PASSAR-SE DE ROSCA

El català té, com totes les llengües, alguns avantatges sobre d'altres -i desavantatges sobre d'altres-. Els parlants han anat desenvolupant una sèrie de matisos que suposen una patrimoni únic, irremplaçable  i, per tant, esquiu a la traducció literal a altres idiomes. Un maldecap per als traductors, però també una joia per a ells, ja que és allò que els justifica la feina i els fa -de moment almenys- insusbtituïbles per un ordinador. El context, el bagatge històric cultural i tants d'aquests matisos que en la comunicació entre humans juguen papers d'una riquesa i complexitat que la fan alhora lluminosa i misteriosa, són difícilment copsables per una màquina.

Naturalment, però, també hi ha humans que tenen una mentalitat maquinal i refractària a la complexitat i a la matisació. Per incapacitat o per voluntat. Veig amb pena que la literatura moderna, aquella que domina el mercat si més no, renuncia progressivament a la riquesa i als reptes en la comprensió. I en el mercat de la política la situació de la llengua és encara més susceptible de mecanització i empobriment, ja que solen privar els interessos purament partidistes sobre els de la veritable comunicació, intercanvi de reflexió, conciliació, anàlisi, debat... O simplement allò que un verb català gloriós resumeix ell sol: el terme enraonar, molt congruentment en vies d'extinció.

Tanmateix, en el nostre àmbit sociopolític, en allò que en altre temps es va dir l'oasi català, no havíem arribat a veure les cotes de la simplificació grollera i bastarda d'aquest llenguatge a què hem arribat amb l'aparició en el panorama polític nostre -català i ara per exportació espanyol- del partit d'Albert Rivera, Ciutadans. Un partit que té l'etiqueta d'haver estat fundat per un grup d'intel·lectuals catalans (alguns de dubtosa qualitat intel·lectual, és veritat), però que ha acabat sent una simple màquina de difusió de pamflets i recol·lectora de vots i llocs de poder en mans d'un grup d'analistes de màrqueting polític (els anomenats spin doctors en la terminologia anglosaxona) tan hàbils com privats d'escrúpols.

Però el risc de l'hàbil que se n'ha sortit en les seves trampes i manipulacions, en les seves mentides, és que tard o d'hora cau en les seves contradiccions internes, o, en últim extrem, en l'apoteosi de la seva maquinació, que el deriva cap a un dels aspectes més tristos del mentider, que és l'autoparòdia.

Ciutadans es troba ara en aquesta fase. No solament el seu líder nacional, Albert Rivera, sembla avui una joguina trencada, progressivament solitària en l'il·lusori cim del seu poder, sinó també els seus principals acòlits. La successora d'Inès Arrimadas -la que ben bé podria acabar fent el llit al mateix Rivera- a Catalunya, la tarragonina Lorena Roldán, és ara mateix una caricatura de as seva predecessora i un actiu de gran valor... per als adversaris del partit.

Ho va demostrar amb escreix en les seves intervencions al debat de política general del Parlament ahir. No solament perquè va insistir, fidel a la tàctica que també Rivera va seguir a Madrid, de continuar atribuint als detinguts per la Guàrdia Civil dilluns la tinença d'explosius (Goma2!), malgrat el ridícul material presumptament explosiu trobat, sinó que va continuar abusant d'un dels pocs ossos a què s'han pogut aferrar per mossegar el president Torra, i és la seva cèlebre expressió apreteu adreçada als CDR. Insistir en un argument caduc pot funcionar lluny del context català i dins dels fanàtics propis, però ja no sembla eficaç per convèncer ningú. Agafar-se a una possible relliscada pretèrita per manipular-la en un sentit impropi té els seus límits.

De fet, i recuperant el fil del principi, Quim Torra va relliscar sobretot com a persona de vasta cultura usant una expressió col·loquial -un barbarisme- ambigua. En català disposem de collar, pitjar o prémer com a formes alternatives que s'apliquen en distints contextos. En el que volia dir sens dubte Torra, que no sé si cal recordar que animava als CDR a pressionar el mateix govern de la Generalitat, era el de collar.

Quan es prem massa l'accelerador, quan es pitja amb una força i repetició innecessàries un botó, quan es colla fins a passar-se de rosca, el resultat és el contrari del perseguit. Això li va passar ahir a Lorena Roldán. I, encara més, perquè sol ser més rellevant en comunicació el llenguatge no verbal que el del pur sentit de les paraules, la seva veu -cridanera, altisonant, en el registre del grallar- resultava més repel·lent que convincent. I això, per molt que l'hagin format i preparat, és un element difícil de polir i controlar que va transparentar les males arts del mal actor que no sap dur-se el públic a la butxaca.