LLIÇONS DE FUTBOL: PETITA FILOSOFIA APLICADA (23)

PER QUÈ FUTBOL?

Revisant les entrades d'aquest blog (de quan era bloc) que fan al·lusió al futbol, comprovo -llevat d'error o omissió- que des de fa gairebé un any, des del març passat, que no incidia en aquesta temàtica. I, a més, ho havia fet amb un article prou crític que tocava un dels aspectes més tristos d'aquest món, que abastava altres esports, l'hora de plegar.

No era la meva intenció plegar de les Lliçons de futbol. I avui vull reprendre-les, però apuntant a la seva base més radical, a la justificació de la seva essència. Per què el futbol. Però no ja el perquè de seguir-lo, mirar-se'l, perdre hores davant el televisor veient els partits, seguint els informatius, les tertúlies, les anàlisis... No solament per què ser-ne un seguidor, fanàtic, fan, hooligan o el que calgui. Simplement, per què el futbol.

Per què existeix no solament com a espectacle sinó com a pràctica. Per què aquest afany de fatigar-se en la seva extenuant activitat, per què enfrontar-se a un adversari i en conseqüència representar-se'l com a rival. Per què haver de vèncer i condemnar, doncs, a aquest rival a la derrota. Per què infligir al contrari el càstig, l'oprobi, el ridícul de sentir-se vençut.

Perquè no limitar-se a córrer junts i no en contra de l'altre (com d'altra banda fan la majoria dels esports, de l'atletisme als escacs, si bé en aquest cas sigui una cursa metafòrica). Probablement sigui aquest esport (?), el dels escacs el que ens doni la clau de tot. Com a exercici, joc o -si ho acceptem-esport, els escacs ens remeten clarament a la representació del camp de batalla.

L'enfrontament esportiu no deixa de ser la recreació, sublimada, de la guerra. La topada entre dos bàndols, grups més o menys homogenis internament i heterogenis entre ells, que ostenten colors irreconciliables i que busquen el mutu extermini o, més sovint, el sotmetiment de l'altre. No sabem què és anterior, com l'ou i la gallina: si l'odi al contrari que no es deixa dominar i per això el volem derrotar, o l'ànsia de dominar que ens fa lluitar contra ell i ens provoca -en la seva contumaç resistència- l'odi que ens fatiga.

La fatiga és un dels motors de la Història, no hi ha dubte. Com diem els catalans, la feina la fan els cansats. És el desig d'alliberar-nos de la condemna del treball la que ens fa feinejar, afanyar-nos, perseguint la il·lusòria fita de l'extinció de la necessitat de treballar o si més no d'assolir una posició o acumulació de béns que ens permetin viure sense haver de treballar. Amb l'esquena dreta, com també diem.

Potser aquest sigui, en el fons, el motor també de la lluita permanent, del desig tan afí a l'home de barallar-se amb un contrari.Seria, així, la transposició en aquest rival d'aquesta il·lusió quimèrica de l'estat beatífic del rendista. Monarques, senyors feudals,cavallers, ciutadans honrats... tot el gremi de l'esquena dreta, seria en el fons la personificació d'aquest desig , mai reeixit del tot, sempre sotmès a la necessitat de ser defensat, d'alliberar-se de la condemna bíblica del treball que sobrevé a la pèrdua del paradís original.

És aquest atavisme, doncs, el que trobaríem en el nucli primari del futbol com a confrontació: la nostàlgia del temps en què vivíem espoliant els fruits de la natura i encara no havíem après a dominar-la, i l'exemple dels que han canviat aquesta nostàlgia per l'espoli de la força dels treballs dels altres.

Quan penso que seria molt més productiu el principi de cooperació entre els humans que no pas el de contradicció, em ve al cap un vell acudit del gran Miguel Gila, en què imitava el capellà del poble que, en el seu sermó matinal, instava als dos equips que s'havien d'enfrontar a la tarda al camp de futbol a pactar un empat a zero, per evitar el patiment a la pobra mare del porter que veuria al seu fill humiliat per l'entrada de la pilota al seu arc.


NB_ Aquest article està dedicat als amics de la Penya Bogarde, per la seva contribució impagable a la desdramatització del que només hauria de ser un joc