Quant hi ha d'exhibicionisme en el fet d'escriure? Quant hi ha d'escriptura en el fet d'exhibir el propi cos?
Quan hom escriu, no cal que sigui d'un mateix, de la pròpia vida, ¿no està interiorment, tal vegada inconscientment, cridant els altres a fixar la mirada sobre un mateix, sobre el que íntimament pensa, fantasieja, secretament viu? ¿Sobre el que un és, en definitiva? Fins i tot en el cas d'allò que s'escriu per a un àmbit reservat, potser fins i tot per un mateix i es guarda zelosament en el secret, escriure no deixa de ser una voluntat de transmissió, de donar a conèixer, de comunicar aquella tremolor que, com sigui que es manifesta, és l'arrel mateixa de l'obertura als altres de les finestres que ens preserven en la vida social habitual de retratar-nos com realment som. O pensem que som.
En el cas del desaparegut J.D. Salinger, ¿la retirada del món literari significa realment la renúncia a la comunicació de la seva vivència interior? Se sap, o es diu, que continuà escrivint, per a ell mateix, segons les seves paraules. Igual que altres escriptors que continuaven publicant i desaven la seva correspondència i altres escrits no públics, ¿no hi ha en el fet, precisament, de mantenir en un arxiu reservat el que pretesament no es vol fer públic, la voluntat, l'esperança, de veure-ho publicat algun dia?
Posem el cas de Kafka. Quan, segons és famós li demana al seu marmessor, el fidel Ernst Bloch, que cremi els seus escrits, ¿no li està precisament suplicant que el seu treball, el producte de tantes hores d'afanyada escriptura, no sigui simplement una paperassa condemnada a l'oblit?
Què hi ha d
'exhibicionisme del cos lligat a l'escriptura? Què busca l'exhibicionista sinó presentar, fer pública, la seva intimitat socialment no compartible? Violentar les fronteres del pudor, aquesta norma, aquest ús, que frena la necessitat de manifestar la realitat material del cos, l'omnipresència del sexe. El sexe que és el vincle més bàsic que determina la capacitat d'interactuar entre les persones i que els codis de conducta velen i emmascaren en un complicat i, de vegades, sufocant joc literari de perífrasis, paràfrasis i metàfores. Un joc literari que la lectura nua del cos té el valor de subvertir, proposant una lectura alliberadora, el recurs al llenguatge primari amb el qual el cos irromp amb la seva franquesa i literalitat per descobrir allò que habitualment s'amaga. Naturalment, a una societat on el cos es manifesta sense barreres, una societat salvatge on la nuesa és la norma, no pot produir una tendència exhibicionista, ja que exhibir el cos és el que els usos determinen.De la mateixa manera, i per analogia, una societat on tot el llenguatge fos una transposició literal i natural dels pensaments, on espontàniament tot el que un imaginés fos dit sense traves ni filtres, ¿podria produir la seva literatura? ¿O seria la fi de la fantasia, aquesta capacitat d'imaginar allò que l'experiència sensible directa no proporciona?
