21/1/13

EL PERSEGUIDOR I ALTRES RELATS

Els atzars que ens han dut als llibres que hem llegit són realment tals atzars? O són una endimoniada equació de milers d'incògnites que, si la nostra intel·ligència no fos limitada, podríem arribar a resoldre?


És indubtable que els llibres que llegim d'adults són, almenys així ens ho sembla, producte de la nostra tria lliure, de la nostra autonomia personal, però jo he viscut experiències pròpies que em fan dubtar de si aquesta llibertat, aquesta autonomia, aquest lliure albir, és tan gran com ens afigurem.

Sigui com sigui, és altament  probable que els llibres que ens marquen més profundament siguin els que hem llegit a la infantesa, llibres que ens van caure a les mans de maneres molt indirectes i que, com tot o gairebé tot en aquella daurada etapa de la nostra vida, sembla moure's al nostre voltant amb unes regles que desconeixíem o no ens qüestionàvem.

Per als qui hem gaudit d'una biblioteca familiar, és clar que aquesta és una font primària on, en molts casos, hem begut d'aquest cabal de llibres que estaven destinats a deixar-nos empremta. En el meu cas, no es tractava d'una biblioteca àmplia, cosa que sens dubte reduïa encara més la possibilitat d'elecció pròpia i, per tant, deixava l'atracció dels llibres més a la circumstància fins a cert punt fortuïta de l'elecció aliena. En el meu cas, de mon pare.

Crec que va ser una àmplia promoció televisiva duta a terme per l'aleshores televisió única, que el meu pare va fer-se amb una col·lecció molt econòmica d'uns cent llibres de tota mena i gènere, la majoria excel·lents. Alguns la recordareu, es deia  Los libros de RTVE, impresos en paper bast i enquadernats en una rústica molt senzilla.


Gràcies a aquella col·lecció vaig descobrir -jo tindria no més de deu anys- clàssics com"Les nits florentines" de Heine, o "La mort d'Ivan Ilich" de Tòlstoi, o autors contemporanis espanyols com Jesús Fernández-Santos i Rafael Sánchez Ferlosio. També hi havia uns quants volums divulgatius. Recordo amb plaer uns magnífics assajos sobre prehistòria i cosmologia. I unes encertadíssimes antologies de narracions d'autors com Clarín, Txèkhov o Julio Cortázar.

El volum del gran autor argentí portava per títol "El perseguidor y otros relatos", i incloïa, si no em falla la memòria, grans relats seus com "Casa tomada" o "La señorita Cora", a més del que donava (parcialment) nom al títol. "El perseguidor", gairebé una nouvelle per la seva extensió, va ser, tanmateix, el definitiu enlluernament i a més de tenir la virtut d'obrir-me els ulls a dues de les que podria anomenar les meves grans passions artístiques  (el mateix autor i el jazz), molt probablement també va inculcar-me de manera irremeiable la passió d'escriure.

Clint Eastwood i Forrest Whitaker, protagonista de "Bird"




Es tracta d'un dels relats més justament celebrats de Cortázar. Pertany al seu volum "Las armas secretas", publicat el 1959. Narrat en primera persona per un crític musical, amic i admirador d'una estrella del jazz, el saxofonista  Johnny Carter, és una mostra de la deriva tràgica d'un artista que, capturat entre la drogaadicció i les seves obsessions inexplicables, fa malbé el seu talent singular. Carter és un transumpte evident de Charlie Parker, la turmentada vida del qual seria duta al cinema amb singular profunditat per Clint Eastwood a "Bird" (1988). Prometo tornar a Eastwood en una altra ocasió, però el que aquí volia remarcar és que el relat de Cortázar és lluny de reflectir una biografia convencional, i tot i ser un dels seus relats amb factura més aparentment clàssica, trenca amb els eixos d'un relat canònic quant se centra més en la tensió, en la distància infranquejable, entre un artista presoner d'intuïcions altament rellevants i reveladores (o a punt de ser-ho, com és habitual en Cortázar, un narrador de la recerca més que de la troballa), però mancat d'una cultura capaç de manejar-les, i un crític que té les armes culturals però és mancat del talent que fa únic al seu amic/antagonista. El relat es pot veure ja com un pòrtic de la gran obra mestra de Cortázar, "Rayuela", que publicaria quatre anys més tard.



Quan fa alguns anys vaig recuperar alguns manuscrits de relats que havia escrit sobre els meus vint anys, vaig anar bastint un entrellat d'històries al voltant d'uns quants personatges residents en una illa imaginària on es trobava una extensa colònia catalana. Una de les històries que van anar completant aquell entrellat beu directament de "El perseguidor", i pretén indagar en la influència de la literatura sobre la vida: com la ficció pot ser un fet tan material i decisiu com els propis actes. Per dir-ho d'una altra manera: com la literatura es pot esmunyir dins dels pensaments que en definitiva modelen els actes.

Vaig titular el conte "El perseguidor i altres relats", i és un homenatge a Cortázar, però també als llibres econòmics que em van ajudar a estimar la literatura i, doncs, la vida. L'acabo de publicar en un bloc nou on aniré compilant aquells relats i, i això es tracta ja d'un projecte obert, aniré ampliant el món imaginari de l'illa poblada per catalans i altres emigrants i exiliats d'arreu del món: Les històries de Tavanne.

15 comentaris:

  1. Seguiré aquestes històries de Tavanne malgrat no haver llegit en Cortázar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies. I si, a sobre, t'entren desitjos de llegir Cortázar, estic segur que m'ho acabràs agraint.

      Elimina
  2. Felicitats pel projecte, Eduard!! Vaig a fer-hi un cop d'ull.

    A mi les lectures que més em marquen són les actuals. De petita llegia poc (a casa no tenien aquestes col·leccions ni una gran biblioteca) i quan vaig fer filologia llegia per obligació i sempre dins un context crític i teòric. Ara sóc més lliure i en gaudeixo més.

    Ens veiem a Tavanne :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Sílvia!
      Si no em falla la memòria, ja has visitat Tavanne un cop. Espero que t'agradi!

      Elimina
  3. Ostres, a casa dels meus pares encara hi són, i també en vaig llegir molts. I també d'aquesta col·lecció : http://www.uniliber.com/fotos/librerias/arquera/100/000759.jpg

    Cortázar va ser de les primeres coses que vaig llegir...com m'ha marcat si ho penso!
    Ara mateix salto cap al projecte, què interessant. Fins ara!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és clar, d'aquesta col·lecció també. Però ja és bastant més tardanaper a mi.
      De Calders recordo haver començat en lectures a la biblioteca del rectorat de l'Autònoma. Just amb les Cròniques... Després, amb gran plaer, L'ombra de l'atzavara (de la qual, per cert, crec que Tavanne pot beure alguna cosa).
      Cortázar és el gran creador de cronopis, o almenys el desvetllador del cronopi que tots portem a dins.
      Gràcies!

      Elimina
  4. La veritat és que jo he fruit amb les històries de Tavanne però no sé, ara ho miraré, si segueixes publicant a RC, jo no et seguisc ara allà perquè he deixat una mica a banda aquesta plataforma, però agafaré el teu bloc, i te'l posaré a poc que puga als favorits del meu, i dir-te que sí que no és que hi haja una llei que ens faça aquestes casualitats-causalitats en la qüestió del retrobament dels llibres, hi ha moltes explicacions com la de Nietzsche qui deia que present, passat i futur no seguien una línia recta ni causal, o la de Jung qui deia que l'univers era una màquina perfecta i en el seu desconeixement és on raïa la dialèctica i allò màgic, o la manera de Lacan qui diu que hi ha una part de la realitat moguda pel desig i pel gran Altre o Déu, l'inconscient col·lectiu de Jung, que fa que part d'aquesta realitat siga sempre infinita, i per tant contradictòria i paradoxal, desconeguda, ignota, i per tant que hi ha una espècie, diguem-li a aquesta realitat, un Déu o consciència universal que mou, nosaltres al comandament tots els nostres actes i no és gens casual que jo per exemple d'haver llegit el meu primer llibre "Viatge al centre de la Terra" de Verne haja desenvolupat la meua vida cercant-me en l'interior o a mi mateix i tota la meua adolescència amb la culpa de ser una mena de vampir i sentir-me com a furtador de fe o que en la joia d'uns raïa la desgràcia d'uns altres i ser el meu segon llibre llegit "Dràcula" d'Stocker, després he trobat que no era necessària eixa destrucció aliena per al floriment de si, però sí un cert pecat original que mou les accions de nosaltres els més pacífics, els violents ja tenien o tenen la seua maldat tangible.
    En fi, el que vull dir-te és que tota la realitat és a poc que la mirem bé o malament, tot depèn de l'èmfasi i obsessió que li posem, que pot ser malaltissa o saludable, la realitat és un miracle, basta observar una línia recta i pensar que és o pot ser perfectament infinita i finita, infinita en allò micro, si la dividim eternament per la meitat i fem servir tota l'aigua de l'univers per a fer de lent i poder-la observar, l'aigua d'un univers infinit, com la seua visió masculina i finita, que de fet és la del discurs de l'amo, la seua realitat i més prosaica, perquè aquesta línia recta la podem travessar i acabar perfectament i en poc de temps.
    En fi, que no sé si hi ha un Déu o molts déus o la realitat la fem a la nostra mida com parts d'una consciència universal, el que sé és que la realitat és màgica, i hem de tenir tant els polítics que són els que dicten la realitat més comuna i exportada a la força a tothom com nosaltres els escriptors i bojos de la vida en el bon sentit el nostre dret a sentir la realitat que ens done el nostre discurs, això sí amb un punt en comú amb el món, el nostre llaç social.

    Bé, bon article, i dir-te que mon pare, que era químic també va imbuïr-me un cert amor per la lectura i jo vaig afaiçonar un munt de llibres dels que han conformat en la seua lectura la meua personalitat, i és que quan llegeixes un llibre o aprens una llengua ja no ets la mateixa persona que eres abans, quelcom canvia en la teua ànima, o digues-li cervell, o cerebel o memòria celular.

    Una forta abraçada des de valència

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exactament, Vicent, el llibre transforma el lector -i també l'escriptor... bé en realitat més a aquest, almenys determinat gènere de llibres. Precisament estic llegint aquests dies "Res no s'oposa a la nit", de Delphine de Vigan, un llibre testimonial sobre la vida de la seva mare suïcida, en què també explica el seu procés d'escriptura -dolorós, transformador...i alliberador-. Per cert que avui llegia la narració que fa l'autora d'un incident de sa mare amb Jacques Lacan, al qual va agredir durant un accés de deliri.
      Sí, sé perfectament que vas seguir les històries de Tavanne. Recordo bé també els teus comentaris sempre generosos i enriquidors. Encara no he escrit els nous, i no sé si els publicaré a RC (allí estic publicant ara una novel·la curta per capítols).
      Gràcies, Vicent, i una abraçada de tornada des de Reus.

      Elimina
  5. Vaja, a mesura que anava llegint anava decidint dir-te que en publicares algun, dels teus relats, al blog. Com si m'haguesses llegit el pensament amb antelació… ;) Ara hi vaig, al teu nou blog.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies! Espero que t'hagi agradat la visita...
      Petons.

      Elimina
  6. Ep, també la teníem a casa, aquesta col.lecció, i encara hi és a casa dels meus pares, tota grogosa ella (que ja era groga d'entrada). Crec que hi vaig llegit "El perro de los Baskerville", "El retrato de Dorian Gray", "La tia Tula"... Cortázar va ser més tard... Els llibres arriben per diversos camins, per un poc d'atzar, un poc de màgia que diria el Vicent, un poc de destí i un poc de blog... et segueixo ;)

    ResponElimina
  7. Diria que el primer que vaig llegir va ser precisament el primer que esmentes, el de Conan Doyle. Tret dels poemes de Machado que crec que era el primer volum... Sospito que tendim a pensar que el que hem llegit ens estava predestinat, per la manera que som. Potser és més aviat que som així per allò que hem llegit. Però és cert que de vegades els camins dels llibres són inescrutables...

    ResponElimina
  8. El primer volum era, és, vaja, "La tia Tula" (és que estic a casa dels meus pares...). No trobo el Cortázar però he trobat "Humor gráfico español del siglo XX".
    - Dime, ¡oh Kalikatres filosofiquísimo!, ¿qué es el hombre?
    - Un mono, hijito, adulterado por los prejuicios.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La tia Tula, sí, senyora,però em sembla que l'Antonio Machado anava de regal amb la primera compra. L'Humor gráfico español del siglo XX!!! I tant! Durant anys el vaig carretejar per diferents indrets, en acabat de substreure'l sibil·linament de ca'ls pares. Va ser una font contínua d'inspiració -altrament dit plagi- en els meus primers intents de dibuixant de còmics.

      Elimina