3/3/12

CHOMSKY I LES ESTRATÈGIES DE MANIPULACIÓ

Una bona amiga m'ha reenviat aquests dies un breu article sobre Noam Chomsky, el gran lingüista nord-americà que no dubta a dir i posar les coses clares quan parla de política. Chomsky és d'aquells savis que es demostra savi perquè, encara que quan parli de la seva tasca pròpiament acadèmica resulta inabastable per a les ments diguem-ne normals, quan aplica els productes de la seva reflexió en les coses quotidianes demostra un grau de discerniment molt elevat. En el seu cas, sembla que tota la complexitat amb què s'enfronta a l'estructura del llenguatge li permet desentranyar les veritables actuacions dels poderosos d'aquest planeta i comunicar-les amb la màxima senzillesa.

En aquest breu resum s'enuncien deu estratègies de la manipulació mediàtica que solens usar els líders mundials i els seus altaveus, els mitjans de comunicació fidelitzats i alhora fidelitzadors. Distracció, gradualitat i diferiment de les mesures, recurs al llenguatge infantilitzador o emocional són algunes de les estratègies que ens explica Chomsky que s'apliquen quan es es comuniquen les actuacions al gran públic perquè s'empassi com a favorable, o almenys com a necessari i inevitable, una mesura que afavoreix uns pocs en detriments de molts.

Altres estratègies són més a llarg termini i impliquen el concurs de nombroses forces, institucions i organitzacions, incloent les educatives, religioses, etc. Per exemple, el manteniment de grans nivells d'ignorància i mediocritat entre la població. O reforçant la teoria de la resposabilitat per impregnar les persones d'un sentiment d'autoculpabilitat si no reïxen en la dura tasca de triomfar en la jungla de l'economia competitiva. A això han contribuït, i no poc, els programes de televisió i ràdio, i els llibres de l'anomenada autoajuda, com comentàvem a l'anterior article.

Una molt clarament aplicada aquests dies és la que anomena crear el problema i oferir la solució. Aquesta estratègia és clarament la que s'ha usat per crear l'actual crisi, fabricada a consciència des de l'enginyeria financera, per fer acceptar com a mal necessari la renúncia als drets sociolaborals guanyats durant dècades de lluita obrera.

La recepta actual dels governs  europeus, com els nostres (el de la dreta espanyola i el de la dreta catalana), és idèntica, però si el govern català pot assenyalar problemes de finançament amb l'Estat espanyol amb tota justícia, el central ha de recórrer a un plantejament més sofisticat, combinant el principi de l'autoritat de la Unió Europea que imposa les mesures amb vagues promeses de reactivació econòmica per a un futur no immediat. Una cosa tenen en comú, però, ambdós governs: la seva presentació pública com a governs seriosos i responsables -recordem el govern dels millors  de Mas-, en contraposició a governs antecessors als quals se'ls acusa d'una desastrosa gestió que va crear un daltabaix financer que els lliga de mans. Aquesta és una altra manipulació freqüent, i que en política sol donar rèdit: l'herència rebuda, que sempre es pot situar des del govern actual en les xifres que a un li convinguin.

La premsa espanyola, poc influent, i les televisions i ràdios, bastant més, tenen en general un paper força encaixable en l'ortodòxia de les estratègies que ens denuncia Chomsky, encara que és cert que la premsa de Madrid destaca per un tarannà que se situa més enllà de l'ortodòxia i, tot i que en la seva majoria avui dóna suport al govern de Rajoy, té una tendència a mirar d'estirar cap a vessants reaccionaris  als dirigents polítics, des del que s'ha vingut a denominar caverna mediàtica de tints antidemocràtics. De vegades, fins a caure en un curiós vernís freakie que els fa certament notables. Vegi's el cas recent de la delirant portada de l'ABC sobre les protestes dels estudiants a Barcelona. Els titulars i el tractament general responen a una òbvia tactica recurrent de posar en primer terme les minories violentes per deixar en un segon o tercer pla les majories que protesten pacíficament i les seves justificades raons, però a més posa en relleu la grollera tendència a culpar el partit de l'oposició de tot, fins i tot de la violència d'alguns manifestants.

Aquest govern del PP, si de cas, innova en alguna cosa en les seves estratègies comunicatives, quan, ja des del bell principi de la seva entrada en funcions, va advertir que sempre explicarien als ciutadans quina és la situació real de la crisi i quines mesures aplicarien. En això van sortir al rebuf de les incoherències de Zapatero en els orígens de la crisi, quan va intentar una desesperada política de contenció de la crisi. El que no diuen és que una pretesa transparència no pot validar una línia política per si sola. De fet, continuen recorrent a eufemismes, una altra tàctica habitual, quan parlen de polítiques d'austeritat en la despesa pública, en lloc de parlar de retalls de polítiques socials.

I el que saben és que, tard o d'hora, les promeses inconcretes de millora hauran de passar pel sedàs de les xifres i dels resultats. Aquí, però, confien en una estratègia que, just és reconèixer-ho, els està funcionant des de fa temps: repetir una mentida mil i un cops, obsessivament i vehementment, per fer-la empassar com a veritat. I, si això falla, no pateixis: passa-li la culpa al govern anterior o a l'oposició. De fet, aquí vénen a aplicar una tàctica molt sibil·lina que trobem en nombrosos sectors afins a l'anomenada caverna mediàtica (i això inclou la premsa esportiva fins i tot), que consisteix a imputar enèrgicament a l'adversari els vicis i defectes propis. Una derivació perversa del principi de conèixe't a tu mateix, que extreu del principi un remei errat . Però potser eficaç, vés a saber. Així es capgira el vell adagi popular de la biga a l'ull propi: no és que vegem ja la palla a l'ull d'altri, és que directament li carreguem la nostra biga.




13 comentaris:

  1. Fa unes setmanes vaig sentir a en Rajoy dir que actuarien i governarien amb humilitat, que és el propi dels savis i no amb orgull, que és el propi dels necis. O sigui, s'estava dient a ell mateix savi i humil, alhora, que la humilitat que practica és la de la majoria absoluta, la reforma laboral, etc. Jo mano i faig el que vull, però sóc molt humil, eh? Fantàstic! Certs altaveus mediàtics estan al servei de la manipulació i la demagògia més descarades i absolutes(vegi's la portada de l'ABC de la teva foto), tot i que en realitat jo tampoc no veig cap alternativa esperançadora de govern, ni a Catalunya, ni a Espanya. Vull dir que la vulgui votar majoritàriament la gent, és clar. Bé, no voldria ser excessivament derrotista, ehem. Ens hem de concentrar en el ésser, que és molt més important que el tenir i no veure certs canals de la tele, no llegir certs diaris, llegir certs llibres i certs autors, com ara Chomsky, i escriure, somniar i intentar comunicar pensaments alternatius són coses que sempre estaran al nostre abast. Mentre no ens les prohibeixin (humilment, és clar).

    ResponElimina
  2. La Razón també va fer el mateix "Prende la llama del PSOE", em sembla fins i tot rIdícula aquesta carregada de biga al contrari, com dius tu, vull dir que el que fan aquests diaris és manipulació de P3 (no sé si Chomsky té aquesta categoria), el PSOE és el coco, té la culpa de tot, quan mana i quan no mana....

    Em sembla molt interessant el que expliques de les estratègies de manipulació, perquè no sempre són evidents, intentaré detectar-les!

    ResponElimina
  3. Penso que el més difícil és detectar les manipulacions "dels teus", que segur que també n'hi ha.

    ResponElimina
  4. Òscar,el final del teu comentari 8que en si mateix ja és un nou article que t'agraeixo profundament) em porta al cap la cançó Humilment brillant, dels Inspira, que potser et vindrà de gust escoltar (http://www.youtube.com/watch?v=TkZfMJ0ylfo). I sortir enlairat... això sí, segurament després de descobrir una manera de trobar el teu gos a la xarxa...

    ResponElimina
  5. Gemma, l'arc de Sant Martí de la premsa madrilenya és curiós, perquè nodeixa de mostrar una interessant gradació en els infinits tons del blau. Ens caldria ser esquimals per definir-los amb un llenguatge apropiat... però segurament perdríem la salut, i és millor fer cas al savi consell del savi Òscar i no llegir aquesta mena de premsa. Per cert, una premsa que fa bon honor a l'origen etimològic del seu nom i ho premsa tot i no deixa de premsar...
    També, està clar, els "teus" col·loquen el seupunt de vista com poden. Però és veritat que un signe distintiu de les esquerres (potser ja l'únic que ens queda?), és una molt més gran capacitat autocrítica... que de vegades fins i tot es passa de frenada i cau en l'autoflagel·lació.

    ResponElimina
  6. La gent amb capacitat per l'autoflagel·lació és l'única que pot arribar a ser digne d'aplaudiments. Ni que siguin, autoaplaudiments. Gràcies per la cançoneta, m'ha agradat!

    ResponElimina
  7. Un gran pensador Chomsky, m'agrada el que dius sobre el grau de discerniment que té de la realitat i la grandesa a l'hora d'aproximar-la a la societat, amb senzillesa. És una de les qualitats de les grans ments i dels grans mestres.

    ResponElimina
  8. Sílvia, espero que de veres sigui un gran mestre. Perquè per ser-ho calen també grans alumnes. Confiem que n'hi hagi que recullin la seva torxa.

    ResponElimina
  9. La dreta s'ha caracteritzat sempre per la seua vehemència en defendre el discurs de l'amo i el capitalista des del segle XX fins ara, posant com a enemic una classe, jo encara hi crec, de treballadors i gent mitjanament forta econòmicament que carrega sempre amb els malentesos i els ajustos econòmics de tot tipus, ara, amb la fi del discurs capitalista per la globalització s'està buscant una eixida en un nou sistema on es torne a l'antic amo, hem d'oposar-nos i donar pas a la ciència com a mal menor però posant tota la democràcia per a impedir que el nou amo-tirà ens porte per una nova Edat Mitjana, aquesta vegada del mètode científic.
    Jo t'aplaudisc tot el que has dit sobre les estratègies que fa la dreta que l'esquerra no pot o no vol fer servir, aquesta sempre entra en la lògica i l'humanisme i per a certs sectors de depredadors no funciona o contra ells no funciona, els cal mà dura, o si més no gestos severs, però sempre amb llibertat i democràcia, digues-li real o fictícia, però democràcia i llibertat.

    Salutacions de

    Vicent

    ResponElimina
  10. Vicent, aquesta dreta, que de vegades és tan primària i barroera, s'ha sabut investir dels abillament de demòcrates, en un ús abusiu del llenguatge jurídic constitucionalista. La seva defensa de principis intocables del marc jurídic remet a la defensa teòrica de un Dret Natural d'arrels tomistes, degudament passada pel sedàs dels referèndums, com un Putin qualsevol.
    El que està clar és que només amb formes democràtiques es pot mirar de fracturar un estat de coses només falsament democràtiques.

    ResponElimina
  11. La dreta d'ara no és la dreta de primers del XX, ha sabut anar incorporant reivindicacions obreres de tal manera que resulta que també hi ha moltes dretes. Això si, cal admirar-los la seva capacitat d'unir-se al davant de la possibilitat de reeixir, cosa que no fa l'esquerra, ans el contrari, ens la passem fotent-nos cops de roc. També cal admirar-los la simplicitat del seu missatge, que connecta directament amb les masses obreres. Això ens hauria de fer-nos preguntar qui és l'esquerra?

    Chomsky, des que li vaig llegir "El miedo a la democracia", és de capçalera.

    ResponElimina
  12. Clídice, jo diria -ho he dit en un comentari anterior- que el que encara defineix l'esquerra és la capacitat d'autoqüestionar-se. Corol·lari de la qual: la imperiosa necessitat de barallar-se contínuament.
    La dreta sempre ha tingut un missatge simple, perquè parteix de l'anàlisi simplista que les coses són com són. però les coses no són sempre com són, sinó que evolucionen. Per això la dreta s'adapta a conquestes socials guanyades i arrencades en la lluita -però que reculen a poc que l'esquerra es despisti i es desorganitzi-.
    Sóc conscient que faig també una anàlisi simplista... que confio que em faci admirable ;-P

    ResponElimina
  13. Valgui l'admiració com la contemplació a una certa distància d'un organisme viu. Vaja, que puc sentir la mateixa admiració per una esponja que pels demòcrata cristians alemanys. Bé, les esponges, com a organismes que fins el 1765 es van considerar plantes, sempre m'han semblat terriblement interessants, la senyora Merkel una mica menys.

    ResponElimina