29/4/12

EL GRUP DEL TE HOMENATJA SANT JORDI

Divendres passat, el Grup del Te del nostre Col·lectiu va realitzar la seva trobada anual, a la ciutat de Tarragona, a la cerveseria La Nau que es troba al carrer homònim, un d'aquelles preciosos carrers que creuen la seva Part Alta, el recinte antigament emmurallat on segles enllà els governadors romans havien situat el seu palau  i que més tard presidiria la catedral i tot el conjunt arquitectònic lligat al nou poder eclesial. 

 


El tema i excusa de la trobada era aquest cop la mateixa llegenda de Sant Jordi. Feia anys que ens reuníem sota la invocació del patró de Catalunya i Aragó, entre molts altres llocs, i potser ja anava tocant fer-li justícia al referent clàssic que avui en dia s'ha transformat a Catalunya en la celebració de la rosa -la sang del drac- i el llibre -la llegenda feta matèria-. 

Les diferents aportacions van girar al voltant del potent símbol de la rosa, del cavaller Sant Jordi amb la cara d'Artur Mas sotmetent el monstre de set caps que és la Funció Pública, o una versió retallada i econòmica de la llegenda. 

La meva aportació va ser "La veritable llegenda de la princesa i el drac", un modest intent de donar veu a la part de la llegenda que ha estat més silenciada durant tots aquests segles d'història que ens separen del seu remot origen. No pas el drac, que ja ha tingut qui en parli per ell, sinó la princesa. És a dir, el món femení, la veu de les dones tant de temps marginades.


Permeteu-me que em presenti, encara que sigui de mala educació fer-ho per mi mateixa. Però és que he callat durant massa temps, massa anys i massa segles i tot ...Com passa el temps, Déu meu!.... Si sembla que va ser ahir mateix quan...Tant se val. Em presento, doncs, sóc la princesa Cleodolinda. De ben segur, el meu nom no us dirà res, però si us dic que sóc la bella donzella que va ser rescatada pel cavaller Sant Jordi del ferotge drac, de ben segur que em sabreu situar.
I, tanmateix, que poc sabreu de mi! N’estic ben segura. Perquè, ¿no és veritat que durant tots aquests segles de notícies i comentaris que s’han vessat a dojo sobre la gesta del cavaller, a penes heu sentit més que la versió d’ell mateix? ¿No és cert que a mi ningú m’ha donat veu, com si jo no tingués espelma en aquest funeral? Fins i tot, sí, fins i tot, haureu sentit més d’una versió del pobre drac, que és realment qui va pagar el mort... Però, ¿de mi? Què en sabeu de mi?
Ah, sí, és clar, direu: eres una jove donzella, bella i prima, filla del rei inflexible que no va voler escoltar la veu del poble que gustosament oferia un grapat de voluntaris per substituir la princesa en el sacrifici i bla, bla, bla... Tot mentida! Mentida i estúpida tergiversació de la Història.
Voleu sentir-la, doncs? Voleu que us expliqui qui era jo de veritat?.
Doncs sapigueu que ni era bella, ni era prima. La gent del poble sí que eren prims, acostumats a no menjar més que rosegons de pa sec i patates florides i de pagar  impostos fins a empenyorar-se la camisa. Jo, que rebia els fruits de la cruel i implacable política fiscal del meu pare, estava  francament  grassa. Prou grassa. Menjava massa, de debò. De vegades sopava tres vegades  la mateixa nit. Sovint vomitava la meitat del que  havia endrapat, però la meitat que es quedava em feia molt de profit, pel que es veu
Almenys, direu, éreu donzella... Doncs això és el que es pensava el ninot de mon pare! Però no. Em repassava tota la cort masculina del regne, de vegades  mentre sopava i tot. Tot alhora, menjant i d’allò, per no perdre temps.
I ma mare? Us preguntareu què feia ma mare i per què no n’heu sentit a parlar. No us ho heu preguntat mai, dieu? Quins babaus, també! Però aquesta seria una altra història.
El que volia dir-vos està aviat dit. El tal drac no era tan mala persona com per menjar-se un vilatà cada dia. No hi havia rifa per triar les víctimes suposades de la bèstia. Hi havia cua. Tothom preferia anar-se’n a cal drac abans que sofrir el xuclasangs de mon pare. Almenys s’hi menjava millor, deien alguns. I s’hi estava calentet, a la seva cova, amb tot aquell bé de Déu de foc. Li pudia l’alè, ben cert, però no és menys cert que a la gent del poble allò no li importava gens, ni se n’adonava, diguem que la higiene corporal no formava part de les seves preocupacions. I, posats a ser sincers, tampoc en formava part de les de la gent de palau. I a mon pare també li pudia l’alè horriblement.
I aleshores, us preguntareu, per què es va presentar aquell sant cavaller a salvar-vos? Això mateix em pregunto jo! Com ho he de saber? Es veu que era la dèria d’aquell beneit d’home, anar empaitant innocents animals salvatges amb la seva escopeta, vull dir la seva llança. Es veu que és una cosa que corre per les cases reials. Jo no volia ser rescatada,ni de bon tros.
Tampoc el poble volia de cap manera ser rescatat. Si van acabar sacrificant el pobre monstre va ser per ordre de mon pare, el vell envejós ple de rancúnies i avarícia.
El que és cert, mireu per on, és que mon pare va oferir la meva mà al cavaller Sant Jordi. De ben segur, el vell garrepa va pensar que ja que no havia pogut desfer-se de mi i de la càrrega de la meva alimentació endossant-me al drac, m’hi encolomaria al brau cavaller.
I també és veritat que aquell sant baró va sortir cames ajudeu-me.
Pensareu que tenia bons motius. No, no us talleu, sé que ho penseu. No ho negaré. Ell, tan magre i ple de blaus, cicatrius i dolors de mil batalles,  i tan devot, no devia tenir gaires ganes de sostenir la meva incontenible fam.
Però això us diré, i acabo, per no estendre’m més i no esgotar la vostra sol·lícita paciència:  vaig respirar alleujada veient-lo partir. Dubto molt, moltíssim, que mai hagués pogut apaivagar les meves fams, totes les meves fams.


El guanyador va ser l'Alfons, amb la seva Auca de Sant Jordi que és un petit repàs a la societat de bons amics i amigues que ens venim trobant ininterrompudament des de fa ja 14 anys (Déu meu, com passa el temps!).


El premi, un llibre, és clar: "El regal de la comunicació" de Sebastià Serrano, que creiem perfectament adient per al nostre grup, quant vol contribuir a aprendre a escoltar els altres, dominar les emocions, observar el món que ens envolta i descobrir valors tan essencials com la lleialtat, el respecte, la confiança o l'amistat.

Valors que sempre hem volgut que presideixi el nostre Grup.

10 comentaris:

  1. Eduard, m'has deixat bocabadat! eixa faceta satírica en la teua literatura no te la imaginava, el conte una meravella, digna d'una falla on isca el Sant Jordi, el Drac i la bella donzella, però no hem de riure'ns gaire dels tòtems del nostre poble, perquè pot arribar a ser perillós, jo no ho faig gaire del meu per si de cas. El conte una meravella i que sàpigues que ací a la meua terra també hi valdria, perquè va ser patró de l'antic regne i ara ho és de moltes poblacions entre elles Alcoi, però del cert que m'has sorprés i agradablement, mira que tens registres o com diuen al meu barri m'a que tens collons, he, he, he...

    Una forta abraçada del meu patró Sant Vicent Ferrer que anava proclamant la fi del món per tot Europa i ja veus... Això sí, t'ho puc assegurar, una cosa tenia al seu favor, que ho feia en català-valencià.

    I és que els patrons ténen collons! i entén patró com patró i capitalista, perquè de ben segur que serien els "señoritos" benestants de l'època.

    Bé el conte s'ho valia per anar-se'n una mica de mare però ara ja seriosament dir-te que m'ha agradat, salutacions i fins al proper article Eduard.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut Vicent, de fet es podria dir que els meus començaments diguem-ne artístics tenen a veure amb la vessant satírica, com a dibuixant,il·lustrador i també escriptor en alguns mitjans informatius. Això per no remuntar-me a les revistes satíriques que feia amb onze o dotze anys, amb les quals torturava la meva soferta família...
      Moltes gràcies pel teu suport i una abraçada!

      Elimina
  2. De Sant Jordi qui m'ha caigut sempre millor és el drac, però aquesta princesa alternativa també té tela. Això de trobar-se a Tarragona no és una heretgia reusenca?

    ResponElimina
    Respostes
    1. De fet, Òscar, em sembla que el drac és un signe residual de la tradició matriarcal del món pre-indoeuropeu, i per tant el seu sotmetiment quan vol devorar l'encarnació del nou arcà femení ensalçat pel masclisme (la dona submisa, etèria i desprovista d'iniciativa sexual i control sobre el seu propi cos) fa de Sant Jordi el gran heroi del patriarcat.
      No e´s estrany, doncs, que t'agradin el drac i la meva princesa pocavergonya i tirant a obscena.
      Tarragona té unes pedres romanes precioses, i coses molt bones al seu voltant. La gent, especialment (però sí, és fort que ho digui un ganxet; no ho escampis, sisplau!-)

      Elimina
  3. No sé el que has volgut dir amb ganxet, però ací al meu barri, el més castís de València, el de Russafa se l'anomenava la "Terra del ganxo" i és perquè l'Albufera arribava fins allà o les canals d'aquest llac i els pescadors feien servir el ganxo per a perxar les xicotetes embarcacions que ara no sé com es deien. Hui ja és un barri del centre de la ciutat i l'Albufera ha minvat tant que està a més de deu quilòmetres de distància.

    Vicent

    ResponElimina
  4. Ganxet és una mena de gentilici popular que s'aplica als naturals de Reus. L'Òscar coneix l'expressió perquè l'hi vaig explicar recentment. Entre reusencs (ganxets) i tarragonins (pelacanyes) hi ha una rivalitat secular que té repercussions a molts camps de la vida social i política, lògica entre dues ciutats que, a diferència de València i l'albufera, són cada cop més properes -avui a penes separades per un aeroport que les divideix físicament i també en la batalla políticoeconòmica- , però que han tingut evolucions històriques força contrastades.

    ResponElimina
  5. Ah! mira! no havia vingut ací a aquest comentari encara i ací tinc la resposta, doncs mira, ací una mica més avall a les comarques del sud està el mateix cas, la conurbació Elx-Alacant, els il·licitans son més aviats amants (per regla general) de tot allò valencià-català mentre que en contraposició i per la gran influència dels del centre de la península que van venir pels primers anys del segle passat i els anys 60 van fer-se més castellans. Una mica és com la confrontació entre Reus i Tarragona, tot i que Elx tindrà uns cent cinquanta mil habitants i Alacant el doble i també l'aeroport els divideix, doncs l'aeroport de l'Altet és a Elx si mal no recorde, mentre que tothom pensa i diu que és el d'Alacant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. els d'Alacant són més castellans i els il·licitans més valencians.

      Elimina
  6. Ostres, m'he quedat ben parada. La versió de la princesa afamada és genial, molt bona. Tants anys imaginant-la bella i formosa! A partir d'ara la veuré amb uns altres ulls, més humana. I molt rodona!

    ResponElimina
  7. A mi no m'agrada la versió oficial, però la teva és massa realista, esperpèntica! Suposo que no podia ser d'altra manera, per arribar a l'esperit del lector.

    ResponElimina