15/11/10

OMNIPRESÈNCIA DEL RELAT


Avui he escoltat a la ràdio, en una de les tertúlies que emplenen i saturen la graella, una discussió al voltant de la campanya electoral en la qual ja estem immersos de ple dret -i no només de fet, com fins ara-. En algun moment, crec que era de la boca d'una representant d'una de les faccions del tripartit, s'ha escapat aquesta expressió que, com ha recollit i apuntat un dels altres tertulians, s'ha posat de moda: el relat. El relat no com a forma concreta de ficció literària, s'entén, sinó com a quasi-sinònim de discurs.

En efecte, es tracta d'un mot que ha fet forrolla i se l'usa en molts sentits, però en general ve a designar, segons he entès, no una simple narració, sinó una elaboració verbal tenyida de matisos psicològics, d'una banda, i d'altra banda carregada de repercussions sociològiques, dins l'anàlisi psicosociològica o sociopsicològica o de qualsevol pretesa ciència, en definitiva, que es mogui al voltant de la relació entre individu i societat.

L'omnipresència de la paraula suposa una ambigüitat inevitable, a part d'una sensació de fastig -almenys a mi me la provoca-, que acaba buidant-la de cap contingut aprofitable. Una paraula destinada a cremar-se i morir tan ràpidament com multitud d'expressions que neixen, despeguen i despareixen contínuament en cada argot, ja sigui en registres col·loquials o cultes.

Ara bé, jo crec que, posats a examinar-la abans que ella sola s'autofagociti, aquesta paraula ve a fer palès un mal que crec ja haver comentat en aquest bloc, el que jo anomeno nominalisme ingenu de la nostra societat. Es tracta d'aquella creença gairebé religiosa -i, per tant, irrefutable i, doncs, indemostrable- que les coses se solucionen pel fet de parlar d'elles. Imagino que és un mal que s'origina en la psicoanàlisi i les seves seqüeles i faccions (una mena de religió del segle XX, vaja). Ben mirat, però, la psicoanàlisi ha de tenir nombrosos precedents i un pot imaginar que part d'ells deuen estar en l'interior de les llars maternals i xerraires de les dones de l'entorn familiar del vell Sigmund.

Crec que en aquests temps, la xerrameca ha substituït el raonament -ja no usem la paraula enraonar per dir parlar, per exemple-. Tot és soroll i fúria, com va dir Shakespeare i va recollir Faulkner en una memorable novel·la, on, per aquestes paradoxes de l'art, va construir un relat, ara sí, de la confusió que niua a l'interior de cada ment, igual que el bard va narrar el caos i el sense sentit de la petita i la gran història.

I és que només l'art, com dèiem en un article recent manllevant al poeta Margarit les paraules, pot fer que es conformi l'ordre interior. Sense el sedàs del desordre que representa la creativitat artística, el nostre relat exterior no pot ordenar-se. Així és des dels temps primitius, quan l'home es va construir els mites per explicar-se a si mateix i al seu món, i així ho és ara, quan fabulem tothora sobre la nostra condició d'espècie racional.

De la mateixa paradoxal manera, només des del silenci pot sorgir el so, només des d'un cervell callat pot sorgir un discurs dotat de sentit, regenerador. Un relat, si voleu.

4 comentaris:

  1. M'ha agradat molt la frase:"Sense el sedàs del desordre que representa la creativitat artística, el nostre relat exterior no pot ordenar-se." I l'acudit boníssim també! Els polítics són aquells antiartistes (i no t'ofenguis, que les realitats que creen un cop governen mai no superen les ficcions que generen en campanya.

    ResponElimina
  2. avui he comès l'error d'escoltar els espais gratuïts de propaganda electoral a la ràdio. m'he promés a mi mateixa: una vegada i prou. ahir vaig veure un tros d'una suposada tertúlia entre número 2 de partits. dones majoritàriament. una trista còpia dels líders masculins. m'he barallat amb el pare, diu que tots els polítics són corruptes sense excepció. li he hegut de donar la raó, però he punturalitzat: només són un pàlid reflex d'allò que som nosaltres, corruptes, illetrats, desdenyosos. he d'anar a votar, malgrat que em sembla que els narcisos floriran a Groenlàndia aquell dia. tindré prou força de voluntat per no anar a veure els narcisos groenlandesos?

    ResponElimina
  3. La història es repeteix cíclicament, Eduard, i hui tenim en pantalla els polítics que són una mena de sofistes presocràtics en els que la guerra la porten a la paraula, coses molt ben explicades per la psicoanàlisi.
    I si es cert que es fa servir molt la paraula és per "refolcigarse" en un món de gaudi i de misèria, jo no dic que no hi haja una ètica de la psicoanàlisi i una ètica col·lectiva, però aquesta és amb el desig de cada persona, tot i que per a la psicoanàlisi cal que hi haja de tot, perquè no es pot eliminar a algú que no l'haja triat, el desig de cada persona de retruc, i només de retruc pot afaiçonar un món més habitable, tot i que estem si no molt lluny de veure un món on predomine el desig si més no un món d'ordre.
    Les grans solucions venen sempre en flascons de mort, com el nazisme i la II guerra mundial o la guerra freda i el comunisme amb la seua carnisseria amb Stalin o Mao, i és l'únic que desenvolupa la psicoanàlisi en el terreny de la ètica, ¡En compte amb les solucions col·lectives! i ho veiem més clar, no ha caigut la figura del pare o de déu, o de l'eix d'Occident amb revolucions ni grans trets sinó amb un sord caminar de persones individuals. Ara que aquesta ètica no es planteja fer política al igual que els anarquistes, però sense fer servir les bombes.
    No sé com dir-ho, el que sé es que el missatge de cadascun entra a cadascun i no a l'altre, i aquesta és la premissa que hauríem d'aprendre per a aquest negre i fosc segle XXI, ja veurem. Jo no tinc solucions, ni ningú, no ens equivoquem, una altra cosa és fer una carnisseria i tornar a començar, jo no voldria això, però sembla que les coses van per aquest camí, espere equivocar-me.

    Bé una salutació d'home a home, cal que hi haja polítics però jo no els hi faig gaire cas. Una vegada vaig votar només a un partit que va prendre el poder i tinc més de 100.000 morts a les meues esquenes, per haver recolzat aquest partit que va seguir a la guerra, i de vegades em costa dormir.

    Una salutació de Vicent.

    ResponElimina
  4. Si he començat parlant del discurs polític, no ha estat més que com a una manifestació més del soroll entròpic que ens domina, per usar un concepte que Vicent ha fet anar fa poc al seu bloc. Com bé dius, Clídice, els polítics són un reflex de tots nosaltres. Encara més, jo crec que no són un reflex pàl·lid, ni que en absolut representin la mitjana de la societat, sinó que més aviat és un destil·lat lleugerament millorat.
    El principal objectiu del comentari és cridar l'atenció sobre l'excés de xerrameca en què ens entretenim tots. Un comentari, per altra banda, conscientment exagerat i una mica caricaturesc, com l'acudit, realment extraordinari, que l'il·lustra.

    Vicent, no li atribueixo a la psiconàlisi la intenció d'envair terrenys que la depassen, però sí que determinats àmbits acadèmics han abusat dels conceptes derivats de la psiconanàlisi.Tot plegat, una manifestació més de la incapacitat d'articular una societat lliure constituïda per homes lliures.

    Estic plenament d'acord amb tu: és aquest caminar de l'home individual el que pot crear els vincles necessaris amb els altres homes. Tu en dius sord, i jo mut, però crec que estem dient el mateix.
    Però no caiguem en el parany de caure també en el soroll de fons...
    No voldria fer del comentari una constatació pràctica de la denúncia que fa l'article de la inanitat dels discursos que es redueixen a xerrameca insubstancial.

    ResponElimina