EL CONSELL D'EUROPA A FAVOR DE L'ENSENYAMENT DE LA LITERATURA

El Consell d'Europa és una assemblea parlamentària que es pot permetre el luxe de debatre coses tan etèries com la importància de la transmissió de la literatura europea. Així ho va fer a la sessió del passat deia 17 d'abril, on indicava que aquesta importància justifica la seva consideració en tots els nivells educatius. No li aniria malament als nostres gestors educatius escoltar les conclusions del debat, ara que no fan més retallar les hores de l'ensenyament de les llengües i la literatura. Si mirem l'itinerari d'un qualsevol institut (IES en una denominació una mica ridícula que sembla tenir els dies comptats, ja que sento a dir que les autoritats competents -dit sigui sense ironia- volen retornar al vell nom sense sigles), veurem que la literatura catalana, per exemple, és optativa simplement per a qualsevol estudiant del batxillerat (o BAT), ja sigui d'Humanitats o de Ciències. Traduït: un alumne pot cursar el BAT d'Humanitats sense haver estudiat ni gota de literatura catalana, com tampoc de castellana. No parlem d'altre europees.
Mentre el Consell d'Europa, doncs, aconsella proporcionar l'ensenyament de forma paral·lela de la literatura en la llengua materna dels alumnes i també de la literatura en llengües estrangeres, aquí anem suprimint hores dels itineraris formatius.
La sessió esmentada va comptar amb la presència de l'escriptor libanès Amin Maalaouf, qua va aplaudir les recomanacions del Consell, plenes, segons ell, d'idees pràctiques que es poden aplicar perquè l'ensenyament de la literatura i les llengües europees avanci. Una de les idees, per exemple, és posar en marxa webs i bases de dades amb el patrimoni literari europeu que estiguins a l'abast de tots els ciutadans europeus.
Maalouf recordava també que la construcció d'Europa ha de tenir suport en els principis inseparables i solidaris de la universalitat de valors essencials i diversitat d'expressions culturals. I apuntava que, si volem donar coherència i una cada cop més important raó de ser a l'empresa europea, hem de fomentar l'aprenentatge de la literatura. El coneixement de les grans obres de la literatura enriqueix la reflexió i la mateixa vida.

Cap objecció. Però jo afegiria que fomentar la creació literària és també un valor en si. Com deia l'altre dia Jaume Cabré al suplement de l'Avui (dijous, 22 de maig): Això d'explicar històries va més enllà de ser una activitat divertida. És una cosa més profunda i íntima en la qual té a veure la satisfacció de crear un món i inventar-ne les lleis de funcionament. Quan escrius un relat tu mateix imposes les condicions i, fins i tot, en les tres o quatre primeres ratlles avises el lector de quines són.
Gustavo Martín Garzo, en un dels seus fascinants articles a El País, Las enseñanzas de Sherezade, es referia a una dimensió que va més enllà fins i tot d'aquesta dimensió individual. La dimensió col·lectiva que pot atènyer la força del relat: Un mito es una historia que, afectando a toda una comunidad, es juzgada por sus miembros como verdadera. Según esto, frente a las historias inventadas, con las que los hombres entretienen su tiempo y avivan su fantasía, existirían las historias verdaderas, que nos hablarían de lo que íntimamente son.
I continua: La ficción entendida como mero entretenimiento, como mundo paralelo que nos permite sortear el aburrimiento y el cansancio de lo real, termina por convertirse en un juego banal que apenas es capaz de provocarnos algún que otro estremecimiento. O dicho de otra forma, las ficciones nos pertenecen; las historias verdaderas no. Aún más, son ellas las que nos dicen lo que somos y lo que cabe esperar de nosotros. Es la misma diferencia que existe entre el mundo del secreto y el del misterio. El mundo del secreto pertenece al ámbito de la ficción, el del misterio al de la verdad. Somos dueños de nuestros secretos, pero es el misterio el que nos posee.Pero el mito y el misterio han desaparecido de nuestras vidas, y el hombre contemporáneo ha dejado de creer que existan historias verdaderas. ¿Quiere decir esto que su vida se ha hecho más real? Más bien sucede lo contrario. Es la paradoja de los mitos, que a su manera son dadores de realidad.

Sobre la força del mite, el meu amic Franz Appa ha publicat darrerament a Relats en català un conte, L'any olímpic, que recrea la força col·lectiva que genera aquesta curiosa religió moderna: el futbol: (...)Però també sabíem, sabem, que algunes vegades el que vivim és tan intens que se'ns grava amb la roentor del mite. I els mites viatgen més a dins, per sota la pell, fins a zones remotes de nosaltres mateixos que la nostra memòria singular no ha recorregut abans.