LLEONS per ANYELLS

Leones por corderos sembla interessant, més que pel contingut en si, pel que deixa veure del pensament d'americans que, com el seu director, Robert Redford, tenen una influència gran en l'opinió pública i se situen en el cantó esquerre de les polítiques del seu país.

En aquest sentit, el que més pot atreure és el debat entre el professor d'universitat i el seu alumne. La discussió de fons, entenc, té a veure amb la vella disjuntiva d'apartar-se de la participació política perquè tot és corrupte o intentar canviar les coses en la mesura de les nostres possibilitats. Aquí és on pot raure el seu error.
Presentar al jove com una promesa intel·ligent a punt de deixar-se perdre per no optar per l'activisme demostra una ingenuïtat per part del Robert Redford director, no només el personatge, encara que ve a ser el mateix. Tendència habitual, per altra banda, en altres nord-americans benintencionats i progressistes. No sé si té a veure amb la dicotomia sense alternatives de demòcrates i republicans, però és com si tot estigués resolt amb votar a qui menys mal ens farà.

Evidentment no es tracta de renunciar a participar activament en la política, sinó en delimitar adequadament la diana, per disparar la fletxa allà on toca. Aquest jove desencantat no trobarà (o no hauria de trobar) el sentit polític participant en l'enginyeria institucional actual, sinó, segurament, en el moviment d'altres activistes.

Sense anar més lluny, dintre del seu país n'hi ha uns quants, que s'estan plantejant el veritable debat polític: eliminar el neoliberalisme des de solucions completament noves, des de la invenció d'una altra manera de funcionar que permeti l'accés a la CIUTADANIA, amb majúscules, no amb les inacabables minúscules d'avui en dia. No és el que professor indiqui a l'alumne un camí o un altre, això és veritat, però s'intueix, pel desenvolupament de l'altra cara de la pel·lícula, que la seva opció és menys "radical", en el sentit estricte de la paraula, que no és en absolut pejoratiu. Per exemple, les escenes del front, poc reals, eludeixen aspectes "delicats" com les contractacions d'empreses privades de "seguretat", i el costat crític es limita a mencionar que els soldats acostumen a ser nois de les zones menys afavorides socioeconòmicament.

El tractament del personatge del Tom Cruise potser és un dels punts forts. Molt aconseguit com a manipulador de consciències i ambiciós "tapat", el seu vigor i resolució és una mostra de com la convicció del poder pot arrasar amb les consciències més complexes i les visions menys simplistes. Aquí destaca la interpretació de la Meryl Streep, per una vegada continguda , com requeria la situació. Ressalta en el seu personatge, potser involuntàriament, l'aspecte ingenu o hipòcrita. Especialment en dir que van recolzar la guerra en un principi perquè creien que estava justificada (en el seu moment l'opinió pública mundial es va manifestar en contra i hi havien molts indicis que era un crim!).

En general, amb tot, la pel·lícula té el mèrit principal, i molt important, de facilitar elements per pensar en la política de veritat, sense tangents.

INFORMES SOBRE EL MÓN. Belén Gopegui:"El padre de Blancanieves"

Belén Gopegui, en el seu darrer llibre, "El padre de Blancanieves", que és la seva sisena novel·la, ens emet un informe sobre el món. No qualsevol informe, evidentment. Tota novel·la, al cap i a la fi, vindria a ser un informe sobre tot plegat. Però Gopegui aspira amb els seus informes a transformar el món. Ni més ni menys. Citant Brecht, que va escriure que el públic és una assemblea d'individus capaços de transformar el món, que reben un informe sobre el món, ens emplaça com a públic a transformar les circumstàncies que ens envolten, i que, tots ho sabem, conformen un ordre econòmic i social injust. I, en definitiva, ens està conduint a la ruïna de la vida del planeta sencer.
Belén Gopegui, és clar, no aspira a informar-nos sobre coses que no coneguem. Aspira a fer-nos mirar les coses que normalment no es qüestionen. El pare de Blancaneu viu i conviu amb la madrastra, però no se l'anomena, ni té paraula. "Las preguntas que no se hace la clase media están ahí, aunque no se las mire. Sobre todo lo que un hombre o una mujer no se preguntan es posible asfaltar calles, edificar bloques de pisos, entarimar habitaciones. Lo que mantiene las nubes está ahí. Y las preguntas que no se hacen. Y los secretos que guarda el corazón de la comunidad". Aquestes paraules són del cor de la comunitat, un dels narradors, un narrador col·lectiu al qual l'autora li dóna el tractament de personatge. La novel·la en si, amb poca trama convencional, sí té molt d'entrellat: les relacions entre diferents membres del col·lectiu, o entre ells i els seus amants, familiars i amics. I, sobretot, les relacions entre les persones i la seva militància, els seus projectes de transformació del món.
Gopegui es (ens) qüestiona què significa ser d'esquerres, ser no normal segurament. " Pienso: esto que siento ahora está condenado a extinguirse. Pienso: mi racionalidad es una traición a lo que siento, y mi fiebre, una traición a la racionalidad. Pienso que sí existimos los no normales, y que podemos ser una mierda, por amor, por egoísmo, por mero despiste", li diu un personatge a un altre, que encarna els normals, la veu dissident que imposa el seu dret a preservar un espai privat, protegit: "puesto que no podemos deshacer el mundo y volverlo a montar de arriba a bajo, es mejor, razonada y razonablemente mejor, colaborar para que este país siga prosperando y las ventajas de la clase media se extiendan al mayor número posible de individuos, aqunque a la postre ese número, te lo acepto, va a ser un tanto raquítico". Es tracta de la veu socialdemòcrata, un conservadorisme a penes disfressat de reformisme.
La seva filla encarna la zona de fricció amb aquesta socialdemocràcia tèbia, l'ideal revolucionari. Ella té clar què significa ser d'esquerres: " Hay días en que pienso que ser de izquierdas es una especie de facultad, como la memoria. Todos la tenemos en estado de latencia. Si no la usas nunca, te mueres sin enterarte de que la tenías. La prueba de que está ahí, sin embargo, es que en determinadas situaciones aparece. Muchas veces se confunde con el orgullo. Pero hay dos clases de orgullo. Para mí, cuando esa facultad no está involucrada el orgullo es puro amor propio. Y cuando el orgullo es amor propio, lo que sale es la pataleta, el sofocón, se pone la cara roja y falta el aire. En cambio, si esa facultad interviene el orgullo se generaliza. La persona comprende que la ofensa, el abuso, lo que sea, no se lo están haciendo a ella; y se le llenan los pulmones de aire; dice:

no puede ser

y las tres palabras vienen de muy lejos, de muchos compañeros caídos y compañeras, de muchas personas aplastadas, humilladas; y aflora en ella un valor, una determinación con los que no soñaba ".
En efecte, recorrent a la citació de nou, Gopegui diu, amb Carlos Fernández Liria, que les decisions justes, les bones, són aquelles que es prenen "no por ser altos o bajos, gallegos o madrileños, dueños de tres casas o de ninguna casa, sino por no ser nada de todo eso, por ser cualquiera, por estar en el lugar de cualquiera y entonces hacer lo que cualquiera habría hecho en nuestro lugar".
Gopequi aposta pel col·lectiu, per la visió de comunitat... i, compte!, no per la falsa globalització que avui domina el sistema econòmic i polític mundial. Ella aposta, potser es pot simplificar així, per la política democràtica: és a dir, per la construcció amb la participació de tothom de la vida col·lectiva. Els protagonistes de la novel·la planifiquen incidir en l'apropiació particular de la producció de béns per demostrar que es pot decidir democràticament, posen en marxa projectes voluntàriament assumits per tots, assagen una emissió de petits comunicats sobre els despropòsits de l'actual organització de la producció...
Sí, " intentar actuar como si ya estuviésemos en el lugar por el que estamos luchando (...) Pero sin engañar. Creo que una cosa es forzar unas reglas dentro de las cuales es imposible vivir dignamente, y otra cosa es intentar esquivarlas, pero nosotros deberíamos enfrentarnos a ellas ".
Plantejar les regles com són, debatre-les, rebatre-les. Abatre-les. transformar les regles, transformar el món.

CANÇONS SUICIDES

Al món de la música popular, una música caracteritzada en principi per destinar-se fornamentalment a una audiència jove –una altra cosa és que avui la joventut s’estiri inusualment-, el suïcidi hauria de ser, segurament, una temàtica, si no habitual, sí abundantment tractada. Les crisis adolescents i de creixement, en definitiva, són una bona munició, si no per al suïcidi, sí per al pensament suïcida.
Tanmateix, una ràpida consulta de temes populars en les darreres dècades no dóna un nombre molt abassegador de tractaments del suïcidi. Encara menys si busquem una referència explícita i expressa. Abundarien més, doncs, els tractaments tangencials i indirectes.
La llista de suïcides famosos tampoc proporciona una àmplia nòmina en aquest apartat, si descomptem el que en un altre lloc hem descrit com suïcidi indirecte (veure arxius 06.2007), és a dir, fruit de pràctiques autodestructives a llarg termini ,sobretot el consum d’estupefaents, on també hi ha nombrosos casos de sobredosis, accidentals o no. Els casos dubtosos, en aquest apartat, serien també nombrosos.
Els casos de suïcidi directe, doncs, no semblen especialment rellevants. Tret dels il·lustres Judy Garland, Violeta Parra o Kurt Cobain, no trobem una llista molt significativa. Hi ha els casos del membre de The Band, Richard Manuel, de Dalida, de John Spence, de No Doubt, Layne Staley, d’Alice in Chains, o de Ian Curtis, de Joy Division, que ha tingut molta incidència en la vida i obra posterior d’aquest grup. També el cas dubtós de Michael Hutchence, dels australians INXS.
Pel que fa al tractament del tema, ja he dit que no aclapara.
Trobarem més aviat referències líriques, sinuoses, de vegades hermètiques i de certa ambigüitat. Un exemple és la magnífica cançó d’una de les més brillants lletristes del moment, la nord-americana Anni di Franco, que a “Swan dive”, tema de 1999, feia un tractament curiós: en primera persona, una indagació en la ment d’una potencial suïcida:

i've had a lack of information/ i've had a little revelation/ i'm climbing up on the railing /trying not to look down/ i'm going to do my best swan dive/ into shark infested waters/ i'm gonna pull out my tampon/ and start splashing around

Brutal imatge, la de la noia traient-se el tampó i deixant anar la sang en aigües infestades de taurons. Però la poètica del tema és molt elevada:

i'm cradling the hardest, heaviest part of me/in my hands the ship is pitching and heaving/ our limbs are bobbing and weaving/ i think this is something i understand /i just need a couple vaccinations f/or my far-away vacation/ i'm gonna go ahead and go boldly/ 'cuz a little bird told me /that jumping is easy that falling is fun /
right up until you hit the sidewalk/ shivering and stunned

Un tractament indirecte, dubtós, el trobem al gran tema de Jackson Browne, “For a dancer”, de l’àlbum de 1974, “Late for the sky”. Entès sovint com una elegia i una reflexió sobre la mort, pot llegir-se com la reflexió sobre les causes d’un suïcidi:

I dont know what happens when people die/Cant seem to grasp it as hard as I try/Its like a song I can hear playing right in my ear/That I cant sing/I cant help listening/And I cant help feeling stupid standing round/Crying as they ease you down /
cause I know that youd rather we were dancing/Dancing our sorrow away(right on dancing)/No matter what fate chooses to play(theres nothing you can do about it anyway)

Tal com diu el final de la cançó,

And somewhere between the time you arrive/And the time you go/May lie a reason you were alive/But youll never know

En efecte, mai no se sap... Jackson Browne va patir la tragèdia de la mort per suïcidi de la seva primera dona, Phillys Major, l’ombra de la qual plana sobre tot el seu següent àlbum, “The pretender”, de 1976. El tema “Here comes those tears again” estava escrit a duo amb la seva sogra, Nancy Fansworth, sembla que basant-se en lletres de la pròpia Phillys, la qual cosa dóna un tint especialment greu als per altra banda bastant convencionals retrets cap a l’amant inconstant:

Baby here we stand again/Like weve been so many times before/ Even though you looked so sure/As I was watching you walking out my door/But you always walk back in like you did today/Acting like you never even went away

Una reflexió sobre la vida i la mort, sovint pendent d’un fil, la trobem a la delicada i magnífica “Wreck on the highway” del bard major de la música nord-americana, Bruce Springsteen, del magistral àlbum de 1980 “The river”. No es tracta d’un suïcidi, sinó d’un accident a la carretera, però la reflexió final del qui l’ha presenciat, presentada amb la sobrietat el·líptica habitual del Boss, aconsegueix cotes de lirisme emocional altíssimes:

Sometimes I sit up in the darkness/And I watch my baby as she sleeps/Then I climb in bed and I hold her tight/I just lay there awake in the middle of the night/Thinking 'bout the wreck on the highway

En l’altre extrem, “Jump”, de Van Halen, el grup d’irregular trajectòria, és una descarada i sarcàstica incitació al suïcidi, o ho sembla, ja que la lletra escrita per David Lee Roth aparentment es basava en fets reals presenciat a través del televisor pel propi autor, quan una multitud animava a saltar a un indecís suïcida que s’ho pensava molt i finalment va ser salvat per la policia:


I get up, and nothing gets me down./ You got it tough. I've seen the toughest around./ And I know, baby, just how you feel. /You've got to roll with the punches to get to what's real /Oh can't you see me standing here, /I've got my back against the record machine /I ain't the worst that you've seen. /Oh can't you see what I mean ? /Might as well jump. Jump ! /Might as well jump. Go ahead, jump. Jump !/ Go ahead, jump.

La cançó va tenir problemes amb certs grups ben pensants dels Estats Units, com era d’esperar. Els mateixos que tindria tota la seva vida el gran sarcàstic, Frank Zappa, que en el seu fantàstic panòptic corrosiu de l’estil de vida occidental de 1981, “You are what you is”, no va tenir embuts d’anomenar les coses pel seu nom a la divertidíssima “Suicide chump”:

You say there ain't no use in livin' /It's all a waste of time /'N you wanna throw your life away, /well People that's just fine /Go ahead on 'n get it over with then/ Find you a bridge 'n take a jump /Just make sure you do it right the first time/ 'Cause nothin's worse than a Suicide Chump

O sigui, res no és pitjor que un estúpid suïcida frustrat. La cançó acaba amb el suïcida potencial, vacil·lant a saltar i meditant sobre un mitjà que li garanteixi un final adequat, salvat per la sobtada intromissió d’una abnegada salvadora d’ànimes perdudes que li farà desitjar sortir corrents.
En un altre extrem, de nou, un tema molt popular és la delicada balada de REM, “Everybody hurts”, una inusualment transparent lletra (potser perquè no sembla escrita per Michael Stipe, sinó segurament pel bateria Bill Berry), que és un bàlsam a les ferides que el món deixa en les pells tendres dels joves. Del seu àlbum “Automatic for the people” de 1992, ha estat després molt difós, inclòs a la seva recopilació de grans èxits de 2003, i ha estat usat en campanyes en favor de la vida.

When the day is long/ and the night, /the night is yours alone,/When you're sure you've had /enough of this life,/ well hang on/ Don't let yourself go,/ 'cause everybody cries /and everybody hurts/ sometimes

Un exemple dels suïcidis “indirectes” és “The living”, la cançó de 1997 de Natalie Merchant, que segons explica al recopilatori "Collected songs", es basa en una persona real que vivia apartada del món, dedicada a la metòdica autodestrucció per l’alcohol:

o, the bottle has been to me/my closest friend andmy worst enemy/afraid that I've walked a fine line/squandered it all/and wasted my time/and I don't stand a chance/among the living

Un tractament autòcton, arrauxat i assenyat, és el de l’excel·lent himne vital dels Sopa de Cabra, “L’Empordà”, amb la ironia no sarcàstica i l’irresistible ritme joiós del seu sorneguer cant a la vida contemplativa:

Sempre deia que a la matinada es mataria /però cap el migdia anava ben torrat /somriu i diu que no té pressa /ningú m´espera allà dalt /i anar a l´infern no m´interessa /és molt més bonic l´Empordà

No hi podem estar més d’acord... encara que l’infern dels vius sigui un tema tan apropiat per a la lírica.