16/3/09

BOLONYA I EL SISTEMA


Confesso que em sento perplex en tot el debat (?) públic que s'ha generat al voltant de l'aplicació de l'anomenat Procés Bolonya (és a dir, la creació d'un espai europeu d'homologació de titulacions universitàries que prové de la declaració de Bolonya de 1999 signada per 29 països). Interposo interrogant perquè sembla que la majoria de les parts que l'haurien d'integrar neguen que es produeixi, fins i tot el hipotètics postulants al seu favor -al del procés, vull dir-, i perquè, a més, poc ha transcendit sobre el veritable contingut del procés.

Un exemple de cada costat. Gregorio Peces-Barba, l'ex-ministre socialista i ex-president del Congrés, i avui catedràtic a una universitat madrilenya, deia, en un article a El País del 14 de febrer passat, que creo que Bolonia como proceso de modernización y de excelencia de nuestras universidades, no ha sido bien explicado. Incluso diría que ha habido poco interés en explicarlo. Mentrestant, un estudiant de Catarroja, Marc Delcan, deia al mateix diari, el dia 14 de març passat, que Quizá vivamos en una democracia. Que el pueblo tenga o use la palabra es otra cosa.(...) La reciente campaña de propaganda del Ministerio de Innovación y Ciencia para explicar el proceso de Bolonia no es más que una pantomima. Sin voluntad real de debate, no hay camino hacia una mejor Universidad.

Qui ha estat, doncs, interessat a no fer aflorar el debat a l'opinió pública? Només el Ministeri? L'estament universitari? Les confederacions empresarials?

Òbviament, el Ministeri ha estat impulsant el procés, i les administracions autonòmiques no semblen contestar-lo en cap cas -com han fet, per exemple, amb la polèmica assignatura d'Educació per a la Ciutadania-. Catalunya pensa posar ja en marxa el 90 % de titulacions en el proper curs -la resta queda per al següent-. No és, doncs, un debat sobre futurs llunyans o hipotètics, dit sigui entre parèntesi.

Els rectorats universitaris han ratificat també les bondats del procés. En el cas paradigmàtic de la Universitat de Barcelona, el 78 % del claustre va manifestar-se a favor del procés en una votació forçada per la representació dels alumnes. No era, evidentment, una votació que pogués vincular el govern estatal ni l'autonòmic, però un vot en contra hauria tingut un gran poder simbòlic . Qui va votar en contra, doncs? Bàsicament la representació dels estudiants, que tenen 90 membres dels 300 totals. Però no tots els estudiants van participar. De fet, només hi van assistir 42, però només 18 eren membres electes i se'ls hi va permetre votar, estatuts en mà. On eren els altres? Els alumnes van pretendre forçar que el seu vot representés el total dels 90, emparant-se en el referèndum estudiantil que havia guanyat el no, i entenent-lo com a vinculant. El cert és que no hi havia participat, sembla, més del 20 % dels alumnes -quasi tots en contra-, de manera que no semblava tampoc molt raonable la seva proposta, que tampoc hauria variat el resultat final.

Ara bé, tot el professorat no és a favor del Procés. Dies abans, 300 professors catalans (d'ells, 113 catedràtic o titulars universitaris, amb noms tan coneguts com Manuel Delgado, Jordi Arcarons, Jordi Llovet, Salvador Oliva o Manuel Cruz) havien difòs un manifest molt crític amb el procés. A part de carregar també contra la falta de debat, i encara que valorant positivament els objectius d'homologació europea, foment de la mobilitat entre estudiants i impuls de la investigació científica, titllaven el procés d' imposició que supedita el coneixement als dictamens del mercat, i lloava i donava suport a les protestes i moviments estudiantils.

En general, tot el sistema universitari ha vingut a donar suport a l'esperit de debat generat pel moviment estudiantil, però des de les seves altes esferes s'ha vist de manera un xic -o bastant- perdonavides com un moviment manipulat i dirigit subreptíciament per moviments anti-sistema. De nou, l'exemple de l'article mencionat de Peces-Barba: Hay además que distinguir a los estudiantes, que tienen intereses respetables, que en lo posible hay que atender y, en su caso, apoyar, de otras personas infiltradas en el movimiento, que tienen intereses ajenos a los universitarios para crear el desorden y descalificar al sistema.
Peces-Barba critica la forma però creu en les bondats del procés.

En general, sembla, doncs, que la clau de la discussió -ja que no del debat- estaria en el procés de mercantilització que uns atribueixen al procés, i que altres neguen. O bé: no neguen sinó simplement denominen d'una altra manera. Com deia Carlos Fernández Liria, catedràtic de la Complutense de Madrid, a un article publicat a Sin permiso el 17 de desembre passat, El proceso de Bolonia y su "revolución pedagógica" no es más que la tapadera de lo que se decidió en la OMC en el marco del Acuerdo General del Comercio de Servicios (GATS): una reconversión de la Universidad que desvía el dinero público de la educación superior hacia la empresa privada. La receta es simple: la financiación pública de la docencia y la investigación se condiciona a la previa obtención de financiación privada.

I molt oportunament assenyala: Lo más patético es que esta mercantilización de la educación superior se consolida justo en el momento en que el mercado ha conducido a la economía mundial a un abismo insondable.
El mercado no ha sabido gestionar ni las finanzas, pero se pretende que decidirá sabiamente los planes de estudio de Física o de Filología. No ha sabido ni administrar los bancos, pero se supone que hará justicia respecto a las prioridades humanas de la investigación farmacéutica.
La lógica es siempre la misma: poner el dinero público en manos privadas, un atraco en toda regla que a nivel global nos está costando miles de millones de euros.

L'article encara va més enllà. No dubta a assenyalar amb el dit acusador de corporativisme als seus col•legues favorables al procés: Y lo peor es aguantar a los pedagogos cantando las excelencias de la futura universidad basura. Aunque es verdad que no lo hacen gratis: a cambio de sus servicios propagandísticos, se les ha encomendado un Master de Formación del Profesorado que a la larga quintuplicará su plantilla laboral. Una tentación corporativista a la que no van a renunciar.

Acabaré citant un altre catedràtic, aquest d'institut, Francico Javier Merchán, que en una entrevista de Salvador López Arnal per a El Viejo Topo, reflexionava així sobre les reformes educatives en general: efectivamente, la doctrina existe pero no se publica ni se somete al debate público. Esta doctrina se basa en la fe ciega en la lógica del mercado y en las formas de gestión empresarial. Se da por supuesto que aplicándolas a la escuela se resolverán todos los problemas. Pero, claro, la cuestión es que la escuela no es una empresa ni la educación un negocio, de ahí que el primer paso de esta política consiste precisamente en eso, en hacer de la escuela una empresa y de la educación un negocio, lo que está produciendo numerosos conflictos y situaciones contradictorias. Pero es que además, esa fe en el mercado y en las formas de gestión empresarial es la que nos conduce a una catástrofe medioambiental y a crisis económicas cada vez más aguda, así que como para fiarse de ella.

Podria afegir un comentari, però no podria dir-ho més clar.

6 comentaris:

  1. Ara volen que s'hagi d'anar obligatoriament a classe? Si a la meva època el millor que vaig trobar a la Universitat és precisament que no s'havia d'anar obligatòriament a classe! I la gent que necessita treballar, què?
    Res, reconec que no estic molt informat, però això del pla aquest em sembla que és més mercantilisme i més dificultats encara per estudiar precisament per la gent que ja té més dificultats per estudiar.

    ResponElimina
  2. Ho sento Òscar, però en el meu post d'art tu dius que no tothom ha d'accedir-hi necessàriament ... i no tothom ha d'estudiar necessàriament. Si es tingués una política adequada d'ajuts, beques i habitatges subvencionats per a estudiants, si existís quelcom remotament semblant a una meritocràcia en el nostre país, potser no caldria cabrejar-se amb Bolonia. Curiosament, qui munta els pollastres no són de ciències, perquè serà? Perquè cal preguntar-se si uns quants senyors amb rastes i mocador palestí són els representants de TOTS els estudiants. I els que n'estan fins al capdamunt d'aquesta penya? són dolents per no voler fer vaga? Hi ha alguns estudiants que si es perden un dia de classe poden perdre's un curs sencer ... preferiria saber que el cirurgià que m'hagi d'operar alguna vegada no va fer gaires vagues ... per si de cas.

    ResponElimina
  3. En el teu post dic que no tothom pot ser artista, com no tothom pot ser futbolista. Això no té res a veure amb defensar que tothom qui vulgui hauria de poder estudiar. Em sembla que el que farà el pla aquest és afavorir encara més que acabin estudiant els de sempre... els de la meritòcracia de "papà i mama tenen molta pasta".

    ResponElimina
  4. això és un topicàs com una casa, a algú se li ha acudit que hi ha massa llicenciats? massa aspirant a funcionari? (perquè tots acaben fent-se mestres per a destrossar futurs estudiants)

    potser el missatge no hauria de ser "no a Bolonya" sinó "no a com l'aplicaran els mitges-tites d'aquest punyeter país", però, com sempre, ens fotem el mocador palestí i vinga!, com va dir aquell: "la calle és mia!"

    i respecte a si l'educació és un negoci o no, la qüestió és decidir si la universitat és un espai de debat o una formadora de peces per a l'engranatge capitalista. No cal ser hipòcrites, un enginyer, un metge, un arquitecte, no es fan per a res més que per a greixar la màquina de la societat, són peces necessàries, no filòsofs peripatètics.

    uf! ja em torno a barallar :( perdoneu, no ho puc evitar

    ResponElimina
  5. Comparteixo en part els comentaris de Clídice. És possible que una solució a l'accés als estudis que realment tindran pes en el mercat laboral -això tan evanescent que és l'oferta i la demanda- passi per una política de beques. Aquest és el missatge del govern actual. Personalment, opino que això és un pedaç i no garanteix de cap manera la universalitat d'accés, pels vaivens pressupostaris i els vaivens de governs dels quals depenen aquestes polítiques.
    Ara bé, també és cert que la política educativa, en general, està subjecta en aquest país a un vaivé continu de fa massa anys, i el model europeu és un repte difícilment refusable, per la dinàmica en què estem ficats. El que cal veure és, en efecte, com s'aplica.
    I una reflexió general final -de moment-, que aprofito de nou d'un comentari que subscric. Pertany a Fco. Javier Merchán, dins l'entrevista que ja cito al post, i diu: "De entrada le diré que no creo que la solución de los problemas de la educación esté en que se impartan tales o cuales contenidos o en que se utilicen unos u otros métodos. Esto ayuda, pero no es determinante. Los problemas de la educación son problemas de orden social. Mi posición con respecto a la escuela es más bien escéptica, no creo que la escuela del capitalismo puede cumplir el proyecto ilustrado de la generalización del conocimiento."
    Crec que de vegades es perd de vista el relativisme sa amb què cal afrontar l'anàlisi del sistema educatiu.

    ResponElimina
  6. Tens raó Eduard, el problema de l'educació en aquest país és un drama que porta molts actes representats i del qual no sembla pas veure-se'n l'epíleg.

    Hem passat del mestre mort de gana vocacional als senyors funcionaris d'ara (que no dic que no siguin vocacionals, Déu me'n reguard! per menys et linxen). Hem passat d'una societat autoritària i patriarcal a un campi qui pugui-gastem gastem-pares més immadurs que els fills. Hem passat d'una dictadura a ... bé, val més deixar-ho córrer que no és precisament per estar-ne massa orgullós.

    N'hi ha que vam començar a patir l'EGB, el BUP, ara veiem la ESO i només veiem que desconcert per totes les parts. Això sí, els nens de tres anys a fer vaga (per?, us asseguro que el meu nebot, de 3 anys, no n'està gaire al cas), tots al carrer, però ningú no dóna la solució a res ... massa privilegis per massa bandes ...

    ResponElimina