25/2/13

EASTWOOD I LES TRAMES SECUNDÀRIES

Clint Eastwood ha esdevingut, en la seva edat madura (entenguem per això una edat que per a altres treballadors ja hauria d'haver suposat un digne retir) un director de cinema clàssic. Actor d'èxit però de pel·lícules menors o simplement comercials als anys seixanta i setanta, que certament no passaran a la història, s'introdueix a la direcció a finals dels seixanta i va desenvolupant una carrera en obres d'un aire similar al de les seves actuacions. En bona part produïdes per ell mateix, o la seva ja cèlebre productora Malpaso, sembla que un criteri purament d'eficiència el va anar empenyent a dirigir-les ell mateix.

De fet, l'economia en el rodatge és una de les marques de fàbrica de l'Eastwood director. Poc partidari de les preses repetides, tanmateix tampoc ho és d'una excessiva planificació (no sol usar el recurs de l'storyboard). Una de les altres marques que el caracteritzen és la contenció que impregna les interpretacions i les exposicions temàtiques. S'ha dit que el seu caràcter lacònic com a actor impregna el director i també totes les interpretacions dels actors que es veuen arrossegats per la seva manera de treballar. Per a molts, la manca de detalls externs a la trama conformen un estil concís i directe que dota de classicisme les seves pel·lícules tant com l'ús de la fotografia de baix contrast. Ell mateix ha declarat que proporcionar excessius detalls a l'espectador li semblaria un insult a la seva intel·ligència.

D'una forma difícil de definir, la filmografia d'Eastwood es caracteritza per l'ús mestre del tempo narratiu, que resulta fluïd i relaxat alhora. Com algun crític ha destacat, el temps a les pel·lícules d'Eastwood desprèn una singular impressió de realisme. I, al costat d'això, la subtilesa del tractament de la trama proporciona una enorme riquesa de matisos que, certament, obren lectures múltiples de la concisa línia argumental central i s'aboquen inesperadament a subtrames ocultes.

Potser una de les pel·lícules on més fàcil és veure aquesta qualitat és "Bird" (1988), obra que es pot dir que el va projectar definitivament com a director de prestigi entre la crítica. Basada en la biografia del saxofonista Charly Parker, un dels pares de la revolució bebop al jazz modern, és probablement una de les més profundes indagacions mai filmades sobre les interioritats de l'excel·lència artística i les seves dures repercussions personals.





Malgrat que va ser acollida amb una rotunda majoria d'aprovacions, té alguns detractors, com Spike Lee, que han vist en l'aproximació al gegant del jazz un esbiaixament cap al costat melodramàtic. Com en un altre dels seus films més celebrats, "Els ponts de Madison" (1995), l'equilibri amb què s'exposa el que és profundament i convincentment sentimental per tal de no caure en l'edulcoració del sentimentalisme que alguns poden veure-hi (i que de fet està present en el seu materialde base, la novel·la exitosa del mateix nom de Robert J.Wallace), suposa unes altes dosis de saviesa que respecten tant als personatges com a l'espectador.






Quan Eastwood s'enfronta a una història, és usual que adopti una aproximació obliqua, no exactament central, malgrat la precisió en el desenvolupament en les escenes que després desplega. Un exemple notable és "L'intercanvi" ("Changeling", 2008). La pel·lícula tracta un cas que va fer córrer rius de tinta a l'Amèrica immediatament anterior a la Gran Depressió, el cas del "crim dels galliners". Podeu trobar múltiples referències a la xarxa només posant al buscador "Wineville Chicken Coop". És un cas de múltiples segrestos i assassinats de nens a Los Angeles que va sacsejar amb raó l'opinió pública de costa a costa. Però Eastwood tria una aproximació a través d'una de les trames que probablement serien secundàries en una altra pel·lícula de Hollywood, a través del cas d'un dels nens desapareguts -que després es va provar no relacionat amb el cas-. La història revela la corrupció policial que va destapar la investigació criminal, com també els prejudicis socials que van sortir a la llum en contra d'una mare soltera que va lluitar per treure a la llum les parts més fosques de la investigació. Malgrat el llast de repartiment que suposa confiar a Angelina Jolie el paper principal (diguem que massa estrella i massa glamourosa per al paper), Eastwood ens fa oblidar-nos aviat d'aquest detall i ens submergeix en un clima asfixiant que fa un retrat molt incòmode de l'Amèrica instal·lada en una bombolla de prosperitat a punt d'esclatar.



En la seva darrera pel·lícula, "J. Edgar ", en essència un biopic de J. Edgar Hoover, el director de l'FBI virtualment vitalici, Eastwood torna a centrar el focus en un personatge de gran relleu històric, però certament un personatge peculiar, un obsessiu secundari de vocació que va fer de la discreció personal i el control dels secrets dels altres la clau de la seva supervivència professional. Malgrat que ha estat rebuda en general poc favorablement (llevat de la gran interpretació de Leonardo di Caprio), la pel·lícula conté alguns dels elements que fan d'Eastwood un director tan penetrant. Lluny de fer una defensa a ultrança d'aquest poderós personatge a l'ombra, intenta indagar precisament en aquestes zones d'ombra. De la mateixa manera que destaca la seva integritat professional, no oculta aspectes bastant més tèrbols, com la seva obsessió malaltissa en perseguir les idees polítiques que no compartia. Possiblement es pot fer una lectura fins a cert punt avaladora del seu anticomunisme, però també se'l pot visualitzar com el fanàtic que sens dubte va ser. Una de les millors bases de la pel·lícula és la interpretació que fa de la seva elusiva o latent homosexualitat, esculpint el retrat del seu company Clyde Tolson amb el contrapunt del retrat matern que broda, com no, Judi Dench, i el de la seva frustrada nòvia i eterna secretària, una també magnífica Naomi Watts.


El mestratge de Clint Eastwood es decideix, en efecte, no solament en allò que governa directament -que sembla que és molt-, sinó també -o sobretot- en allò que goverrna indirectament per la sola presència de la seva enorme autoritat artística. La que li confereix el seu estil i la seva obra, una obra que des d' "Space cowboys" al 2000, ja rebasada la setantena, li ha permès realizar ni més ni menys que onze pel·lícules, moltes d'elles autèntiques obres mestres.


14 comentaris:

  1. Efectivament, Eastwood, com tots els homes diem moltes més coses inconscientment que conscient, i sobretot que hi ha un mestratge en els homes que han arribat a la comprensió de l'altre i del seu "altre" i això passa per la seua vivència o comunicació conscient.
    Estic d'acord amb tu, Eastwood és un dels grans, jo em vaig quedar enamorat de la peli de la boxista.

    Una abraçada

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encara que el seu gest és contingut (com la seva direcció, que com dic a l'article una cosa impregna l'altre i viceversa), revela molt, moltíssim. és una mostra claríssima de com la comunicació no verbal és una bona part del nostre discurs. Eastwood, a més, amb l'elegància del seu enquadrament i la calma del seu muntatge, sap transmetre bé aquesta comunicació que, ben sovint, ens permet veure més enllà del conscient, en efecte, fins a zones de l'inconscient a les quals el verb ni vol ni pot atansar-se.
      Million Dollar Baby, una pel·lícula majúscula. I quasi la veiem tota a través dels ulls d'un secundari, un dels "segons" de la boxa, el sempre impecable Morgan Freeman.

      Elimina
    2. Però recorda que Morgan Freeman sap el que deia Pontalis, ho sap en aquella pel·lícula i amb la seua relació amb la boxista, que el silenci és la condició de la paraula, la democràcia passa per eixe silenci, que al bon escoltador no se li escapa.

      Una abraçada ben valenciana

      Vicent

      Elimina
  2. Sí que és veritat que les seves pel.lícules, la majoria, esdevenen clàssics instantanis, per mi Mystic River ho és, i Grand Torino (Els Ponts de Madison també, tot i que a mi no em va entusiasmar), i la de la boxista que diu el Vicent. Em falten moltes per veure, però, com J. Edgar. La veritat és que m'havia adonat del que dius de les trames secundàries, en tot cas, no ho sé, diria que és una mirada directa a les coses, siguin primàries o secundàries...

    ResponElimina
    Respostes
    1. La seva mirada és concisa i precisa, i fa pensar que en efecte és directa i que prescindeix dels elements secundaris. Però és una sensació enganyosa,ja que en realitat fa emergir moltes altres coses que no passen tan òbviament. És el que venia a voler dir. Allò que Hemingway assenyalava quan deia que l'escriptor ha de conìexer moltes més coses de la història de les que narra. I el que Eastwood deu voler dir quan diu que no vol insultar la intel·ligència de l'espectador. Mira't Els ponts de Madison. És tan transcendent el que es diu com el que no s'arriba a dir, almenys fins que ella, desesperada, arrenca d'ell una quasi inesperada confessió d'amor d'una loquacitat impròpia en Eastwwod (vull dir en els seus personatges... si és que hi ha cap diferència per a nosaltres!-).

      Elimina
  3. He dit que m'havia adonat i volia dir que no.

    ResponElimina
  4. Jo el tenia catalogat com a actor de pel·lícules de l'oest i, la veritat, no m'interessava gens fins que el vaig descobrir com a director a El Gran Torino. Em va sorprendre molt agradablement, molt, i em va fer canviar-ne la meua opinió.
    El que dius de les trames secundàries o subtrames ocultes ho tindré en compte i m'hi fixaré la propera vegada que veja alguna pel·lícula dirigida per ell.

    ResponElimina
  5. Sempre m'ha semblat un actor interessant però ara tinc més motius per a mirar-me'l amb més curiositat.
    M'ha semblat un article molt complert. Fas molt bona feina, tu. :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, de part de Clint i de mi mateix (ruboritzats tots dos...)

      Elimina
  6. M'ha agradat tot menys el videoclip final. Eps, que els Antònia Font tenen bones cançons, però aquesta no.

    ResponElimina
  7. Gràcies, Josep. Curiosament, aquest tema va ser una mena de single del seu penúltim disc, Lamparetes, i et dóno la raó (en part): no és el millor d'ells, ni de bon tros, ni d'aquell disc en general rodoníssim. De tota manera, m'agraden molt algunes parts del tema, sobretot quan juga amb les imatges del sheriff encarnat pel gran Gene Hackman a "Sin perdón", fent-se tot sol una casa que és un cau de goteres. Ves, com un Ministeri de l'Interior espanyol qualsevol...

    ResponElimina
  8. La semblança de Eastwood amb Henry Fonda no és casual. El mateix desmanyotament (que faria compartir amb alguns moments de James Stewart), el mateix cinisme, la mateixa cella de superioritat, el compartir westerns (tots tres), la lenta possessió de l'escena en el temps. Per acabar, l'adaptació d'Eastwood a la direcció i a la diversitat dels guions potser el situen al lloc preeminent.

    ResponElimina
  9. Sí, és un trio bastant homogeni, un trio de llargaruts que segurament comparteixen també una certa mirada política o social que,segons com, es pot titllar de reaccionària, i segons com, té un component subversiu. Passa bastant amb el corrent llibertari americà, que dóna figures com Fonda o Eastwood, que no s'ajusten en absolut als vells paràmetres esquerra/dreta de la sociologia política europea. Tampoc deu ser casual que Paul Newman triés a Henry Fonda per a la seva adaptació cinematogràfica de la novel·la de Ken Kesey, "De vegades un gran impuls" (que té un títol força estrany al cinema que ara no recordo). Kesey exemplifica com pocs aquesta ambigüitat pel que fa a la nostra consideració política. Evidentment, crec que Eastwood passarà a la història, la petita història del cinema, com un gran director, i un actor considerable en les seves pròpies pel·lícules. Stewart i Fonda han estat només actors, si bé dels grans.

    ResponElimina
  10. M'agraden les pelis dirigides per Eastwood, de fet m'és un referent de bona filmografia.
    Salutacións, Eduard.

    ResponElimina