmolada, les avarques,
i la resposta muda a la pregunta
que faig a aquesta terra pel sol gest de venir-hi.

La poesia és, en essència, saber formular una pregunta. O fer-ho obstinadament. Al capdavall, ens reconcilia amb els patiments de la vida , amb les nostres maldestres cavil·lacions.  I la poesia profunda, com ho és aquesta de l'Olga, ens aporta la vigoria de les imatges plenes, encara que encarin precisament la senectud.

Tornarà la imatge de la dalla, unes poques pàgines després: Quan l'aigua passa pel meu cos/ blava com el mosaic de la piscina,/ penso en mars d'herba tendra/ i un segador que avança.

La salut per l'aigua de la divisa llatina SPA ens ha esdevingut salut per la paraula. Gràcies, Olga, i moltes felicitats!