Quedem al Zurich, demà a les sis. S’havia gravat al cap aquestes paraules i
el número de telèfon d’on procedien, com grava el foc al metall. Vet aquí, la
prova, la constatació fefaent del que durant tantes setmanes, mesos, li havia
donat voltes al cap. Ara l’amargor, la confusió d’aquell distanciament,
d’aquella fredor que s’havia instal·lat entre els dos i que lentament havia
obert el pas a la sospita, havia esdevingut la passió de l’odi, la flama de la
gelosia concreta.
Millor així,
millor la certitud, la rectitud de la traïció amb nom. O, més ben dit, amb
número de telèfon. Quedava saber de qui venia, qui era l’home, el monstre, que
des d’aquell telèfon havia enviat aquell maleït missatge. El missatge que ella
havia llegit, creient-se a cobert d’ell, de la seva mirada, amb un somriure a
la boca que ho deia tot. Aquell gest de felicitat havia estat el delator i havia certificat la traïció
d’ella.
-Què faràs demà a
la tarda? –havia deixat caure ell, astutament, entre cullerada i cullerada a la
sopa de ceba insípida que ella havia cuinat. Evidentment sense ganes, saltava a
la vista, o millor dit al gust.
-Demà? Per què?
-Havia pensat que
podíem anar a veure ma mare –va dir ell. Podia haver dit qualsevol cosa, anar
al cine, a passejar per les rambles, al maremàgnum, però hauria estat massa
insòlit, sospitosament estrany. Quant de temps feia, per tots els sants, que no
anaven junts al cinema?
-És que he quedat
amb la Roser. M’ha demanat que l’acompanyi a comprar-se una roba per a la boda i... És que li passa res a ta mare?
–va contestar ella, fingint com una
pèssima actriu.
Era tot el que
necessitava per tenir la certitud absoluta. Ja havia tingut ocasió de
revisar-li el seu mòbil, i aquell número d’on havia arribat el missatge no era
de la Roser. Ni de ningú que ell conegués.
-Ah, no, no. Ja
hi aniré jo sol –va respondre ell, astut, molt hàbilment covant la llavor dolça
de la venjança.
Allà la tenia, a
les sis en punt, a la terrassa del Zurich. I ell, altre cop molt llest, tan hàbilment col·locat de manera que pogués veure sense
ser vist la trobada d’ella amb l’altre, el lladre, quan arribés a la seva
pròpia cita. Se somreia per dins, sentint ja el cos tibat, els músculs
preparats per saltar com un gat sobre la seva presa a penes aparegués aquell
desconegut que li havia espatllat la seva vida. Perquè era ell el que li havia
fet perdre l’amor d’ella. És clar, l’altre, el lladre furtiu, no pas les
desgràcies que a ell l’havien perseguit, i de les quals no tenia cap culpa:
haver perdut la feina, haver de beure massa per oblidar, l’avortament fortuït
que va patir ella... Tot allò eren mals passos que una mala sort circumstancial
els havien fet donar. Tot s’hagués pogut remeiar si aquell pocavergonya no
s’hagués creuat en el camí de la seva
dona i hagués fet que tot canviés entre ells dos.
Ara l’odi era com
una espasa presta a ferir i tallar de soca-rel la causa d’aquella traïció.
Ferir el causant. Ferir-la a ella. O no, no ho podia saber. Com reaccionaria
ella?
La continuava observant.
No, no sabia què faria ella, què faria en veure’s descoberta. Protegiria encara
el seu amant,o sabria, encara que fossin en els seus últims instants de vida,
que només ell la podria estimar en aquest món?
Passaven els
minuts. Des del seu amagatall, la veia esperar, impertorbable, a penes tocant
el seu got, sense llegir, sense observar a penes al seu voltant, mostrant-se
serena, dirigint la mirada impassible cap endavant, cap a la munió que
s’agitava al capdamunt de les Rambles. Bonica, en la distància, hieràtica,
havia recuperat d’una manera rara en el sol declinant del vespre que arribava
la bellesa dels seus anys juvenils. Aquells en què havien estat feliços. Sí, ho
havien estat.
Va saltar, com el
gat venjatiu. Es va plantar amb llargues gambades al davant de la taula on ella
continuava sola, fixa la mirada en la gentada anònima.
Ell va dipositar
la navalla sobre la polida superfície platejada de la tauleta. Ella no va
semblar sorprendre’s. Amb prou feines va ullar-lo un moment, abans de tornar a
desviar la mirada, endavant, com un fanàtic presa d’un arravatament místic.
-No ve el teu
amant? –va cridar ell.
Va brandar el seu
mòbil. Va marcar el número que tenia memoritzat. El número del traïdor.
-Ara veurem si té
collons de respondre’m –va tornar a bramar.
Va esperar el so
de trucada amb l’auricular a l’orella. Al cap d’un parell de trucs, però, va
sentir que el timbre es corresponia amb un altre que li venia de fora, de
davant mateix.
Va veure com ella
obria la seva bossa, va sentir el timbre encara més clar. Ella va dipositar aquell
mòbil que continuava sonant al costat de
la navalla. Ell va agafar el mòbil, va contemplar a la pantalla el número
d’entrada, una a una va llegir les xifres que componien el seu propi número.
-És per a tu –va
fer ella, amb veu a penes més alta que
un murmuri.
Fotografia: Aleida López
Aquest relat forma part d'un projecte que camina per la blogosfera al voltant de l'epicentre Zurich. Aquí trobareu els detalls.
Aquest relat forma part d'un projecte que camina per la blogosfera al voltant de l'epicentre Zurich. Aquí trobareu els detalls.
Em sembla que aquest gelós ha rebut una lliçó més afilada que la navalla! hehe Molt ben construïda aquesta història, Eduard.
ResponEliminaGràcies, Sílvia. Esperem que l'aprofiti...
EliminaUna narració sorprenent, i el final encara ho és més.
ResponEliminaSí, aquesta narració és de les de gir inesperat.Cosa que no acostumo a fer, per cert...
EliminaM'ha semblat veure la mà de la Cecilia i el seu ramito de violetas... bon final!
ResponEliminaSeria com la contrahistòria del ramito de violetes, no?
EliminaGràcies, Gemma!
Sorprenent del tot aquest final... L'he hagut de rellegir dos cops!! Bona història!!!
ResponElimina