ALGUNS "DESPLANTES" (Y LO QUE TE RONDARÉ, MORENA)

La degana M. Eugènia Gay ordenant a tot un president que acabi el discurs (El Confidencial Digital)

Tota llengua té expressions -moltes- i mots -bastants- que són difícilment traduïbles a altres llengües, fins i tot entre dues de ben properes com el català i el castellà. Si nosaltres, els catalans, tenim el seny o el déu n'hi do, els castellans tenen d'altres, com hombría, honrilla, o aquella guerrilla que ja ha exportat a moltes altres parles. No m'ho he estudiat, però potser el castellà és més ric en termes que tenen a veure amb la confrontació i el conflicte, mentre el català ho és més en els que tenen a veure amb la conciliació i el diàleg.

Potser és agosarat dir-ho. En tot cas, sí que sembla que el castellà té un registre molt variat per a totes les expressions que tenen relació amb l'honor, un terme que ja de per si ens remet a societats on és molt preuat l'alt concepte de si mateix que té el parlant. O, millor dit, l'alt concepte de si mateix que vol que se li reconegui en la seva societat, en el seu entorn. Per això, potser, no he trobat cap equivalent català al mot desplante del castellà.

Desplante és el que va tenir ahir el president del Parlament, Roger Torrent, a aqueixa institució barcelonina de rancio abolengo -una expressió que té equivalent català (antiga soca ) però en desús-, que és el Círculo Ecuestre. Diverses intervencions del públic van ser crítiques, i dures, però la que ha donat la volta al món ha estat la d'un empresari alemany de cognom Jacobi,que a part d'altres expressions limítrofes amb l'exabrupte, li va desitjar la presó al qui actualment és la màxima autoritat autonòmica.

Aquesta actuació tan impròpia del que, a la fi, només és un particular, podria ser una simple anècdota, si no fos que plou sobre mullat. Encara no fa quinze dies, la degana del Col·legi d'Advocats barceloní, Maria Eugènia Gay -dels Gay de tota la vida-, es permetia estirar de les orelles al mateix president Torrent en un acte institucional, per permetre's parlar de presos polítics davant del ministre de Justícia espanyol Rafael Català.

No ens imaginem la situació inversa: representants de la societat civil o institucions catalanes esmenant la plana en públic a un ministre espanyol o desitjant la presó a la presidenta del Congrés espanyol. En tot cas, tots sabem què obtindria ipso facto l'agosarat o agosarada. Querella de fiscalia o citació judicial per incitació a l'odi o ves a saber quin altre delicte.

Aquest estat de coses, que tots coneixem i que hem vingut a reconèixer com a normal, ja sigui vist des de l'adhesió o des de la repulsa, és el que certifica el gran desequilibri de poders que impera en aquest Estat de Dret, en aquesta monarquia constitucional, que es vanta (o vantava?) d'haver establert una organització quasi federal, una descentralització sense parangó al món. Un mite tan fals com tants altres (recorden allò de sense violència es pot parlar del tot), en aquesta democràcia de baixa densitat que hem de gaudir/patir. Ha bastat una simple decisió coordinada entre els diversos dipositaris del poder de l'Espanya eterna, la nació més antiga del planeta però que paradoxalment no compta amb nacionalistes a les seves files, per desmuntar com un simple castell de cartes la bastida de l'Estat de les autonomies. 

I és per això que assistim a escenes com aqueixes que abans he descrit. Aquelles en què els que es consideren defensors de la llei espanyola saben poner en su lugar a aquests catalans insolents. La llista seria inacabable. I el que durarà, o com diu una altra expressió castissa, y lo que te rondaré, morena*.

*En homenatge a les feministes que es poden veure identificades en aquesta expressió tan reveladorament masclista