QUEDEM AL ZURICH? / L'AMANT

Quedem al Zurich, demà a les sis. S’havia gravat al cap aquestes paraules i el número de telèfon d’on procedien, com grava el foc al metall. Vet aquí, la prova, la constatació fefaent del que durant tantes setmanes, mesos, li havia donat voltes al cap. Ara l’amargor, la confusió d’aquell distanciament, d’aquella fredor que s’havia instal·lat entre els dos i que lentament havia obert el pas a la sospita, havia esdevingut la passió de l’odi, la flama de la gelosia concreta.

Millor així, millor la certitud, la rectitud de la traïció amb nom. O, més ben dit, amb número de telèfon. Quedava saber de qui venia, qui era l’home, el monstre, que des d’aquell telèfon havia enviat aquell maleït missatge. El missatge que ella havia llegit, creient-se a cobert d’ell, de la seva mirada, amb un somriure a la boca que ho deia tot. Aquell gest de felicitat havia estat  el delator i havia certificat la traïció d’ella.

-Què faràs demà a la tarda? –havia deixat caure ell, astutament, entre cullerada i cullerada a la sopa de ceba insípida que ella havia cuinat. Evidentment sense ganes, saltava a la vista, o millor dit al gust.

-Demà? Per què?

-Havia pensat que podíem anar a veure ma mare –va dir ell. Podia haver dit qualsevol cosa, anar al cine, a passejar per les rambles, al maremàgnum, però hauria estat massa insòlit, sospitosament estrany. Quant de temps feia, per tots els sants, que no anaven junts al cinema?

-És que he quedat amb la Roser. M’ha demanat que l’acompanyi a comprar-se una roba per  a la boda i... És que li passa res a ta mare? –va contestar ella, fingint  com una pèssima actriu.

Era tot el que necessitava per tenir la certitud absoluta. Ja havia tingut ocasió de revisar-li el seu mòbil, i aquell número d’on havia arribat el missatge no era de la Roser. Ni de ningú que ell conegués.

-Ah, no, no. Ja hi aniré jo sol –va respondre ell, astut, molt hàbilment covant la llavor dolça de la venjança.

Allà la tenia, a les sis en punt, a la terrassa del Zurich. I ell, altre cop molt llest, tan hàbilment  col·locat de manera que pogués veure sense ser vist la trobada d’ella amb l’altre, el lladre, quan arribés a la seva pròpia cita. Se somreia per dins, sentint ja el cos tibat, els músculs preparats per saltar com un gat sobre la seva presa a penes aparegués aquell desconegut que li havia espatllat la seva vida. Perquè era ell el que li havia fet perdre l’amor d’ella. És clar, l’altre, el lladre furtiu, no pas les desgràcies que a ell l’havien perseguit, i de les quals no tenia cap culpa: haver perdut la feina, haver de beure massa per oblidar, l’avortament fortuït que va patir ella... Tot allò eren mals passos que una mala sort circumstancial els havien fet donar. Tot s’hagués pogut remeiar si aquell pocavergonya no s’hagués creuat en el camí de  la seva dona i hagués fet que tot canviés entre ells dos.

Ara l’odi era com una espasa presta a ferir i tallar de soca-rel la causa d’aquella traïció. Ferir el causant. Ferir-la a ella. O no, no ho podia saber. Com reaccionaria ella?

La continuava observant. No, no sabia què faria ella, què faria en veure’s descoberta. Protegiria encara el seu amant,o sabria, encara que fossin en els seus últims instants de vida, que només ell la podria estimar en aquest món?

Passaven els minuts. Des del seu amagatall, la veia esperar, impertorbable, a penes tocant el seu got, sense llegir, sense observar a penes al seu voltant, mostrant-se serena, dirigint la mirada impassible cap endavant, cap a la munió que s’agitava al capdamunt de les Rambles. Bonica, en la distància, hieràtica, havia recuperat d’una manera rara en el sol declinant del vespre que arribava la bellesa dels seus anys juvenils. Aquells en què havien estat feliços. Sí, ho havien estat.

Va saltar, com el gat venjatiu. Es va plantar amb llargues gambades al davant de la taula on ella continuava sola, fixa la mirada en la gentada anònima.

Ell va dipositar la navalla sobre la polida superfície platejada de la tauleta. Ella no va semblar sorprendre’s. Amb prou feines va ullar-lo un moment, abans de tornar a desviar la mirada, endavant, com un fanàtic presa d’un arravatament místic.

-No ve el teu amant? –va cridar ell.

Va brandar el seu mòbil. Va marcar el número que tenia memoritzat. El número del traïdor.

-Ara veurem si té collons de respondre’m –va tornar a bramar.

Va esperar el so de trucada amb l’auricular a l’orella. Al cap d’un parell de trucs, però, va sentir que el timbre es corresponia amb un altre que li venia de fora, de davant mateix.

Va veure com ella obria la seva bossa, va sentir el timbre encara més clar. Ella va dipositar aquell mòbil que continuava sonant  al costat de la navalla. Ell va agafar el mòbil, va contemplar a la pantalla el número d’entrada, una a una va llegir les xifres que componien el seu propi número.

-És per a tu –va fer ella, amb veu a penes més alta que  un murmuri.

Fotografia: Aleida López

Aquest relat forma part d'un projecte que camina per la blogosfera al voltant de l'epicentre Zurich. Aquí trobareu els detalls.