26/9/12

L'ATRACCIÓ FATAL DE L'AVENTURA

Diu Javier Cercas avui, aprofitant que presenta nova novel·la: les aventures m'encanten, però només als llibres. Jo no sóc independentista: no veig on ens portarà. Reivindico el dret a tenir por.

Potser aquesta és una de les grans potències de la literatura: permetre viure en la ficció el que no podem viure en la realitat. L'aventura, de fet, és un gènere que permet explorar el món sense la responsabilitat de sentir-se'n partícip del seu destí. Parlo del món fictici aquí, i per tant d'una responsabilitat (irresponsabilitat vaja) elevada al quadrat, de doble grau. L'autor i el lector de l'aventura signen un pacte d'abandonament compartit dels codis de conducta acceptables i es llancen de cap a un món on els codis estan per definir. L'aventura, en definitiva, és evasió. Una evasió de la por, també, un capbussament en la innocència. És el gènere per excel·lència de l'edat infantil i s'envolta de la seva aroma de felicitat universal i estable: just el contrari del que la felicitat por ser en el món real.

Per això, normalment, l'aventura com a gènere és deixada de banda quan el lector madura. Insatisfet amb els seus codis fantàstics, l'adult es qüestiona el món i l'estat de les coses i alhora la seva pròpia capacitat d'intervenir en el món i en l'estat de les coses. És la línia d'ombra, en termes de Conrad, el gran escriptor de l'aventura adulta. La que ja no és en si aventura, sinó en tot cas un relat al voltant del desconegut. Només per extensió es pot considerar del gènere d'aventura aquest tipus d'obres. S'ha donat ja el pas que va de Verne o Salgari a Conrad o Melville. "Moby Dick", habitualment encasellada en el gènere, és en realitat una profunda indagació en la qualitat de l'individu i en el destí de la Humanitat. Quan l'aventura apel·la a universals, a metàfores com la de la balena blanca, a personatges arquetípics com Ahab, passa a ser una altra cosa i s'insereix en la responsabilitat de l'adult.

És clar que no tots els adults traspassen aquesta línia d'ombra -ni com a lectors ni com actors reals-, ni tampoc tots els pobles. I en aquest cas estan condemnats a la condició mòrbida de l'infantilisme. En el cas dels pobles solen condemnar-se al servilisme a curt termini i a la desaparició, o a la integració en entitats majors, a llarg termini. És una opció, però no sembla la que ha triat ara el poble català. Entre vegetar cap a una grisa extinció i assumir el repte d'una marxa cap a un desconegut -en efecte, no sabem on ens porta-, ha triat aquesta darrera, és a dir, l'opció d'acceptar el risc, de desafiar la por. Al cap i a la fi, no és valent qui no té por sinó que la sap afrontar.

Ara bé, en les empreses col·lectives, l'aventura ha de mantenir-se en el terreny de la projecció. En els individuals pot haver un marge per a l'eixelebrat, però el risc és massa gran per comprometre tot un poble sense assegurar la partida sobre bases reals.Tornant a "Moby Dick": Ahab és el pilot que, en la seva obsessió malaltissa, envia la tripulació a una aventura forassenyada. Quan un adult transfereix els seus objectius al grau d'allò realitzable, l'aventura deixa de ser aquesta feliç fugida cap a allò irrealitzable i esdevé projecte. I sense projecte és molt difícil tenir il·lusió en el futur. I sense aquesta il·lusió potser es pot sobreviure, però no viure plenament

4 comentaris:

  1. En el sentit que apuntes de la por i la no adscripció a l'independència Javier Cercas és molt proper a mi, tot i no posicionar-me en aquest sentit per no complicar més les coses, de fet no pertanc, si més no legalment parle per a tothom, a Catalunya, jo vaig llegir Moby Dick fa molts anys i certament em va fer arribar no el sentit col·lectiu del que sempre desconfie una mica sinó el sentit individual d'amor a la llibertat i la meua vida amb els seus reptes i sempre buscant la pau, però això sí respectant i respectant-me, sense odis i intentant escoltar l'altre, i en llibertat.

    En certa manera tots ens fem la pregunta eterna:
    És la col·lectivitat el somni d'un sol individu?
    O, és la suma de tots els individus?
    Una pregunta ja et dic jo que he estat analitzant-la tota la meua vida entre el síntoma de la divisió individual-col·lectiu, una pregunta irresoluble.

    Una forta abraçada valenciana

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que només l'alliberament individual pot construir la col·lectivitat, igual que només una col·lectivitat lliure permet construir-se a l'individu. Podem formar associacions d'homes esclaus, societats autoritàries, fins i tot complexes,però el sentit d'una col·lectivitat que treballi conscientment per a la realitzacio plena de cada un dels seus individus membres només és possible des d'una òptica de llibertat i cooperació entre iguals. El fanatisme obsessiu i l'ordre jeràrquic que personifica Ahab, però que és una descipció realista en el fons del sistema de govern imperant en la marina mercant de l'època, és un fidel reflex de com la subjecció a la tirania destrueix la individualitat.

      Elimina
  2. Certifico, i parlo per mi, que la literatura permet viure les aventures que pel motiu que sigui no has pogut realitzar. La imaginació és poderosa, prou que ho saps. Llavors he de pensar que altres artistes fan servir els mateixos procediments, Verne per no anar més lluny.
    No m'he pogut embarcar als 19 anys com Malcom Lowry, però he fet embarcar el meu Severiano/Severià. La tècnica ens posa a l'abast mapes fascinants per exemple de profunditats marines, ¡com m'hi encanto! Perquè, és clar, no tinc oportunitat de pujar en un batiscaf.
    Sempre dic a qui em vol escoltar que l'escriptor -i l'artista en general- és poderós perquè dóna la vida i la mort i penetra espais impensables, sí, tots els que calgui.
    Ara bé, hi ha maneres i maneres d'expressar-los, però també hi ha públic de percepcions i sensibilitats diverses.
    Salut i endavant contra l'art oficial.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No tinc res contra la literatura d'evasió. De fet, jo mateix em trobo sovint escrivint des de l'òptica de la nostàlgia (recreant mons del passat que m'invento). Tanmateix, abandonar-se a la ficció i a l'evasió, en una persona adulta que vulgui ser responsable d'ella mateixa i de la societat en què viu, és dimitir en favor dels espavilats de torn de la construcció i vertebració d'una societat més rica. Com vinc a dir aquí, la literatura és irresponsable, en el sentit que juga en el terreny de la ficció amb regles pròpies, i la literatura d'aventures és doblement irresponsable, perquè s'interpreta lluny dels codis realistes de la ficció. No crec que llegir o escriure ens faci millors ni pitjors, però sí que ens fa aprofundir en nosaltres mateixos, i, com bé subratlles, ens ajuda a penetrar en interiors on difícilment connectem en els circuits habituals de comunicació.

      Elimina