27/3/13

LES HORACIANES D'ESTELLÉS


Avui es compleixen els vint anys de la mort de Vicent Andrés Estellés. És  sense discussió un dels grans de la poesia catalana. Havia nascut a Burjassot el 1924, per tant encara ens falta prou per poder celebrar el centenari del seu naixement, com fem ara amb Espriu.
 

No té la fama d'aquest, tot i que curiosament la seva poesia té tots els ingredients per ser més popular que el poeta de Santa Coloma de Farners, tant per la temàtica com per la forma, especialment pel seu tractament de la llengua col·loquial i certa tendència a emprar un llenguatge descarnat, en especial en la seva abundant temàtica eròtica. Tot i així, la seva vida poc destacada a nivell públic, i el quasi absolut aïllament de la vida literària que li va suposar no poder publicar a penes fins ja entrats els anys 70 -no oblidem que va viure en una València franquista poc propícia a difondre la llengua valenciana a la qual sempre es va mantenir fidel-, el van fer poc conegut relativament en vida.

Destacar la seva vessant popular seria injust, tanmateix. Com a poeta, si bé defuig de l'estilisme, és un autor amb un admirable domini del ritme i del llenguatge. I, com també és el cas d'Espriu, és un bon coneixedor dels clàssics, en els quals va saber trobar inspiració i mestratge.

Un dels llibres fonamentals per comprendre aquesta relació amb el món clàssic és "Horacianes", un recull de poemes seus de 1960 a 1974, inclòs en el volum 2n de la seva obra completa, "Les pedres de l'àmfora". En aquest poemari, Estellés s'identifica amb la figura del poeta llatí Horaci fins a quasi mimetitzar-s'hi. Indubtablement, es va basar en la lectura de la biografia de Suetoni del poeta, fins al punt d'erigir-se en defensor d'aquest contra algun dels retrets que Suetoni va deixar anar en el seu llibre,aparentment recollint la xafarderia popular al voltant dels pretesos vicis d'Horaci. Tant arriba a identificar-s'hi Estellés, que directament incorre en l'excés (tant estellesià, d'altra banda) d'insultar Suetoni, com per exemple en el poema XXVI:

Suetoni, cabró.

tu sabies ben bé què fou el meu pare,
un pescater humil pels carrers de venusa.

Tot i recollir anècdotes reals de la vida d'Horaci, la vehemència dels insults fa pensar que Estellés es va acollir a la presumpta animositat entre historiador i biografiat, per amagar invectives llançades contra ell mateix i també per ell mateix contra altres, disfressat d'Horaci. La identificació amb aquest poeta d'ascendència humil que va viure en els turbulents anys de la caiguda de la República, que va haver d'exiliar-se per haver-se posat al costat dels enemics de Juli Cèsar i que va ser amnistiat i va tornar a Roma per viure una fosca vida de funcionari, conté molts elements que farien bastant fàcil la identificació d'Estellés i són temptadors per estudiar-ne els paral·lelismes. El poeta de Burjassot no va trobar un Mecenes, com Horaci, que el rescatés de la vida grisa, però sí un activista incansable com l'editor Eliseu Climent que el va permetre difondre la seva abundant obra. Algunes referències concretes van accentuar la sospita dels paral·lelismes que Estellés traçaria entre la Roma d'Horaci i la seva València contemporània. Per exemple, el poema LI, datat per ell mateix l'any 1963:

aquest any miserable,
m.cm.lxiii. d. de c.,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent ventura desterrat a munic o parís,
joan fuster a sueca
—diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós prestigi—,
sanchis guarner recorre perplex la ciutat,
jo escric i espere a burjassot,
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, crida i crema un llibre.


L'incident a què al·ludia el darrer vers seria la crema simbòlica d'un llibre de Fuster en les Falles d'aquell any.

Tanmateix, a banda dels paral·lelismes recurrents en els poemes en relació a la vida d'Horaci o del seu gran amic Virgili, el tractament que Estellés fa dels temes de la poesia horaciana s'allunyen en gran manera de la visió d'Horaci, un poeta més aviat distingit per un cert distanciament i una serenitat, que alguns defineixen com fredor, en el tractament dels temes, fins i tot dels que podrien desembocar més fàcilment en un àmbit passional: la mort i l'amor. És el que s'enfonsa en les arrels del seu epicureïsme, del qual fa ostentació tot el poemari Horacianes, però que, si bé sovint és comentat per la crítica com un element bàsic del conjunt, està molt lluny, en tot cas, de l'atemperació de l'obra del poeta llatí.


Certament,  la temàtica de la vida plàcida i bucòlica, l'aura mediocritas i el beatus ille tan cars a l'epicureisme, és una de les que més conegudes del poemari, i l'objecte del poema potser més cèlebre, justament el primer (I, tots van numerats amb caràcters llatins):

res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.
m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.

l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,
me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.

cloc els ulls i me’l fot. 


Amb tot, la temàtica dels poemes és molt àmplia, i recorre els coneguts motius eròtics i de la mort, molt propis de l'obra estellesiana en conjunt, a part de la temàtica social més o menys oculta que hem citat abans.

Per centrar-nos en la mort, ja que commemorem la del poeta, la diferència amb el tractament d'Horaci rau en la proximitat. El poeta valencià, avesat amb el contacte amb la mort ben aviat en la seva vida, i colpejat de més gran per la mort de la seva primera filla, manté al llarg de la seva obra un contacte gairebé íntim amb la mort, i no se n'allunya en aquest poemari.

Un exemple clar és el que proporciona el títol a la compilació de les Obres Completes, el LVII:

us deixaré, a la meua mort, una àmfora.

si no pot ser una àmfora, serà almenys un perol.

us pregue que la trenqueu i tragueu comptes,
quantes pedretes blanques i quantes de negres contenia.

únicament llavors
podreu escriure honestament la meua nota necrològica,

podreu saber com fou la meua vida
més enllà dels poemes.

Denota aquest poema una preocupació pel llegat de la seva vida, de la seva obra, un interès per la trasncendència més enllà de l'espai de la seva viscuda, que s'oposa a visions molt més crues de la mort que aplega en versos més afins als tons més populars, com en el XVII:


(...)com la merda s’esmuny en tirar de la cadena,
així són de fugissers els plaers
que la vida ens depara, els amors, tot això.


ens van parir amb merda i altres amenitats semblants,
i el nostre darrer acte o darrera voluntat
serà també una cagada gratuïta, uns orins.


La repercussió de la seva obra esdevé objecte directe d'altres parts del poemari, i s'entrellaça amb la de l'efecte sobre la llengua paterna, la que parlava i amb la qual escrivia, i que en el seu entorn havia estat tan malmesa:


LXX

molt més que un temple, bastiria
amb les meues paraules, aspres i
humils,una marjada com aquelles

que vaig veure un dia a mallorca.
les pedres, sàviament organitzades,
amb una organització ben sòlida,
contribueixen a salvar de l'erosió
la terra batuda pels vents marins.

m'agradaria, amb una semblant assemblea
de pedres, preservar amb  els meus mots
un idioma, un país, una forma de vida,
i que ningú no sapigués mai quis és el meu nom,
com tampoc no sap el no de l'autor d'una marjada.

Encara que defensi l'anonimat d'un poeta del poble per a la seva persona, sap regirar-se, com en les invectives contra Suetoni, contra un probable crític, si bé ho fa acceptant la possible nimietat de la seva obra -que naturalment el temps ha desmentit-:

LXXIII

molt discret jove impertinent,
probablement tens molta raó.

hauria d'haver bastit la solidesa compacta d'una obra,
una eneida potser,
en lloc de dispersar el meu probable enginy
en odes, en fragments fugissers.

saps? em sap greu que possiblement tingues raó, 
fins i tot tota la raó.

Peró Estellés dignifica davant de tot la vida humil, la vida quotidiana, tot allò que s'apropa a la vida plàcida de l'àmbit rural del beatus ille, i ho fa amb un batec de genuïna emoció universal, com en el poema LXXX:

(...) ah roma, rica en capaltards,
en savieses molt recòndites!
és així com més t'estime.
però et recordaran, passats els segles, per les gestes
on no cabrà aquesta molt dolça emoció d'un capaltard
d'un dia qualsevol, 
aquest,
per exemple.

El lament per la condició efímera d'aquesta genuïna emoció, el cor viu i vivificador de la lírica, en contraposició a l'èpica que narren historiadors i novel·listes, és en realitat la revindicació de la transcendència i permanència de la poesia que assoleix aquesta gràcies a poetes com Vicent Andrés Estellés, per bé que ell ho negui en una eloqüent elegia de si mateix que veu molt de la saviesa escèptica d'un Marc Aureli, dins d'un poema que pertany a un altre recull del mateix volum de les Obres Completes, "Quadern per a ningú":


VIII
hauré estat a la teua vida
un episodi insignificant.
no hauré deixat en tu l’efímer senyal del jonc en l’aigua.
en tot cas, em recordaràs algun dia
en agafar un llibre meu,
en oir que parlen de mi.
ah, sí, jo el vaig conéixer.
i si de cas t’ho demanen, rescataràs de l’oblit alguns detalls, alguns fragments,
i continuareu bevent i parlant d’altres coses





No vull acabar sense recollir un altre poema d'aquest "Quadern...", on es prefigura la seva mort aliada amb la màxima declaració d'amor, una de les més belles que conec:


VII
no em moriré d’amor.
em moriré de qualsevol cosa.
però en el moment darrer,
amb els ulls ben oberts,
els ulls dels moribunds,
estrenyeré els llavis per no dir el teu nom.
el vull per a mi sol
per a tota la mort.




17 comentaris:

  1. És brutal Estellés, li has fet un bon homenatge amb aquesta recopilació i comentari. M'agrada moltíssim el tractament que fa de la mort, sobretot en aquest darrer poema. M'he quedat bocabadada una bona estona. No es morirà d'amor, es morirà ple d'amor "per a tota la mort". Genial!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un poeta immens,certament, que aborda ELS grans temes amb la senzillesa dels veritablement grans. Avui en parla a l'ARA el Sebastià Alzamora, com d'un gran oblidat. Jo no ho crec, que ho sigui, però certament mereix obtenir més relleu.
      Sílvia, aquests dies no em va gaire bé el blogger i no puc accedir a les últimes pàgines d'alguns blocs, com el teu... Em fa ràbia!!!

      Elimina
    2. Me encanta la poesía de Estellés. No conocía a este poeta y me parece magnífico. Me gusta mucho una poesía suya que lleva por título "Aquesta carícia teua". Gracias a Estellés por su poesía.

      Elimina
  2. SII,SI,,JO TBE TROBO UN GRAN HOMENATGE AL POETA ESTELLÉS .FELICITATS

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies per seguir-me, i felicitats a tu per seguir Estellés.

      Elimina
  3. Els enemics no serien Calígula i Neró, i no Juli Cèsar,del que deien per al seu bé que era la dona per a tots els homes i l'home per a totes les dones i per tant tot i que envejat un home que estimava?

    Una abraçada ben catalano-valenciana

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Juli devia ser un governant molt intel·ligent, capaç de perdonar enemics com Horaci, i acabant així de donar una memòria amable de si mateix a la Història. En efecte, la degradació a què van arribar els successor del seu llinatge ens il·lustra, en canvi, dels perills de la monarquia que avui, sense anar més lluny, patim, bé que no als nivells dels temps de Calígula, afortunadament.
      Una abraçada cap a València.

      Elimina
  4. Lleginte .em vas inspirar amb fer homenatge a dos personantges ..L´Ovidi i l´Estelles..et donc les gràcies per la part k et toca Eduard..espero no et sapiga greu..si es aixi ,m ho dius hi ho retirare ,deseguida..Salut.

    ResponElimina
  5. Eduard he tingut una grata sorpresa de trobarte al meu blog.!! m.alegrat molt!!.et donc la benvinguda al meu senzill i principiant lloc..espero que hi trobis qualcom cosa interesant.De moment reb una salutació

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encantat de passar-m'hi! Compta'm entre els teus seguidors...

      Elimina
  6. Em sembla que no és habitual comparar la condició efímera dels plaers, de la vida, amb la merda que s'esmuny en tirar de la cadena (em fa pensar també en la cèlebre escena de Blade Runner, com llàgrimes en la pluja), aquí s'ajunten els dos sentits d'escatologia..., gràcies per fer-me conèixer una mica més aquest poeta, que no he llegit gaire (però hi ha un poema que no m'agrada "tot açò que ja no pot ser", no m'agraden els poemes eròtics amb preadolescents).

    ResponElimina
    Respostes
    1. No coneixia aquest poema, però sí un de Les acaballes de Catul on explícitament cita l'edat de la desitjada (12 anys), si bé el desig queda refrenat per un indetrminat "quan serà". Certament, podríem endinsar-nos molt en les efusions eròtiques -fins i tot pornogràfiques- d'Estellés en relació a la seva vida aparentment poc estrident, de matrimoni llarg i feliç. Sospito que és una obra per fer encara, i no sé si val la pena.

      Elimina
  7. Virgili, Horaci, Ovidi, Catul, Marc Aureli, Estellés ... un romà, sense cap mena de dubte. Una entrada excel·lent, gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un romà enyorat de Grècia, com Horaci, com potser molts dels més selectes escriptors llatins.
      Gràcies, Clídice. Una de romans venia bé aquests dies, oi?

      Elimina