FITO LURI: PROFETA A LA SEVA TERRA

Les dites populars solen contenir un fons de raó, basat en les experiències llargament contrastades del col·lectiu. S'acosten, doncs, a allò que podem considerar impossible: la veritat absoluta. Tanmateix, encara admetent que ho fossin -que és molt admetre-, sens dubte hauríem de permetre les excepcions. Les excepcions fan els éssers excepcionals. O potser a l'inrevés: són ells, els éssers, les persones excepcionals, els que desmenteixen el dictat general.

Una de les dites més usades és aquella que diu que ningú no és profeta a la seva terra. Moltes d'aquestes mostres de saviesa popular contenen, en efecte, una concepció desenganyada i escèptica sobre la condició humana. Crec que podem concloure amb tota justícia que Fito Luri ha demostrat que ell trenca aquesta norma i és profeta a casa seva, Reus, la ciutat on s'ha fet gran -com ell mateix va dir-, i el Camp, on ara resideix, al peu de la Mussara.

Si més no, aquest diumenge va haver una prova incontestable que aquest cantautor venç i convenç entre un gran nombre dels seus compatricis. Els que van omplir a vessar el Bartrina i el van ajudar a propulsar  l'enregistrament del seu disc en directe a la categoria dels grans esdeveniments, d'aquells que deixen llarga empremta en la memòria col·lectiva local.

I segurament en la d'ell. Així ho va dir, en presentar la cançó "Dins la bossa". La tarda/vespre d'aquest diumenge de gener s'afegiria a records clau com els que formen aquest recull de petits tresors que ha anat emmagatzemant:

el cel estrellat de Mont-ral
l'Elita i el Col empaitant-se
per la plaça de la LLibertat
les nits de Salou amb els cabres
l'estiu de l'any vuitanta nou
tots els records que m'agraden
no caben en quatre acords

Aquesta bella cançó de l'àlbum "Zoòtrop" és una bona mostra del seu peculiar sentit poètic, aquest que sap encadenar elements aparentment dispars per formar una panoràmica reveladora de la realitat sempre canviant del decorat quotidià. De vegades s'ajusta pròpiament a narracions costumistes que reflecteixen amb un realisme no absent de lirisme el món exterior, el món dels seus llocs, dels nostres llocs, però fins i tot en aquests casos deixen entreveure la seva mirada personal, la que el fa tan reconeixible i alhora tan especial, la que fa que -en sentir-nos retratats per ell-, siguem capaços d'intuir-lo com un ésser afectuosament proper que ens obre delicadament les portes al seu càlid món interior.

Imatge extreta de http://dimoniet1960.blogspot.com.es/

El concert d'ahir, que venia presidit per un aire de gran ocasió, per una gairebé tangible convicció d'esdeveniment estelar, no va defraudar a ningú, crec. Flotava la densitat de les emocions que la malaltia feliçment superada de l'artista a ningú se li escapaven, però hi havia alguna cosa més. La banda, sòlida, bàsicament la del darrer disc (Gerard Juanpere, David Melgar, Xavier Francin, Jordi Salvadó, Sergi Calbache, Gerard Marsal i Gina Llauradó), els acompanyaments extraordinaris de luxe (Meritxell Gené, Joan Reig -quina versió la seva de "La rambla del cor"- i Cesk Freixas), el ple assegurat de feia dies... tot feia esperar un concert excepcional.

I ho va ser. Amb emocions desbordades, sí, però basades en el tractament acurat i precís de les composicions de Fito Luri, un grapat de les seves millors cançons -totes magnífiques, però en podia haver afegit altres tantes més sense que decaigués la qualitat-.

Una de les receptes sàvies de Luri és saber encertar amb tornades que formen una mena d'eco sense lletra -o, per ser més exacte, constituït per una o dues vocals- que faciliten que el públic les coregi. Diumenge no li calia ni mostrar-les, el teatre les seguia com si fos una part més de la màquina ben engreixinada que es movia a l'escenari. El final, de "La taula dels marcianus", quan ja havien anat desapareixent tots els músics un a un, no semblava tenir fi, i probablement no l'hauria tingut si el mateix Fito no hagués reaparegut per dirigir el punt i final. Un final que encara va tenir la coda d'una interpretació de tota la banda i convidats del clàssic dels Creedence Clearwater Revival, "Have you ever seen the rain". Una apoteosi més en una llarga cadena d'apoteosis, de comunions entre artistes i públic com poques vegades he presenciat. I ho dic certament encara amb el cor calent, però sospesant-lo seriosament.

Els que us ho vau perdre disposeu encara del consol d'esperar a la publicació de l'enregistrament. A poc que aconsegueixi retenir una part del que va esdevenir dins el Bartrina diumenge, serà irresistible fer-se amb el disc o el DVD.