RUIZ ZAFÓN CONTRA EL "MUNDILLO" LITERARI

En una entrevista a El País (30/05/2008), Carlos Ruiz Zafón, aquest fenomen literari català que escriu en castellà (raons òbvies, l'edició en castellà de la seva darrera novel·la ja porta impresos 1.600.000 exemplars, per 100.000 l'edició en català, això sí, quasi simultània), reparteix a tort i a dret contra el que ell diu mundillo literari. Molt interessant el que diu: tothom que hi entra ho fa per necessitat, necessitat de sobreviure -de fer la viu-viu més aviat-. Un món que és, segons diu, 1 % de literatura i 99 % de mundillo. No està gens malalment. No oculta l'alegria que sent per haver pogut viure de la literatura al marge del referit petit món. I no oculta el ressentiment envers el qui pretesament el menyspreen com a autor de literatura de veritat.

No és que usi l'expressió de veritat. Simplement parla de literatura. I què és, segons ell, la literatura? Doncs alguna cosa revela quan respon a la curiosa pregunta de si avui l'alta literatura és a la televisió. Vegem què contesta: . Sí, la televisión es hoy el equivalente a las cuadras de Shakespeare. La caracterización viene a partir del diálogo: un personaje hay que poder visualizarlo, sentirlo, sus palabras han de connotar siempre acción, la escena te está proyectando un movimiento, ves cómo un personaje se mueve por una sala sin descripción alguna, todo viene de lo que dice. En fin... El 99% de la mejor narrativa que se hace hoy, de la literatura de calidad, de la gente profesional sin pretensiones ni pedantería ni pose, de la que de verdad sabe construir personajes e historias, o sea, de los que de verdad saben escribir, está en la televisión o en el cine, pero sobre todo en la primera. Gente con ambición, oficio y talento ya prácticamente no está trabajando en literatura. Ésta se ha convertido en un gueto de mediocridad, de aburrimiento, de pretensión y de pose.

I encara afegeix precisions tècniques: Los personajes deben definirse a través de sus acciones y sus palabras, no echando un rollo patatero en un párrafo inmenso. Eso es básico en la construcción dramática. Y aquí estamos tan acostumbrados a que esto no se haga... Lo triste es que la narrativa profesional y con decoro esté ahora en las series de televisión.

Com podem veure, ens parla no de literatura, sinó de la seva literatura, la que a ell li agrada i la qual li agrada escriure. Tan respectable com una altra concepció, diria jo. Que té, a més , el suport de molts lectors, indiscutiblement -em remeto a les xifres de vendes-, bé que no del lector, impersonal, del qual parlen ell i l'entrevistador per referir-se a l'ésser que consumeix el seu producte. Lectors que, segons Ruiz Zafón, están muy por delante del comentario oficial de la crítica, ese búnker de los años setenta que se ha quedado clavado y al que la gente le ha pasado por encima. Cualquier lector tiene ahora una cultura cinematográfica, televisiva, del cómic o de la fotografía... Hay tantas cosas que sabemos leer y que ya son referentes inconscientes...

Ben definit, sens dubte. I també una mica maniqueu, no trobeu? Això de condemnar a un búnker tots els que no combreguem amb la seva manera de narrar, i que encara creiem en una literatura que es permeti aquestes paragrafades immenses, aquests rotllos pataters que intenten explicar el que es pot veure més enllà dels propis nassos o dels ulls miops d'una càmera, sembla, si més no, simplista. Com les seves obres, d'altra banda.