18/2/12

CREMAR PROU PER DURAR

Fa uns quants anys, abans de l'era internet, jo duia ja un bloc. Un bloc en el sentit tradicional, aquell que era una llibreta, amb paper, anelles o altra tipus d'enquadernació, i que es feia servir per a tota mena de treballs. Fins i tot per a dur diaris, aquella mena de literatura íntima que solia quedar per a la intimitat i que, si és que no esdevenies famós després de mort, tenia moltes possibilitats d'acabar en un contenidor de brossa.

Això és el que devia passar amb el meu bloc, en un dels trasllats de domicili que he fet des de llavors. Queda, doncs, d'ell, només el que la meva memòria infidel pot recuperar. El que em diu aquesta memòria és que, en realitat, era una mena de blog avant la lettre on desava materials que el feien similar al que avui per avui són els blocs a la xarxa, oberts i, en principi, destinats a ser llegits per altres -de vegades des de les províncies més remotes, com suposo que constateu amb els vostres amb la mateixa sorpresa que jo-.

Un dels materials més usuals, crec, era un comentari, sovint repenjat en un retall de premsa, sobre algun espectacle -pel·lícula, obra de teatre, concert- o obra editada -llibre, disc- que jo hagués consumit. Una cosa ben habitual, doncs, també en els blocs d'avui.

Un comentari que recordo bé, vés a saber per quin motiu, és el de l'ascens fulgurant  d'una nova figura de la música, l'avui malaurada Whitney Houston. Dècades després, em ressonen encara les frases d'amiració cap a la bellesa inigualable de la seva veu extraordinària i del seu rostre radiant que jo vaig deixar anotades.

Avui, Whitney Houston és una figura més de la pàgina negra de l'espectacle de masses, una peça més de la llegenda fosca, la cara negra de les llums desorbitants de l'èxit que acaba engolint les seves criatures. Trobada negada a la banyera d'un hotel de Los Angeles, als 48 anys, deixava enrera l'amarga estela de l'estrella que havia quedat a mig camí de tot el que prometia, arrossegada per les turbulències d'una vida que contradeia en la intimitat la glamourosa imatge que es projectava des dels escenaris.

Igual que el bloc físic que vaig perdre, aquest que ara porto quedarà oblidat en el temps remot. Potser d'una altra manera, encara recuperable dins la dimensió inaudita de la memòria de la xarxa. L'altre dia accedia per casualitat a un rànquing que situava el meu bloc al lloc 12.123.615 (!) dins de no sé quina mesura del trànsit a la xarxa. Poques possibilitats de sobreviure, doncs, a cap record fiat del més pur atzar.

Potser també Whitney Houston s'anirà eclipsant , diluint-se, com un objecte immaterial, perdent-se en l'evolució inexorable del temps i la permanent eclosió de noves figures, noves cares, noves àvides apostes de futur. O potser no, potser sobreviuran, almenys unes generacions més, la seva veu superdotada i la bellesa d'un somriure que, una vegada, prometia la felicitat per a si mateixa i per als que la contemplessin.

Almenys, i això és segur, van irradiar energia i alegria per cremar prou per durar,  abans que la nit ens caigui a sobre, amb els últims compassos de la cançó que ballem.


8 comentaris:

  1. Contrasta molt l'eufòria d'aquest video amb la tristor per la seva mort. Art i vida sempre tan distants.

    ResponElimina
  2. El pas inexorable del temps i l'art com a realitat efímera són dos temes preocupants, almenys per a mi. Encara que no arribarem a saber mai què sobreviurà i què no de tot el que creem, hem de cremar, irradiar energia positiva i alegria per tot perquè, si de tenim la sort que perduri, sigui el més sincer i coherent possible.

    ResponElimina
  3. No puc deixar de pensar en el canibalisme de la nostra societat, que ens fa adorar i consumir la carn de tantes persones fràgils. Fins i tot, més enllà de la vida, quan ja són carn putrefacta, és potser aleshores quan més gaudim del plat. Una faisandée esplèndida i tràgica.

    ResponElimina
  4. Per cert que mai m'ha fet el pes aquesta cantant, dec tenir tara, de ben segur :)

    ResponElimina
  5. Helena, potser la distància entre l'art i la vida acaba matant a molts artistes.
    Sílvia, no ens toca altra, en efecte...
    Clídice, sospito que l'atracció de l'autodestrucció és una de les pulsions dominants en tots nosaltres, al cap i a la fi éssers bipolars que tentinegem en un precari equilibri entre Eros i Tànatos. Per això deu ser que resulten fascinants els mites de les vides consumides i acabades en tragèdia.

    ResponElimina
  6. El blog és una curiosa derivació del diari personal, jo també n'havia fet. Si llavors no volia que me'l trobés ningú, ara em fa il.lusió que em llegeixin. I d'efímers... potser una mica però només una mica menys el blog, tot i que ves a saber quina serà la derivació del blog... De moment, ens fem companyia. I wanna write with somebody, I wanna read with somebody...

    ResponElimina
  7. Gemma Sara, en efecte, em pica la curiositat per veure en què derivarà el món dels blogs, tot i que alguns ja l'han donat per enterrat en temps de twitters.
    Molt bona la teva versió del tema de la Whitney:-)

    ResponElimina
  8. "Els que hui m'aclamen demà demanaran el meu cap", aquesta és una frase del cèlebre Juli Cèsar, i és molt real, nosaltres podem portar blocs o ser famosos o molt volguts i estimats per la gent, tenir un munt d'admiradors, però tingues ben present que qui puja molt alt també baixa ràpidament. Nosaltres no tenim grans masses d'admiradors però sí un degoteig continuat que ens fa amics.
    La Whitney Houston va arribar a la fama, potser no la volien, no l'estimaven tant com ella es pensava o va morir per eixa eclosió d'amor mal paït, les drogues sempre són un perill, tot i què l'home ha conviscut sempre amb elles i jo m'atreviria a dir que són més que necessàries, però mira, jo que sóc un fumador convençut, ja em coneixes, se'm fa més que difícil de vegades passar-me un o dos dies sense fum, i no és el "mono" físic que és el més suportable sinó el que es produeix entrat el mes, eixe és el veritable "mono" en el que creus (encara no sé del cert si és falsa la creença o veritable) que pots morir si no engegues una cigarreta, imagina't que potser amb la heroïna, les drogues se substitueixen mai no es deixen i aquesta dona va morir envaïda per l'èxit i les drogues, sense entrar en un anàlisi psicologic que aniré veient si ens dones més bibliografia i articles d'ella, en fi que va arribar a l'èxit massa prompte.

    Una forta abraçada meua i dir-te que no comente tan a sovint perquè no tinc Internet i he d'anar cada tres o quatre dies a un cíber, per això la meua parquetat en RC, espere agafar una altra volta Internet i poder-te comentar en ambdós llocs, tot i no tenir Internet.

    Vicent

    ResponElimina