7/11/07

LA JUSTÍCIA COM A ESPECTACLE


L'aplicació de la justícia (llegiu pena de mort) ha estat un espectacle de masses fins a temps recents a casa nostra. Tot i que ho és encara a bona part del món, entre nosaltres (presumptament, o presumptuosament, més civilitzats) ha deixat de practicar-se la pena màxima o, en tot cas, s'ha eliminat de l'espectacle públic. Tanmateix, l'espectacle al voltant de la Justícia (o sigui, dels estaments estatals encarregats, novament presumptament i segurament presumptuosament, d'impartir-la) té molts altres vessants.

Prop de l'espectacle circenc pot situar-se, per exemple, la necessitat del tribunal oficiador d'un judici públic i universal com el de l'11-M, de fer equilibris entre les diferents acusacions (més que no entre acusació i defensa), i sobretot entre bàndols interessats a tancar o deixar oberts interrogants sobre l'anomenada "autoria intel·lectual" de l'atemptat. Curiosa figura aquesta, aportació original a la doctrina jurídica que es pot atribuir a la tasca del Sr. Aznar i les seves FAlangES mediàtiques. Tasca...¿intel·lectual?... que ha arribat a contaminar al tribunal, que parla a la pròpia sentència d'aquesta figura protopenal, o parapenal. Els jutges , així, han mostrat una fina sensibilitat i orella social per captar alguns dels missatges que alguns mass i no tan mass media han anat fent lliscar en aquests llargs anys sumarials (que no sumaríssims). Si, per una banda, han cedit a parlar d'autors intel·lectuals, sense determinar-los, per l'altra han interposat una curiosa referència a l'aparició de diverses cintes a la furgoneta robada i usada pels terroristes, especificant que una era de l'Orquesta Mondragón. Heus ací que el pop es cola a una sentència tan senyera. Només hi ha una explicació: els jutges volien repartir estopa contra els heralds de la teoria de la conspiració que van fer en aquest punt, en confondre la cinta amb una targeta de la Cooperativa Mondragón, un dels més espantosos ridículs de la seva llarga cadena de ridículs.

Literatura pop i literatura sobre conspiracions. D'aquesta n'hi ha a dojo. N'hi haurà de bona i de dolenta. De bona, no en conec cap, per això. I evidentment els faedors d'aquests anys de teoria conspirativa al voltant de l'11-M són autors de mala literatura. Molt mala literatura. De la pitjor.

Però la literatura es troba sovint al món de la jurisprudència. Una sentència recent d'un jutge de Barcelona n'és un exemple més. El jutge, Emili Soler es diu, ha hagut de recórrer a una imaginativa bateria retòrica per sancionar al llegendari senyor que es passeja despullat per la ciutat, lluint tatuatges força bonics i el seu membre, força destacat també. La sentència recorre així a una pretesa regla que imposa anar vestit en les "relacions interpersonals públiques". Que no púbiques, sortosament.

Tot i discutible, la construcció no deixa de tenir un suport jurídic més o menys ortodox, el del dret consuetudinari, tema relliscós i pelut -amb perdó, en aquest cas-. Més extravagant resulta ser, en canvi, definir com ho fa el mateix jutge un presumpte dret dels altres a "no veure (l'acusat) sense roba".

Home!, si ens posem així, senyoria, jo també al·legaré el meu dret a no veure els jutges vestits amb aquestes togues tan passades de moda... I a no haver de llegir les seves creacions literàries a les seves sentències!

Cap comentari:

Publica un comentari