UN MÓN DE POESIA

Aquest dissabte, 21, celebrem un any més el Dia Mundial de la Poesia, una iniciativa de la UNESCO que  entre nosaltres impulsa i coordina bàsicament la Institució de les Lletres Catalanes. Podeu trobar informació al seu web, com també el poema triat enguany, del poeta lleidatà Jaume Pont. Com ve sent tradicional, s’edita el poema i s’obre a totes les traduccions que es puguin recollir.

Personalment assistiré a diversos actes,començant per un avui mateix promogut per un col·lectiu molt potent de Tarragona, el que organitza el cicle Hipermetropoesia al Cafè Metropol. Divendres assistiré a un recital de poesia al Centre de Lectura de Reus, amb diferents poetes d’aquestes contrades, i ja dijous vinent dedicarem una part de la jam poètica mensual a recordar aquesta efemèride.

De tot això ja us en parlaré, però aprofitant que una de les poetes escollides per declamar els seus versos al Centre de Lectura és Conxita Jiménez, gironina criada a Tortosa i actualment resident a Tarragona, us comentaré breument una altra part de la celebració del Dia Mundial de la Poesia, aquesta molt íntima i personal.

Per diversos atzars, circumstàncies i tries, tinc ara una important càrrega de llibres de poesia en el meu habitual dipòsit de lectures pendents, que, com té per costum molta gent, està instal·lat a la meva tauleta de nit. Un breu repàs, a manera de catàleg espero que exhaustiu, ofereix aquesta llista:

-Començo precisament pel de Conxita Jiménez, el seu darrer poemari “Terres i vents”(Saldonar, 2014), que va arribar a les meves mans dedicat per ella mateixa, en l’acte de presentació que es va fer a la seu reusenca de l’Òmnium, el dia 11 del desembre passat. Va ser una presentació esplèndida, a càrrec de l’amiga Carme Andrade, amb lectures de la pròpia autora –una gran rapsoda que celebro que s’ha unit al grup de les jams que organitzo-.

-Continuo per un de la mateixa Carme Andrade, “Els cercles obstinats” (Meteora, 2013), que tinc també dedicat per ella mateixa. Amiga i còmplice indispensable de les jams poètiques, el seu llibre és un regal en tots els sentits.

-De l’Olga Xirinacs, i arran d’haver entaulat relació amb ella gràcies a la seva generositat presentant el meu llibre a Tarragona, disposo del seu últim poemari, “Balneari del Nord” (Òmicron, 2014), i “El sol a les vinyes/El sol en los viñedos” (Òmicron, 2005).

-Nascut d’un intercanvi directe amb una vella amiga de la xarxa, la Sílvia Armangué,  “Estats del metall” (Ed. Saragossa, 2013), que vaig citar a propòsit de la darrera jam.

-En la mateixa  darrera jam vaig contactar amb una altra vella amiga, la poeta i bloguera de Tàrrega, Montserrat Aloy. Em va dur el seu “Gàbies de vidre i pols”, editat per l’Ajuntament de la seva ciutat natal el 2002.

Entremig, els llibres dels quals ja us vaig parlar com la collita de llibres arribats el dia de Reis: “Donzelles de l’any 2000”(Mediterrània,2013), la bella antologia de dones poetes de la generació nascuda al voltant dels setanta, a cura de la gran amiga Sandra D. Roig i Noèlia Díaz Vicedo, i el  d’un dels grans poetes del segle XX, el nord-americà T.S. Eliot, amb l’edició bilingüe tan encertada que ha tret Adesiara dels poemaris publicats entre 1925 i 1930 (“Els homes espantall”, “ Dimecres de cendra” i “Poemes d’Ariel”), traduït per Alfred Sargatal. També en vaig parlar en ocasió de l’adaptació que va fer d’una secció del segon poemari Francesc Cerro-Ferran al seu muntatge de l’obradel mateix autor, “Assassinat a la catedral”.

Sigui al carrer, doncs, o damunt la tauleta de nit, tinc un món de poesia al meu abast. Potser massa  poesia  perquè l’hagi pogut pair i perquè us l’hagi pogut comentar. Ho aniré fent a poc a poc, al ritme lent que exigeix la seva lectura.

LA PASSIÓ POLITITZADA DE T.S. ELIOT

Imatge extreta del compte de Twitter de Francesc Cerro-Ferran

Per al segon lliurament del cicle d'enguany de Grans Metres a Escena, al Fortuny, Francesc Cerro-Ferran va triar un text certament important. Més aviat diria que transcendent, en moltes accepcions del terme: l'Assassinat a la Catedral, de T.S. Eliot, el gran poeta anglo-americà. Indiscutible gran poeta, potser més discutible com a dramaturg. Aquesta obra, que va escriure cap a 1935, és a dir, al bell mig dels seus treballs poètics més celebrats, The Waste Land (1925) i Four quartets (1945), ha tingut múltiples adaptacions teatrals i una cinematogràfica. Malgrat tot això, no estic segur que la puguem considerar una obra cabdal del teatre del segle XX. Més aviat, en tot cas, excepcional i, per la seva particularitat, excèntrica.

Dit això, probablement és més fàcil d'entendre avui que a la segona meitat del segle passat, passada la postguerra i els sotracs bèl·lics que emmarquen una obra de caire tan tenebrós i religiós. La crisi econòmica que ha sacsejat Europa i les amenaces que sobrevenen de nombrosos conflictes arrelats en el creixement de moviments integristes de divers signe, plantegen probablement un món més proper al que va viure als anys trenta Eliot que al que es va estendre en les seves últimes dècades de vida (els cinquanta i els seixanta). Eliot, acabat de convertir a l'anglicanisme, va usar aquesta obra com a reflexió, probablement com a eina d'autoindagació, en l'esperit religiós i en la transcendència dels actes humans, i tractant d'aportar tesi per a la interpretació del món i segurament per a la solució del seu estat sinistre. Es va situar així lluny de ser un espectador neutral de les catàstrofes que havien esdevingut i estaven ja congriant-se, com el rèptil dins l'ou de què parlava Shakespeare.

Cerro-Ferran, de tota manera, sembla haver optat per dur l'obra al terreny de les relacions i contradiccions del poder, que és el nucli vertebrador del present cicle iniciat amb el shakespearià Juli Cèsar. Així, retalla el nucli central de les temptacions a què es veu sotmès l'arquebisbe Thomas Beckett al seu retorn a Anglaterra després de set anys d'exili, i ens mostra només la de més caire polític. Subratlla els elements més rasament humans (els parlaments de defensors i detractors), i mira d'aclarir-nos la base del conflicte històric que va dur al magnicidi de Beckett a mans d'aparent esbirros del rei. Un tema que Eliot, probablement, no es va preocupar d'esclarir i que, de fet, pot quedar prou fosc per a l'espectador que no conegui el rerefons històric. I el director, en la seva selecció, suprimeix el discurs final del cor, que vindria a ser l'encarnació del poble -el sofert i sofridor poble baix-, en què l'autor va vessar la més convençuda visió de la transcendència del martirologi de l'heroi. El poble, dubitatiu, temorós, finalment ha acceptat la lliçó del màrtir i es resol a ampliar l'abast espiritual dels seus actes, a imitació de la víctima, com els apòstols van quedar reconvertits a imitació de la vida i mort del seu mestre. La tria del director és legítima, de tota manera, i pretén reconduir al text al conflicte central entre diversos poders enfrontats, que troba plena justificació en els fets que ens ha contat la Història.

Més discutible és, al meu parer, que introdueixi un text de gran bellesa però que no sintonitza amb l'esperit amb què Eliot va escriure el seu drama.  Es tracta del conegut poema del seu contemporani -i en canvi ben distant- Dylan Thomas, Do not go gentle into that good night. El muntatge, de fet, comença amb la reproducció en off del recitat del propi poeta., i s'intercala enmig de la representació -ja en català- en la veu de Beckett. El poema, una elegia al seu pare, és una crida a la subversió contra el poder de la mort. Eliot, pel contrari, posa en boca de Beckett, en una evolució bastant abrupta, l'acceptació de la voluntat divina, amb renúncia no ja a la revolta sinó a la mateixa comprensió d'aquesta voluntat  més alta que la humana. La coincidència de tres Thomas, el protagonista, el poeta gal·lès i el propi Eliot, provoquen un joc curiós. Va identificar-se Eliot amb el màrtir cristià? Volia deixar anar la seva veu greu, de pretensions indubtablement transcendents i tal vegada profètiques, sobre els seus contemporanis i les generacions futures? Molt possible.
Però també, crec, la seva veu és la que es reconeix darrere les vacil·lacions, pors i dubtes del cor femení. És la veu que parla als seus poemaris de l'època, com "Dimecres de cendra", un fragment del qual, el VIè i últim, inclou Cerro -aquí amb ple encert!- i posa en boca d'un Beckett que ja albira la seva imminent mort:

Com que no espero tornar mai més
Com que no espero
Com que no espero tornar
A desitjar els dons d’aquest i les oportunitats d’aquell altre
Ja no m’empenyo en l'afany de tals coses
(Per què la vella àliga hauria d’estendre les ales?) 
Per què lamentar
El poder esvanit del reialme habitual?



Un tema no menor de l'obra és l'anàlisi de la transcendència dels actes humans i les paraules que els reflecteixen i alhora els conciten. En definitiva, la percepció del temps, que és vist des de la sàvia alçada del protagonista, il·luminat i alliçonador, des d'un gairebé irònic relativisme que recondueix els actes humans i al que esdevé Història a la dura i en definitiva fràgil condició de la seva mateixa contingència. Per una qüestió de coincidències, ara personals -se solapa amb les pròpies reflexions meves en un treball narratiu que abordo aquests dies i amb la lectura sobre el pensament feminista que també tinc entre mans- aquest aspecte del text em va atraure poderosament. Confesso que fins em va sobresaltar amb un poderós efecte de déjà vu.

Una cosa són les intencions i unes altres els resultats. Si Cerro pretenia -com és de creure- involucrar de nou el seu públic en una celebració de l'esperit tràgic, si apostava per commoure i somoure l'audiència, ho va assolir. Sens dubte, gràcies a la seva impecabe programació rítmica, a l'efectivitat dels muntatges audiovisuals d'Ivó Vinuesa i al treball actoral. Magnífics Joan Carreras en el paper de Beckett -ple de matisos, llums i ombres com requereix un personatge tan complex- i Lluís Marco en els papers d'interlocutors dels dos bàndols del conflicte, i genial Txe Arana, que sembla haver nascut per transmutar els cors de les tragèdies gregues en una sola veu de mil registres. Senzillament insuperable i esfereïdora en el discurs del cor en què pronuncia els mals auguris que condueixen al desenllaç de la tragèdia.

La platea del Fortuny, plena, va seguir la representació amb un silenci on no sonà ni una tos ni quasi la respiració, temorosa sens dubte de perdre cap paraula. Es va recuperar així aquest ambient gairebé litúrgic amb què hem seguit els moments més impressionants de les tragèdies que ens està oferint aquest cicle. L'esperit amb què T.S. Eliot, crec, ens volia parlar des dels no tan llunyans dies en què va mirar al futur i va sentir el vertigen de les experiències que ultrapassen l'esclavatge del temps.

REGALS AMICS

La diada de Reis, la dels Reixos, en el dialecte del Camp, té aquest despertar màgic que és la collita de regals que ha deixat la matinada. La d'enguany, de pleniluni esplèndid, amb un satèl·lit que s'abocava tafaner, rodó i enorme a la nostra terra, ha deixat un cop més la collita de regals per a tothom (uns més desitjats, uns no tant potser, alguns segurament amargs per a bona part del planeta).

Fa anys que a casa nostra hem establert el costum de sol·licitar per aquest dia una collita de llibres, un per a cada membre de la nostra petita república -que només transigeix davant la monarquia màgica que ve d'orient-. La collita d'enguany té regust de llibres amics, amb l'autor local Pep Macaya i el seu darrer llibre, "La balada de Mossèn Dallonses" (Silva Editorial), i la compilació de dones poetes catalanes que va realitzar l'amiga Sandra D. Roig amb Noèlia Díaz Vicedo sota el títol de "Donzelles de l'any 2000" (Editorial Mediterrània, 2013). També la darrera novetat d'Andrei Platónov servida gràcies a l'exemplar treball de traductor de Miquel Cabal Guarro, al qual conec de les darreres trobades de traductors al Centre de Lectura on ha assistit. Es tracta de "La rasa", novel·la curta del singularíssim autor rus que va patir l'isolament sota el règim estalinista (Edicions de 1984). A més, la novetat de l'exquisida Siri Hustvedt ("El món resplendent", Anagrama), i una edició bilingüe de T.S. Eliot que ha publicat Adesiara a partir de diversos llibres del gran poeta nord-americà ("Poemes 1925-1930"), amb traduccions al català d'Alfred Sartagal.

Una bona collita, vaja, que segur que donarà els seus fruits. Com moltes altres petites troballes, descobriments o simples reflexions passavolants, queden reflectides en el nou projecte que he encetat el 2015, aquest any que com us deia a l'anterior entrada d'aquest blog, sembla conjurat per farcir-me de projectes. Es tracta d'un blog de Tumbrl, alternatiu a aquest i segurament més freqüentment actualitzat donat el seu caràcter procliu a la immediatesa.

Feliços reixos a vosaltres també!