L'aparició aquests dies de dos llibres interessants sobre la biografia de dos autors de reconegut prestigi, ens porten de nou als límits de la intromissió en les vides privades dels personatges públics (1). Em refereixo a la publicació de la biografia autoritzada del novel·lista britànic V.S. Naipaul de Patrick French, i a la d'una selecció de la correspondència entre la poeta xilena -premi Nobel com l'anterior- Gabriela Mistral i la també escriptora Doris Dana (Niña errante. Cartas a Doris Dana, Lumen).
Són casos ben diferents, tot i indagar tots dos llibres perillosament en la intimitat dels protagonistes. Mentre la biografia de Naipaul, un autor viu, està redactada amb la col·laboració activa i el consentiment del mateix autor, les cartes de Gabriela Mistral apareixen més de mig segle després de la seva mort i poc després de la de Doris Dana, que els havia guardat zelosament, i només han estat difoses per obra de la neboda d'ella, un cop ja morta.
El llibre sobre Naipaul revela un home infidel, vanitós, emmurriat, torturat per un sentiment de culpa envers la forma en què va tractar la seva esposa, fins al punt de declarar que talvegada la va matar d'infelicitat.
Les cartes de Gabriela Mistral la desvelen lesbiana i ardorosament enamorada de l'altra dona. Poeta nacional -en oposició al comunista Neruda- d'un Xile oficial, sobretot de la seva part més reaccionària, aquesta publicació deu haver caigut en aquest ambient com una llosa.
No sembla qüestionable la publicació de biografies permeses pels seus protagonistes, però queda molt a dir encara sobre la publicació de tals biografies o de material directament que els protagonistes no van pensar directament per a ser publicats i que expressament no van autoritzar tal difusió.
Naturalment, la mort, el temps i la distància fan que habitualment no s'hagi plantejat aquest dilema. Però aleshores, quin és el temps suficient perquè les dades íntimes, segurament volgudes secrets, puguin aparèixer a la llum pública?
No hi ha resposta, naturalment. La fina línia que separa la pura tafaneria de la justificada curiositat envers els detalls que puguin ajudar a la interpretació de l'obra artística és difícilment resoluble per estàndards estilístics o ètics. Diguem que dependrà sempre de la ponderació del bon gust i el recte criteri del biògraf o editor, i de la interpretació que en faci el públic destinatari. Quan som, doncs, davant d'un Gran Hermano i quan en les alçades olímpiques properes a l'historiador de l'art.
I, naturalment, no podrem mai renunciar a satisfer el nostre interès per esbrinar quines van ser les reals motivacions vitals de les obres dels artistes que admirem. Almenys mentre els glorifiquem i els considerem dotats d'alguna mena d'aura mítica.
(1) Especulacions literàries sobre aquest tema, als contes del nostre amic Franz Appa, Quatre funerals (i quasi uncasament), o El material de Connor
Imatge: Gabriela Mistral i Doris Dana a 1954.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada