23/4/12

ESPAIS DE CULTURA

Aquest cap de setmana Reus ha acollit convidats de luxe. El marc ha estat comú, el Centre de Lectura, aquest centenari ateneu del qual us vaig prometre que algun dia parlaria més extensament.

Divendres i dissabte, amb ocasió d’unes jornades d’ homenatge a un il·lustre estudiós reusenc, Ramon Amigó, desaparegut el setembre passat, va acollir la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Amigó és una referència indefugible de l’onomàstica i la toponímia, i és un dels pilars del mateix Centre de Lectura, especialment en el durs anys de la represa cultural després de l’ensulsiada de la Guerra Civil. L’homenatge era més que justificat.
Vaig assistir dissabte a l’última jornada, on  diverses intervencions van recórrer un ampli ventall de la cultura reusenca. Jordi Ginebra, catedràtic i director del Departament de Filologia Catalana de la URV, va presentar un estudi encara en marxa sobre la Creació lèxica en la premsa del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre,  Josep M. Martí , degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, va fer un  repàs a la història dels mitjans de comunicació del que va anomenar ecosistema mediàtic reusenc, Salvador Palomar , estudiós molt especialitzat en la cultura popular, va fer una exposició de la tradició del carnaval a la ciutat, i a les expressions escrites que el doten de força singularitat, i, per acabar, Josep Murgades, catedràtic de la UB, i Fina Masdéu, catedràtica d’ensenyament secundari i actual responsable de la Secció de Lletres del Centre, de Lectura, van fer una original i molt amena  exposició titulada Gabriel Ferrater: espais literaris entre la lingüística i la procacitat. Aquesta xerrada va suposar una mena de brillant coda al seminari que al propi Centre es va fer unes setmanes enrere sobre el poeta reusenc, del qual ja us vaig parlar, i va ser sens dubte la que va produir més debat , i fins i tot polèmica, en el col·loqui posterior.

El professor Murgades, amb la seva habitual mordacitat, va agrair que per un cop la Secció Filològica de l’IEC, la muntanya, anés cap al poble, i no el poble cap a la muntanya. Isidor Marí, el president de la Secció Filològica, que va cloure la jornada, va entomar bé el repte. La Secció, va assegurar, trepitja el terreny on la parla és viva. Sospito que més que visites ocasionals, la presència de membres del territori ho justifica. Quim Mallafré, el gran traductor reusenc, que va coordinar les jornades, n’és tota una garantia., per la seva saviesa i per la seva militància en favor d’una llengua que es nodreixi contínuament dels dialectes locals en balanç amb les normes estandarditzades.

Murgades va fer referència també a Joan Sales, del qual celebrem el centenari del naixement. Me’n recordava d’ell jo unes hores més tard, després de la derrota del Barça davant del Reial Madrid. I concretament d’un personatge de la seva  “Incerta glòria”, aquesta mena de monument a la intel·ligència literària. Em refereixo al que potser és l’heroi més íntegre de la novel·la,  l’oficial Picó, un subaltern de la Universitat a la vida civil, i un oficial de proverbial calma i serenitat en la guerra. Fanàtic exclusivament  de la cultura, estén el concepte d’aquesta a tot tipus de comportament civilitzat que justificaria la seva resistència a la bogeria destructiva dels dos bàndols. Cultura, en boca del Picó, és una manera tant de saber lluitar com de saber perdre i retirar-se. Crec que el Barça i la seva afició va demostrar dissabte què és cultura.

Diumenge, els convidats que acollia el Centre de Lectura eren els Mishima,  al seu teatre Bartrina. El grup barcelomí presentava el seu últim disc, el magnífic “L’amor feliç”.  El concert va ser vibrant, càlid, intens. Vaig tenir ocasió de parlar amb els components de la banda a la sortida del concert, i David Carabén em va reiterar la impressió que ja havia expressat a una entrevista prèvia a un mitjà  local i al mateix escenari. Ja coneixia el teatre d’una anterior ocasió i posava de relleu la particularitat d’un escenari com el Bartrina, que té una atmosfera molt singular, una pàtina, com molt bé me la va descriure el mateix  líder dels Mishima.

Hi ha espais literaris, teatrals, musicals, espais que sostenen una sedimentació cultural que s’ha dipositat  d’una manera silenciosa, gairebé misteriosa, a mode de tradició que impregna la geografia com només la transmissió intergeneracional de treball constant pot proporcionar. Aquests espais que conformen les bases de la cultura, per absorbir-la, fins i tot per violar-la, com va dir el professor Murgades a propòsit de la tasca renovadora i provocadora d’un Ferrater. Aquests espais que, en la seva solidesa, només en ella, poden sobreviure i permetre  la renovació constant. La tradició, la que representen les parets vetustes del casal del Centre, les ràncies prestatgeries de la seva biblioteca on s’alineen els obres dels grans estudiosos com Ramon Amigó,  la refinada i imprescriptible elegància de la decoració del teatre, aquesta tradició secular que necessita, sí, la presència viva dels que la recorrin amb la mirada amatent, dels nous lectors que consultin els documents, llibres, discos i pel·lícules que descansen als arxius, del batec dels instruments que despertin el miracle de la música feta vida en mans de gent com els Mishima. La tradició que representa la força latent de la cultura, una condició, l’espai  necessari perquè les noves capes puguin assentar-se i poblar-nos els nous dies que hem de construir, guanyant, i perdent també, en la constant recerca d’aquest futur que sempre és inassolible, perquè sempre ens quedarà just al davant.

Deixeu-m’ho dir en les paraules de Mishima:
quan recuperis tots els fragments
d'aquest naufragi que és la memòria
d'aquests parracs ja no en direm corbates,
i d'aquesta espelma ja no en direm llum
quan la fosca nit salvatge
l'udol dels llops convocant la lluna
recorri en calfred els petits cossos
dels vostres fills és que tot
torna a començar


(“Tot torna a començar”, de l’album “Ordre i aventura”, 2010)

21 comentaris:

  1. Aquest vídeo sembla una bareja entre Dreyer i Bugs Bunny, sobretot en dies com avui tinc la sensació que el món de la cultura és majoritàriament ben bé això, tot i que, és clar, la majoria no tenen el nivell de Dreyer ni de Bugs Bunny, i no ho dic pels Mishima.

    Mishima és un gup que m'ha interessat últimament i m'agraden molt d'ells unes poques cançons, però la veritat és que algunes no m'entren. El teatre Bartrina quan el vaig poder veure breument també em va semblar que tenia un caliu especial.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Òscar, Dreyer filmant una de Bugs Bunny, te l'imagines?
      El Bartrina seria un gran escenari per a Dreyer, però amb color. La policromia és inseparable per a mi d'aquest teatre.

      Elimina
  2. Espero que hagis passat un Sant Jordi ple de llibres, roses i emocions!

    ResponElimina
  3. El darrer poema o cançò dels Mishima m'ha recordat el títol de "Cançons de la roda del temps" del Raimon, tot torna constantment a començar, la nostra memòria, les nostres mots i paraules, tot.
    Jo volia posar al meu bloc el diccionari català-valencià-balear per a ús dels que es passen pel meu bloc, però he desistit degut als drets d'autor, però és malgrat tot una obra magna on la muntanya ha baixat a la ciutat i no a l'inrevés, jo hi faig servir paraules, d'ací de la meua terra tot fent servir un llenguatge normatiu, però no podem oblidar la llengua viva dins del possible.

    Molt bones iniciatives per allà per la terra de Reus, que és una mica com el Castelló del Principat.

    Salutacions

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els Mishima van tenir uns començaments "indies", en anglès, però han demostrat que saben veure de la tradició dels cantautors. Per exemple, en aquest darrer disc, hi ha una molt reeixida versió de "No existeix l'amor feliç" de Georges Brassens -sobre un poema de Louis Aragon, per cert-. La van tocar al concert, i va sonar impressionant.
      Si em dius això de Castelló, em sembla que m'he estat perdent una ciutat molt interessant, ja que a penes la conec!

      Elimina
    2. Castelló és un cas estrany, hi ha un 50 % de xiquets escolaritzats en català hi s'ajunten els més detractors amb els més valencians, és una ciutat també bastant castellanitzada però encara conserva tot i que el PP fa molts anys que hi és a l'ajuntament, l'esperit de país.
      Si pots baixes un dia i li pegues una ulladeta.
      I aquella cançò la recorde del Brassens amb amor, tinc molta història amb eixa cançò com també la de "la première fille" dues joies de la cançò francesa.

      Salutacions

      Vicent

      Elimina
  4. Déu n'hi do quin cap de setmana més intens a Reus. I amb un gran final, els Mishima al Bartrina devia ser apoeteòsic. Vaig estar al Centre de Lectura de Reus fa un any i em va entusiasmar. Vam assistir unes jornades de serveis lingüístics al teatre i en acabar ens van ensenyar les entranyes del Centre de Lectura. És ben bé com ho descrius, i sí, que torni a començar, si us plau, que llocs com aquest no es poden pedre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No es perdrà, no, encara que costa tirar-lo endavant. La prova viva són les meves filles, que apareixen a la foto amb el grup. Elles són part del molt jovent que hi circula allì cada dia.

      Elimina
  5. L'he tingut de professor, el Josep Murgades, escriu molt bé. Devia ser molt interessant, en relació a Ferrater.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La intervenció del Murgades va ser molt interessant, sí. Va fer una referència a la personalitat de Ferrater, professor seu alhora, del qual va parlar més extensament al seminari del qual vaig parlar en un altre post. Aquí, amb la Fina Masdéu, van parlar de les referències de l'obra de Ferrater a l'àmbit reusenc, en especial dins els poemes narratius In memoriam i Poema inacabat. Amb el comentari sobre la pretesa procacitat del tarannà reusenc hi va sorgir un sucós debat a l'entorn del significat de procacitat com equivalent a tenir poca hipocresia.

      Elimina
  6. Salutacions, Eduard. En gaudeixo molt dels teus articles i també dels comentaris que t'acompanyen.

    ResponElimina
  7. Estic descobrint els Mishima (a aquestes alçades!). M'encanta una cançó, que ja deu ser un clàssic o ho hauria de ser: "Cert, clar i breu" (els Manel en tenen una versió). També m'encantaria conèixer el Bartrina i el Centre de Lectura i amb la teva crònica encara més... Abraçada cap a Reus, Eduard!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta cançó és del primer àlbum d'ells en català, i no el conec gaire. Tampoc conec la versió de Manel. A rastrejar!
      De l'altra cosa que comentes: ja et pots considerar convidada a conèixer Reus!

      Elimina
  8. I encantada de conèixer les teves filles :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. ... i també les podràs conèixer en viu i en directe :-)

      Elimina
  9. "..la força latent de la cultura..." potencial poderós i de riquesa indubtable, sanajadora, estimulant, motivadora... vital. Endavant amb aquestes iniciatives!

    La colossal Incerta glòria, l'obra que amb molt d'entusiasme em recomanes, és una obra que ja tinc llegida, per tant... Eduard pensa-me'n una altra.. jaja! (és broma). Gràcies.

    Salutacions, Eduard!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vital: herència tan fonamental com la de la sang i els gens. has pensat mai que certa saviesa pot transmetre's genèticament?

      Una altra! Bé, per no sortir de Joan Sales...potser podríem visitar la correspondència entre Sales i Mercè Rodoreda, que es va publicar en honor de l'any Rodoreda farà tres o quatre anys, i que en honor de Sales bé es podria reeditar.

      Elimina
  10. Eduard: si pots visita el meu bloc Una cosa molt gran...

    ResponElimina
  11. Moltes gràcies!!! Quin honor, aparèixer al teu bloc!!!
    Un petonàs.

    ResponElimina