27/5/12

L'OFICI D'ESCRIURE DE JAUME CABRÉ


Jaume Cabré va estar el passat dilluns 21 al Centre de Lectura de Reus per parlar de la seva trajectòria literària. El que és potser el nostre escriptor contemporani amb més projecció internacional va ser presentat per un amfitrió d'excepció, Joaquim Mallafré, traductor eminent i company de Cabré a la Secció Filològica de l'IEC. Mallafré va esglaiar d'entrada el seu convidat recordant el vincle d'amistat que els uneix des de fa... trenta-tres anys!, però acte seguit va escalfar la nombrosa audiència proclamant el seu vaticini que Jaume Cabré serà el primer Nobel d'una Catalunya independent.

L'escriptor barceloní va fer un repàs ameníssim i molt ben administrat no tant a la seva trajectòria com a la seva formació com a escriptor, a aquell ofici d'escriptor que va reivindicar com a substrat constant de la seva exposició, i que de fet fa en cada obra que va oferint-nos, fins arribar a aquesta obra mestra absoluta que ha estat el "Jo confesso".

Va començar explicant algunes de les seves primeríssimes proves en l'art narratiu, i va acabar detallant alguns aspectes tècnics molt interesssants que formen la clau de volta d'aquesta esmentada novel·la. En el camí, Cabré ens va oferir algunes regles d'or en la seva manera d'escriure. Una manera que va remarcar que no té per què ser objecte de cap consideració absoluta. Cadascú escriu com pot, no com vol, com va dir, tot admetent que sembla que ja té alguns seguidors que adopten aspectes del seu estil. Ho va fer amb humilitat i sa relativisme. La humilitat va ser una de les regles que va proporcionar, precisament.

La humilitat i el dubte, una certa dosi d'inseguretat que es trasmet en cada punt, en cada cruïlla, en què el novel·lista ha d'adoptar una decisió. Alhora, però, una cega confiança en les pròpies possibilitats, una fe en què un se'n sortirà en l'aposta. Entre el dubte, o des del dubte més aviat, i aquesta fe, es marca el camí del novel·lista.

Aquesta dialèctica entre aparents contraris, tan zen, em va semblar que mou habitualment l'ofici de Jaume Cabré: escriure des de dins, però amb l'ofici après a base de formació. Va citar una anècdota fundacional, segons la recorda, una conversa amb Feliu Formosa, on el gran poeta, dramaturg i traductor li hauria suggerit que escrivís només les coses necessàries. Aquesta necessitat que Cabré va traduir en aquesta màxima d'escriure quan un s'està escrivint a sobre, que no vol dir concentrar-se només en l'essència a l'hora de plasmar sobre el paper o la pantalla les idees, sinó a l'hora de donar-les a conèixer, a publicar. I escriure en les coses ha de ser un procés que també faci que el mateix autor es transformi en l'acte de l'escriptura.

Aquí enllacen dos consells molt importants: no tenir mai pressa, i no admetre més pressions que els que es deriven del propi procés creatiu. És a dir, no deixar-se influir per urgències del mercat. Cabré va admetre que ha tingut sort amb els seus editors -tots de Proa- i que això li ha permès practicar el seu procés laboriós, llarg i acurat de confecció de novel·les. Sort però sens dubte fermesa. Hi haurà influït també el fet de no dependre professionalment de la publicació, és clar, però molts altres s'han deixat atrapar en les especulacions comercials en similars circumstàncies.

Les novel·les són paraules, va dir citant Mercè Rodoreda, però també són coses. I aquestes coses necessàries que cal transmetre són també detalls (novament l'oscil·lant dialèctica) que doten de cos el món imaginari creat, i dels quals cal tenir cura. Ofici, doncs, però també la capacitat d'admirar, la capacitat de llegir als altres i destacar-ne els mèrits. Unes paraules que tan sovint oblidem atorgant-nos el paper de crítics abans que el de companys de viatge.

Aquesta exposició és creïble absolutament quan un s'enfronta a la monumental "Jo confesso", mil pàgines escrites entre 2003 i 2011, concretament el 27 de gener de 2011, data en què va donar per definitivament inacabada la novel·la, com ell mateix diu al petit epíleg d'agraïment general a tots els que l'han ajudat en aquesta obra. Data també que coincideix amb l'aniversari de l'alliberament d'Auschwitz, pura però significativa coincidència.

En el col·loqui posterior, que va estar molt animat malgrat l'hora avançada -ningú semblava tenir pressa-, se li va preguntar un parell de cops per la temàtica d'aquesta novel·la. Cabré va denegar parlar-ne, és massa respectuós per imposar al lector la seva visió. Però sí que havia ja abans avisat que el primer capítol, on ja se solapen abruptament el temps i escenaris diferents, és una mena de compendi on se centren tots els temes que després es desenvoluparan. El primer capítol, va dir, és un contracte entre escriptor i lector, i és on el lector té l'oportunitat d'acceptar la proposta o simplement desllligar-se'n.

Jo vull recomanar-vos que accepteu el contracte, i que no el posposeu. Mil pàgines semblen bon pretetxt per deixar la lectura per una època més relaxada com l'estiu, però jo us asseguro que trobareu temps si, passat el primer capítol, accepteu l'aposta de l'escriptor.

Com vaig tenir ocasió de dir-li personalment a l'autor, podreu agrair-li finalment que hagi confiat en la nostra intel·ligència, en la dels lectors que acceptem els termes d'alta exigència del seu pacte. Però no us espanteu, la seva mà hàbil i acollidora us durà expertament pels camins i per les cruïlles per tal que no us perdeu. Això sí, com també va dir ell i va remarcar un altre assistent, aquesta novel·la no es pot llegir amb la tele engegada al davant.

Deixeu-vos, doncs, conduir a través de les coses necessàries assenyalades per Jaumé Cabré i deixeu-vos que, com a ell li hauran fet, us transformin.

21 comentaris:

  1. Tens tota la raó, ho va explicar millor. El mèrit també és teu de recollir l'essència de la xerrada. M'agrada aquest trilema que es mou entre la humilitat, el dubte i la fe. Jo confesso que encara no he llegit l'obra de Cabré, però hi posaré remei ben aviat. Ja he acceptat el pacte abans de tenir el llibre entre les mans. Gràcies per l'apunt, Eduard. Petons.

    ResponElimina
  2. No perdis ocasió de sentir-lo d'ell directament, a la que tinguis ocasió. A més d'un escriptor genial és un meravellós comunicador. I una petita disculpa i/o prec: se m'havien quedat unes frases al tinter en desar l'apunt, i l'acabo d'actualitzar, t'agrairé que tornis a llegir el final.
    Gràcies i una abraçada!
    Eduard

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ok, ja ho he fet! ara no recordo si havies inclòs el paràgraf en què cita Rodoreda. Crec que no hi era, i és molt significatiu en relació amb el que deia en el meu post. Els detalls són imprescindibles, me n'havia oblidat. Del que no m'oblido és d'admirar. Gràcies per fer-me notar l'actualització, Eduard.

      Elimina
  3. No l’he llegit, el bum mediàtic m’ha tirat enrere. Però, apunts com aquest i alguna que altra ressenya engrescadora m’hi estan apropant.
    No l’he llegit, el bum mediàtic m’ha tirat enrere. Però, apunts com aquest i alguna que altra ressenya engrescadora m’hi estan apropant.
    M’ha agradat el que diu en Cabré del contracte en el primer capítol, sóc –i segurament en ocasions m’he equivocat per manca de paciència- de les que si no m’atrapen de seguida deixo el llibre, me’n deslligo. El volum de pàgines no m’espanta, al contrari, si la lectura s’ho val, més que un repte és un plaer. Els llibres que he llegit d’en Cabré m’han seduït completament.
    Si en tinc ocasió miraré d’anar alguna de les seves presentacions/xerrades, m’ha semblat molt interessant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si ja t'ha seduït abans, aquest et seduirà. En el seu cas, la promoció va del costat de la qualitat, i en realitat el seu èxit parla molt bé de nosaltres com a país.
      Espero que tinguis ocasió d'escoltar-lo directament aviat, a part de llegir-lo!

      Elimina
  4. Passo per aquí de part dels meus amics de la Penya Bogarde que són un cau de lletres, d'esport i de lluita i visito els que hi deixen emprenta. Soc la Marga Bosch i sempre vaig amb el verb al meu costat i la bossa per recollir les penyores que em planta el destí. Bon blog teniu Antiartistes del meu cor. Jo només soc un oreneta sense blog però amb identitat a la xarxa, soc de Mataró, podria ser la pubilla de la vella Iluro però em conformo en ser la que un dia va fer de Mare de Deu a la Sala Cabanyes. El meu passat artistic eren els Pastorets i des d'aleshores no he aixecat més el cap que la bossa i és aquesta qui em guia i a on hi deso les arrecades i el carmí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cau de lletres, esport i lluita! M'encanta, oreneta sense blog!
      Gràcies per passar-t'hi amb la teva bossa, Marga!

      Elimina
  5. No s'ha de valorar la literatura a pes en cap cas, però jo és que en general sóc més aviat amant de coses una mica més curtetes, ja saps. Bé, si mai m'inicio en Cabré, jo confesso que no començaré per aquest llibre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Òscar, no oblidis que un seguit de coses curtetes pesen igual que una de llargueta. De fet, i això és un esquer que et llanço, Cabré va explicar que va començar a escriure resistint-se a fer una novel·la, fent diverses històries, però d'alguna manera les històries van insistir a encadenar-se i imbricar-se. Però bé, jo crec que si comences pel món de Jaume Cabré acabaràs arribant a confessar-t'hi...

      Elimina
  6. Ostres, encara l'he de llegir, però venint del enorme Jaume Cabré, només pot ser bo, bo i bo.
    Jo també penso que pot ser el primer Nobel d'una Catalunya independent.
    Gràcies, per fer-nos venir ganes de llegir-lo!

    :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si hi ha justícia al planeta, Jaume Cabré serà premi Nobel de Literatura, Catalunya serà independent i Guardiola Nobel de la Pau ;-)
      Feliç lectura!!!

      Elimina
  7. De Jaume Cabré he llegit algunes resenyes en la xarxa i em sembla un gran escriptor que diu efectívament les coses necessàries tot i les mil pàgines de la seua darrera obra, jo n'he aprés la capacitat d'admirar als altres que no li la dec només a ell sinó a moltes facetes de la meua vida, no es pot llegir com a crític d'un company de viatge tot i que només el nostre siga anar de Russafa a Patraix, dos barris contigus però separats per les vies del tren valencià, sobretot, jo que no sé escriure novel·la el que ha de moure un escriptor, tot i que siga, com jo d'espardenya ha de ser la humilitat, i això sí com bé dius i ell diu, el saber llegir els altres.

    Bona crònica del nostre escriptor, es nota que ha encertat en els dos punts bàsics per a poder escriure amb feredat i alhora sentiment.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha una mena de crítics, però també de simples lectors (en general, consumidors de cultura), Vicent, que senten horror davant l'èxit aliè. Serà enveja, simplement, el que els mou a refusar el que ha assolit el reconeixement ampli? Tu que ets un fi psicoanalista sense títol (i potser per això ets fi;-), què en penses?
      Jo crec que el gran mèrit de Cabré en aquesta novel·la és haver estat fidel a si mateix: treballant sense pressa, sense pressió, meditant l'aplicació de tot el que ha après i el que ha descobert reflexionant sobre com cal escriue, però alhora partint del seu sentiment del que calia escriure.

      Elimina
    2. Jo pense que el Cabré ha trobat la clau, que en els escacs seria "No hi ha enemic xicotet" i en la cultura en general "No hi ha més ni menys, ni intel·lig`lencia", ha treballat amb humilitat tot sabent que el més gran entrebanc per a ser o existir com a escriptor o com a persona que escriu, o veritablement escriu, i no es mira a l'espill es deixar fora de la seua escriptura la vanitat, el narcissisme, i jo crec que tu personalment i la major part dels que trie com a escriptors ho han aconseguit, és una qüestió no de voluntat sinó d'amor, d'amor per la vida com diria Nietzsche.
      Gràcies per les teues lloances Eduard, jo sé que no sóc gran, però és una lloança el que em reconegues més enllà de la grandesa o de la petitesa, gràcies.

      Una abraçada

      Vicent

      Elimina
  8. Tens raó, serà el primer Nobel de la Catalunya independent. La seva obra cobreix tots els requisits necessaris i mai he tingut la fortuna d'assistir a cap acte on ell hi fos, però sé de bona mà del seu tarannà i encara em sembla més admirable.

    ResponElimina
  9. No ho vaig dir jo, això del premi Nobel -tot i que hi estic d'acord-, sinó el Joaquim Mallafré, home savi com pocs -però no tinc constància que sigui cap oracle-. Cabré reuneix els requisits de ser un gran escriptor, un penetrant pensador sobre el propi procés de l'escriptura, i una persona modesta, oberta, generosa i afable.O això em va semblar: la dedicatòria que em va autografiar al meu exemplar del "Jo confesso" la duré sempre al cor.

    ResponElimina
  10. Gràcies Eduard per la crònica, confesso que no he llegit res d'aquest autor. Hauré de modificar el meu desconeixement.

    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les gràcies no es mereixen. Seguint les orientacions del Sr. Cabré, vaig fer una entrada perquè "m'estava entrant a sobre", però alhora vaig fer-ho també sense presses. Estaré content si ajudo a donar-lo a conèixer entre els meus amics virtuals com tu!

      Elimina
  11. Nobel Cabré? Podria ser un encert. Cabré, Guardiola...almenys exportem algunes perles, amb la que està caient!
    Saludo la Marga Boach de la penya Bogarde. Un altre tresor que caldrà exportar.
    Salutacions.

    ResponElimina
  12. Cabré té molt d'èxit allà per Alemanya, país sens dubte influent en això dels Nobel, o sigui que és factible. Guardiola no ´se quins padrins poderosos podria tenir, però imagino que és popular entre aficionats de tot el planeta. En canvi, Catalunya no tindria gaires padrins epr ser independent :-(
    Saludem la Marga, doncs, i a tots els bogardistes de pas!

    ResponElimina
  13. Jo m'he d'aplicar el no tenir pressa.

    D'ell n'he llegit L'ombra de l'eunuc. Em fa patir tant, aquest autor, en la meva sensibilitat, que he deixat Les veus del Pamano i Jo confesso, no pas per dolentes.

    ResponElimina