LITERATURA, I DE LA DOLENTA

Joan Puig/ El Periódico

Que un jutge de la més alta institució processal de l'Estat elabori literàriament els fets perquè s'adeqüin a la imputació del delicte que pretén realitzar, i que ho faci a més amb tota mena de construccions paracientífiques (psicològiques i en tot cas subjectives) sobre la conducta dels processats, que directament forci les estructures no solament del tipus delictiu (contravenint un dels grans principis del Dret Penal modern, que és l'estricta tipicitat que cal en les conductes perquè puguin ser considerades delicte), sinó també conceptes que depassen la cultura judicial per entrar directament en la sociològica, com és el de la violència, que tot això es faci a més a més tergiversant i contrariant el que imatges retransmeses a tot el món han demostrat als ulls dels qui volen obrir-los (això sí),

Que uns fiscals carreguin amb acarnissament sobre les mateixes construccions falses de fets i normes penals que fa l'instructor, i que quan se'ls mana (en aplicació, no oblidem, del principi jeràrquic que presideix el seu propi Estatut) que rebaixin les peticions de mesures cautelars, com es va produir en les apel·lacions del conseller Forn, ho facin expressant públicament el seu dissentiment i oblidant-se de fer la seva pertinent motivació, deixant així via lliure a la militància ultradretana de l'acusació particular per imposar el seu cruel criteri,

Que els cossos policials elaborin informes sobre els fets investigats acudint a notícies de premsa (que segurament ells mateixos han filtrat), plens de conjectures, de flagrants errors d'apreciació, fins i tot de traducció, de vaguetats i desqualificacions genèriques i de fraseologia ideològica,

Que la cort mediàtica espanyola aplaudeixi les decisions judicials i no les qüestioni més enllà d'un sector molt minoritari, que no es preocupi per elaborar un relat alternatiu dels fets, sinó que l'accepti a pies juntillas, com accepta en ares del déu de la independència judicial les qualificacions jurídiques escandalosament contràries al sentit comú,

Que les escasses veus que s'alcen entre els intel·lectuals i artistes espanyols contra aquest estat de coses siguin sotmeses a un silenci acusador i a un boicot immediat i fulminant pel que fa als segons,

Que tot així passi en un país que es vanta d'haver fet una transició democràtica modèlica, de tenir un Estat de Dret exemplar, de ser l'enveja del món quant a llibertats i creixement del benestar, que ha sabut respectar la diferència entre els seus territoris amb una descentralització política mirall fins i tot per les nacions federals...

Només pot ser un cas de literatura. De la dolenta. De la pitjor.

La que firma un tal Llarena en unes interlocutòries que si passen als manuals jurídiques serà, precisament, com a model de la jurisprudència que trenca amb les declaracions universals de drets humans que van néixer per defensar els pobles dels estats autoritaris, i també com a exemple del que es pot fer per trencar des del propi Estat amb el seu Dret.

I que, com  a model pròpiament literari, entraria de ple en la Història Universal de la Infàmia que Jorge Luis Borges, aquest sí un gran literat, va un dia escriure.