L'ENDEMÀ (ENCARA NO) HA ARRIBAT

Ahir va ser un dia històric. Un d'aquells dies que estan dreçant fites en un camí llarg però constant que està fent el poble català per trobar-se a si mateix. La consciència de ser-ho, d'estar un cop més escrivint la Història amb majúscules, era ben viva en la gran majoria de la gent que, somriure en boca o llàgrima a l'ull, s'apropava ahir a les urnes.

Avui és ja l'endemà, el que amb tanta ànsia havíem esperat de fa mesos, anys. Però encara ens podem prendre un breu període de respir, una mena d'interludi, per assaborir aquesta jornada que tot just acabem de viure.

Albert Gea - Reuters

Una jornada que, no podem oblidar-ho, ha tingut en la iniciativa de quatre formacions polítiques del Parlament català la seva via de materalització, amb més o menys unitat i amb més o menys encert -capítol a part per al president de la Generalitat, Artur Mas, que ha demostrat que a astut no el guanya ningú, però tampoc a coherent-. Però una jornada protagonitzada per tots els més de dos milions de catalans que es van llençar alegrement al carrer i es van dirigir a les urnes, desafiant la prohibició del govern espanyol, la incertesa del temps d'un fred diumenge de tardor, les cues a què en molts llocs calia fer per arribar davant dels improvisats locals electorals, les urnes de cartró que ja quedaran com a icona d'aquesta diada. I singularment protagonitzada pels més de 40.000 voluntaris que van permetre efectuar un exercici de tan impecable democràcia, sí, però de tanta càrrega emocional també.

Diari de Girona

Carles Capdevila, director del diari ARA, dedicava avui la seva columna a lloar aquests voluntaris, amb aquest ressò emotiu que em fa que em senti, des de la meva modesta aportació, identificat. Us destaco algun dels passatges:
VA SER EL DIA de les cues més alegres que he vist mai, de la gent gran, d’algunes llàgrimes, de les famílies. Un bany de civisme. I va ser també el dia dels voluntaris. Eren a tot arreu, ben d’hora ben d’hora i fins ben tard ben tard, amb un somriure educadíssim, que de tant en tant es desdibuixava per donar pas a l’emoció. Conscients que el que fan no és inútil, sinó una lliçó global de democràcia. 

Van de cara, trepitgen fort, no tenen res a amagar, defensen l’escala de veïns, el barri, la ciutat, el país, el món. Me’ls estimo molt, els admiro i sé que gràcies a una gent tan excepcional acabarem sent un país normal.

Capdevila també té unes paraules per als que, mirant-s'ho de lluny, no solament no reconeixen sinó que denigren aquestes esplèndides lliçons de democràcia viscudes ahir:  Em dol quan se’ls ridiculitza o menysté. I m’indigna que se’ls hagi volgut criminalitzar recentment

A mi m'estristeix comprovar que els de sempre es refugiaran en la seva ceguesa de sempre. En la seva visió reduïda, miserable, rancuniosa i insolidària. M'omple de pena veure com ni un claríssim bon exemple els fa cap efecte. Quan Mariano Rajoy diu que la jornada d'ahir no tindrà, justament,  cap efecte, està parlant per ell, pels que pensen com ell, pels que creuen com ell. No per als que han deixat enrere ja per sempre aquest horitzó asfixiant.

Elena Giménez

Ahir va ser el dia de tots el que lliurement es van deixar ser cridats pel clam de la llibertat. Dels que es van fer retratat davant l'urna amb la satisfacció de saber que estaven donant la resposta adequada a un repte i a una prohibició tan inadequada. Com diu Vicenç Villatoro, també a l'ARA,  la gent es feia una foto votant, perquè sabien que estaven fent una cosa transcendent, històrica, que canvia les coses. Per desmentir que això era un happening sense cap mena d’efecte (...) I després, la xifra. Però sabent que darrere de cada número en l’estadística hi ha la foto concreta i precisa d’una persona contenta, emocionada i confiada. Com la meva. Com les de tants.

Sí, perquè alguns continuaran entestats a veure'ns com a massa, com una reducció a una xifra en un joc de concepcions caduques del poder. Però ahir érem molts els que, un a un, però caminant en la mateixa direcció, ens sabíem amos de la nostra Història.