14/9/09

EL JOC DE LA DEMOCRÀCIA


Dissabte passat, una gran manifestació ultra -com la titlla El País a l'edició d'ahir- va clamar a Washington contra el pla del president Obama de crear un sistema públic de cobertura universal de la sanitat. Curiosament, agrupant moviments de tendències nazis que han adoptat l'esvàstica com a insígnia, equiparen el president amb Hitler en una foto, per les seves tendències socialistes.

Encara que els feixistes espanyols no van obtenir gran ressò en la seva convocatòria per contrarestar la gran diada cívica que va viure ahir Arenys de Munt en la seva consulta per la independència -malgrat el suport del poder judicial que tan gasiu va ser restringint el suport a la consulta popular-, no podem dir que el moviment ultra entre nosaltres vagi de baixa. Basta llegir qualsevol de les reaccions de la caverna mediàtica de la dreta rància i esperar les anunciades mobilitzacions contra el projecte socialista d'estendre la llei a l'avortament. I és que tenen suport i lideratge entre les més altes esferes: Rouco Varela, el president de la Conferència Episcopal, llançava ahir al molt apropiat marc de la Plaça d'Oriente un al·legat contra el concepte de l'avortament com a dret de la dona i cridava les seves fidels files a no tancar els ulls davant d'aquesta realitat lacerant.

Més coses del món: a l'Iran, el líder espiritual Jamenei continua amenaçant l'oposició amb mesures contundents si continua mobilitzant-se contra l'escandalós frau de les darreres eleccions. Hana Makhmalbaf, la filla menordel reconegut director iranià Mohsen Makhmalbaf, que ja ens havia commogut en el seu debut com a directora amb el brutal testimoni sobre la repressió dels taliban a l'Afganistan de Buda va explotar de vergonya, ha presentat a Venècia el seu darrer film, un al·legat d'urgència contra la repressió al seu propi país, que inclou fins i tot escenes de les eleccions. Convertida en coratjosa opositora tocada pel ja cèlebre mocador verd, Hana assegura que no podran matar totes les dones opositores, en al·lusió a l'asssassinat de la jove Neda durant una de les manifestacions.

Mentrestant, aquests dies surt a la llum pública una altra valenta lluitadora contra la repressió de la dona als països islamistes, en aquest cas Sudan, en la figura de la periodista Lubna Husein, condemnada en principi a 40 fuetades per dur pantalons, i que, tot i haver-se commutada la pena per multa, continua sense acceptar el càstig -com van fer la majoria de les altres detingudes- i proclamant el seu dret a vestir amb llibertat.

Si bé és cert que no podran matar totes les dones, i que potser seran majoria les que vulguin una sortida a la terrible opressió, tambés és cert que molts homes i no poques dones donaran suport als governs ultraconservadors -reaccionaris, millor dit- dels Jamenei, Ahmadineyad i Bashir. I si bé és veritat que els ultres que van anar a Washington o aniran aquí contra la llei de l'avortament, o contra qualsevol moviment de consultes pro-independència de Catalunya, no són ara al govern, sí és cert que són molts i poderosos.

A Iran o Sudan és qüestió de força autoritària, a EEUU i Espanya és qüestió de joc democràtic... Però aleshores la pregunta, aquí, és si és tan legítima l'oposició dels ultres a estendre drets a tothom com la dels activistes a països amb règims totalitaris a reivindicar drets que considerem bàsics.

Crec que sovint es confon la democràcia amb l'absoluta llei de govern de les majories. Juristes prestigiosos que van fer derivar cap a un positivisme legalista el món del pensament jurídic al segle XX, van haver de recular conscients que deixar en mans del legislador tota la legitimitat comporta la impossibilitat d'atacar règims que des del poder legalment constituït torpedinin els drets i llibertats bàsics dels individus.

Que una majoria de ben situats votants puguin impedir que la majoria de la població rebi prestació sanitària gratuïta, o que una presumpta majoria de votants impedeixin a les mares de tot un país a decidir sobre el seu dret a avortar, són excessos d'una legalitat democràtica. Per entendre'ns, una legalitat que perdria legitimitat en abusar del dret de la majoria.

Una precisió cal aquí, ja que l'Església Catòlica no s'empara tant en dircursos legalistes com de legitimitat, confrontant un presumpte dret superior, el de la vida, a un dret, el de l'avortament, que ni tan sols reconeix com a tal (Rouco, de nou). Possiblement estaríem davant un conflicte entre drets que caldria resoldre per l'aplicació legal d'un principi clar de prevalència de la situació menys lesiva. Estendre un dret que impossibiliti un altre dret és, en tot cas, una clara aplicació d'abús de dret.

Anàlogament, crec que és un abús de dret que la majoria de votants d'un Estat pugui impedir manifestar el seu dret a autogovernar-se dels votants d'una part del territori del propi Estat -per no parlar ara del dret a decidir d'un selecte alt tribunal constitucional sobre normes avalades per parlaments i referèndums.

En aquesta línia de fricció entre drets privats o col·lectius amb les regles del joc polític imposades,amb més o menys pedigrí democràtic, des dels poders constituïts, existeix un dèficit de pensament i d'eines polítiques que permetin definir quines actuacions són legítimes i quines no. I no parlo de l'ètica personal, sinó de la fixació en un marc concret i sistemàtic dels principis i drets universals als quals una comunitat internacional cohesionada, forta i democràtica, hauria d'aspirar . Per existir, vull dir, ja que som lluny de gaudir-la.

L'exploració i definició de la figura ja esmentada de l'abús de dret, crec, podria ser una bona línia d'estudi per a assentar les bases d'un consens internacional que assegurés la protecció de tots els éssers humans en els drets individuals i col·lectius que li són inherents.

3 comentaris:

  1. El mal dels drets, meres convencions socio-culturals, és que alguns pretenen fer-los passar per naturals. Tan si es tracta d'exigir-los com de negar-los. Amb el dret a la llibertat de fe, per exemple, donem ales als que pretenen coartar els drets dels que no són com ells, curiosament, la majoria de les vegades, van contra les dones, que ja atipa.

    En tot cas aquest bucle de la democràcia cal que sigui resolt. Com?

    ResponSuprimeix
  2. No ho sé pas, Clídice, però aquí apunto una via: argumentar bé l'abús de dret i impedir que s'esgrimeixi un dret quan l'objectiu real sigui obstaculitzar l'ús d'un altre dret per altre o altres. Em sembla evident en el cas de l'avortament, esgriminit el dret eventual a la vida d'un eventual futur ésser humà per impedir el dret a decidir sobre la maternitat a la mateixa mare. Per cert, que bé aniria que tota l'energia que despenen els anomenats grups pro-vida la canalitzessin per impedir les execucions de pena de mort arreu del món...

    ResponSuprimeix
  3. Els que estan en contra de l'avortament ho estan per només per exercir el dret a controlar la meitat de la població mundial. Per a ells la vida no té cap valor, matar és correcte, just i necessari quan algú és "dolent", o sigui quan ells decideixen que algú ho mereix. Però permetre que una dona avorti, és acceptar la llibertat de la dona, sobre el seu cos, sobre la seva vida. Curiosament no tenen cap mena de problema ideològic quan moren nens de fam, a les guerres, quan se suiciden perquè els seus liders espirituals han abusat d'ells. El cas és que no se'ls desmonti el "tinglado", que ha costat més de 2.000 anys (amb els assajos pre-cristians inclosos) muntar-lo.

    ResponSuprimeix