L'EFECTE MIRALL

Deia ahir al Parlament Inés Arrimadas, la cap de files de l’oposició i de la llista més votada a les passades eleccions, que cal agrair a l’independentisme que hagi despertat a Espanya  un patriotisme civil normal, cívic i modern. Deixarem estar això de modern, paraula que tant agrada als defensors d’un model social profundament reaccionari. Deixarem també de banda la resta d’epítets que res no afegeixen. Deixarem de banda també la distinció entre patriotisme i nacionalisme, aquesta distinció que fan invariablement els nacionalistes imperialistes i de la qual ja em vaig ocupar en un altre lloc.

Fixem-nos, més aviat, en els efectes d’aquest despertar al qual al·ludeix Arrinadas. El que d’altres, amb menys cinisme que ella, han dit el del feixisme espanyol. El que veiem és el que en un article a l’edició d’avui de l’Ara, Suso de Toro qualificava de retrocés democràtic, o –potser més precisament- autodestrucció democràtica, en paraules de la directora del mateix rotatiu, Esther Vera, a la seva columna també d’avui.

Un govern que viola la norma fonamental i bàsica de l’Estat, la seva Constitució, aplicant arbitràriament el que no diu tal norma per anorrear el sistema de la divisió competencial de l’Estat que encara avui es vanten d’anomenar com el més descentralitzat del món. Un Senat que ratifica com a legal el cop de mà constitucional (inconstitucional, caldria dir) del govern contra la comunitat autònoma díscola. Un Tribunal Constitucional que accepta mansament el seu paper de forçat sancionador de les normes emanades pel mateix govern. Un poder judicial presidit per un Tribunal Suprem que s’arroga a si mateix competències que no li atribueixen les normes jurisdiccionals i s’inventa normes penals per justificar extraordinàries mesures de presó a l’empara de circumstàncies igualment inventades, un poder constituït per veritables tribunals especials –prohibits per la regulació europea- com l’Audiència Nacional, i acabat de rematar en una multitud d’òrgans judicials que, sostinguts per una fiscalia carregada de zel per defensar les ordres emanades directament del govern, i quan calgui reforçada per acusacions privades de signe ultradretà, actuen dia sí i dia també perseguint tota manifestació de dissidència contra els designis del poder que representen. Cal afegir l’anomenat quart poder: uns mitjans informatius absolutament manipulats que saben alhora com manipular tots els tripijocs del poder per llançar-los contra l’oprimit i no contra l’opressor. No importa quants drets i llibertats es quedin pel camí: la llibertat d’expressió, la de manifestació, la de participació política.... Tot per tal de mantenir la seva santa causa.

Quina santa causa? La de la unitat d’Espanya? Sí, però també una altra, en el fons molt més profunda. L’independentisme és ara l’enemic, però cada dia veiem també com cauen sota la màquina repressora de l’estat espanyol moltes altres formes de dissidència: cantants, artistes, manifestants per qualsevol reclamació que l’Estat consideri pertorbadora. No ens enganyem, l’independentisme no ha despertat aquest zel patriòtic, simplement l’ha fet més evident, en afectar una massa molt més gran de persones quan abans es reduïa a grups més marginals o minoritaris.

La veritable virtut de l’independentisme, en aquest àmbit de què parlem, és haver enfrontat l’Estat espanyol –i a tota la ciutadania que li dona suport- al seu veritable rostre: una cara lletja, autoritària, crispada, intolerant, no democràtica. La cara del Rei quan després de l’1 d’octubre va renyar els seus súbdits catalans.

Un dels recursos més habituals que usa el govern del Partit Popular i els seus partits adlàters –tota la partida del 155-, com la seva cort mediàtica, per manipular l’opinió pública és la de l’efecte mirall: atribueixen al que tenen en front tot allò que de més menyspreable troben dintre d’ells mateixos. És normal, així, que acabin odiant aquesta imatge. Quan el responsable màxim de la repressió de l’1 O , el coronel de la guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos, va declarar davant el jutge instructor del Tribunal Suprem que no admetia que hi haguessin hagut càrregues policials aquell dia, sinó pures actuacions policials –eufemisme que li secundava dies després el patètic delegat del govern espanyol a Catalunya Enric Millo-, estava retratant exactament la veritable dimensió d’aquesta projecció del rebuig del que són i representen i busquen, inútilment, negar.

I és que Espanya, a Catalunya, s’ha mirat a si mateixa a la cara. I no li ha agradat gens el que ha vist. No s’ha agradat. ¿Serà capaç de reflexionar-hi i buscar la reacció positiva, o insistirà en la seva forassenyada autodestrucció de tot el que podria preservar encara les seves virtuts i la dignitat que li resten al seu poble?