23/9/11

LA DELICADA URGÈNCIA D'ALEJANDRA PIZARNIK (i 2)


Alejandra Pizarnik va treballar obsessivament imatges recurrents que apareixen, de vegades en forma de versos sencers, en diferents textos. El desdoblament de Sombra remet a una transcendència que té la seva base i el seu destí últim en el més desolat no-res. Un desdoblament de caire potser esquizoide (Alguien me mira con mis ojos que no son los míos, diu a "Presencia de Sombra"), que s'acara al passat, la memòria, i es buida en el futur (De demencia la noche, de no tiempo. De memoria la noche, de siempre sombras), tot i que de vegades esdevingui un crit rebel de vida més enllà de la vida (Quiero existir más allá de mi misma, con los aparecidos, diu a Texto de Sombra), encara que sigui sense cap possibilitat de reeixir-hi. Quiero ladrar, alabar el silencio del espacio al que se nace, acaba el text. La voluntat contra la fatalitat.

AP va descriure la seva experiència directa amb l'esquizofrènia a "Sala de psicopatología", de 1971, un text que segons nota a peu de pàgina d'Ana Becciú està mecanografiat amb múltiples correccions fetes a mà. És un text llarg, duríssim, descarnat, on empra un llenguatge inusualment cru, i on, a part de saldar comptes amb la institució psiquiàtrica, explora la radical solució de la vida: no solament la mort, sinó la mateixa no-existència, o el retorn absolut al claustre matern, a la manera d'un Charles Bukowski: sí, señora, la madre es un animal carnívoro que ama la vegetación lujuriosa. A la hora que la parió abrió las piernas, ignorante del sentido de su posición destinada a dar a luz, a tierra, a fuego, a aire / pero luego una quiere volver a entrar en esa maldita concha / después de haber intentado nacerse sola sacando mi cabeza por mi útero. I aclareix, acte seguit: y como no pude, busco morir y entrar en la pestilente guarida de la oculta ocultadora cuya función es ocultar.

Aquest ús del joc més o menys alambinat de paraules és una de les formes habituals d'AP de forçar el seu estil, el seu discurs, per trobar allò que vol dir, allò que persegueix i se li escapa. Com en l'obra del seu amic Julio Cortázar, el llenguatge s'interroga a si mateix contínuament. Per exemple, més endavant, al mateix text: Para reunirme con el 'migo' de 'conmigo' y ser una sola y misma entidad con él tengo que matar al 'migo' para que así muera el 'con' y, de este modo, anulados los contrarios, la dialèctica supliciante finaliza en la fusión de los contrarios.

Pero si Cortázar va ser capaç de dur una raonable vida social, al costat de la seva vessant especulativa (el seu món cronopio, com ell diria), la tensió, la zona de tensió perpètua com diu en un poema inèdit, era també part de l'altra vida d'AP, la que es debatia en els afores de la literatura, i a la qual es va abraonar en un estat de trànsit que, lluny de la quietud de l'èxtasi, l'abocava a la desesperació.

Hi ha diverses referències al suïcidi al text referit de "Sala de psicopatología", que acaba així: yo, por mi parte, no puedo más. I, en un brevíssim text d'una sola línia (entrar entrando adentro de una música al suicidio al nacimiento), ens anuncia gairebé un compendi de la seva obra. De la seva vida.

Just abans trobem un text datat a agost de 1972, és a dir, més o menys a un mes de la seva mort, que va enviar a la revista "Cuadernos Hispanoamericanos", i que va dedicar a Yván Pizarnik, el seu pare. Un text on ressona la veu exasperada a la nit, la doble figura de la persecució i la fuga, el cant fúnebre. Un text sobre absències, i un manifest exacte que va deixar al darrera:

Toda la noche hago la noche.
Toda la noche me abandonas lentamente como el agua cae lentamente. Toda la noche escribo para buscar a quien me busca.
Palabra por palabra yo escribo la noche.


Pot l'escriptura equiparar-se a l'actuar? Pot el dictum equivaler al factum? O va ser la impossibilitat d'això el que va destruir Alejandra Pizarnik?

A un text titulat "En un principio fueron mis muertos", reformula en forma de poema algunes de les parts del text i les uneixi a les imatges d'ocells morts sobre negres mortalles també extretes d'altres textos, i al vent (Un viento demente que me desmiente. Me confino, me alejo de la mano crispada, no sé otra cosa que la noche oscura).

Aquesta nit fosca on ressona la veu mísitica de Joan de la Creu és novament l'ombra definitiva, on també ressona, tot i que gairebé inaudible, la veu, el cant desesperat, la canción desesperada (que) no se deja decirse.

Als darrers textos, ja de 1972, AP insisteix en la frase Sólo vine a ver el jardín, evoca el posible paradís perdut que potser també és improbable, com l'amor que alguns li manifesten, i que ella creu també sentir, lamentant no poder reduir-lo a una primari instint (cómo aprender los gestos primarios / de las pasiones elementales).

A un poema dedicat a Ana Becciú, diu: Sólo vine a ver el jardín donde alguien moría por culpa de algo que no pasó o de alguiens que no vino. El jardí invocat no va existir, ningú no l'habita (nadie está en algún jardín).

Quan va posar fi a la seva vida probablement treballava en un poema que s'ha trobat esbossat amb guix sobre una pissarra al seu estudi. Són unes poques línies disposades en cercle amb una mena de peu final de tres breus línies que acaben així:

oh vida
oh lenguaje
oh Isidoro.

Em resulta tan desconegut aquest Isidoro com la vida i el llenguatge, tan tensos, tan plens i tan brutalment delicats, d'Alejandra Pizarnik. Però se'ns revela igualment, com ho fa ella, en llegir la seva obra, aquesta magna persecució/fuga de la paraula, de l'existir. Com una flor que s'obre, a penes acabada la nit, a la delicada urgència de la rosada*.


* Del poema "Amantes"de "Los trabajos y las noches" (1965).

19/9/11

LA DELICADA URGÈNCIA D'ALEJANDRA PIZARNIK (1)




Alejandra Pizarnik, poeta nascuda a Buenos Aires el 1936, es va suïcidar a la mateixa ciutat el 25 de setembre de 1972. Farà ara, doncs, 39 anys de la seva desaparició. En el moment de la seva mort treballava en una sèrie de textos que anys després serien publicats per la seva marmessora literària Ana Becciú a manera de textos pòstums. Van ser trobats a una carpeta on AP havia desat part de la seva obra amb els rètols d'Inéditos i Acabados, i també en altres papers no ordenats. A l'edició de 2000 de la seva "Poesía Completa" (Lumen, 2000*), Ana Becciú reordena alguns dels escrits sota el títol de "Textos de Sombra", que correspon a un dels títols que, d'acord amb una nota de 1972, AP estava plantejant com a obra separada, junt amb dos més: "Casa de citas" i "Sala 18".

Aquests darrer és una evident referència al centre psiquiàtric Pirovano on estava ingressada a causa d'un greu quadre depressiu. Hi ha algun poema que fa al·lusió també concreta a aquest incident, sens dubte important, dins "Textos de Sombra", però el nucli d'aquest poemari és, com és habitual en la seva obra, la mateixa vida , vista a la llum -o a l'ombra- del seu revers, la mort. Igual que el discurs s'enfronta al silenci, l'esforç de dir amb l'acte intangible de l'omissió del dir, el callar, així la vida és un esforç conscient i, a la fi, inútil, de superar la mort.

A part de la cita de Kafka que encapçala el conjunt (de Un jardín**), el primer vers diu: Pido el silencio. L'ùs de l'oxímoron és una constant en la seva obra, i una de les fórmules de recerca de l'inefable que sempre la presideix . Immediatament apareixerà la imatge del jardí, una imatge recurrent no solament en aquests textos sinó en tota l'obra d'AP. Segurament ens remet a la recerca d'una infància perduda, un temps pretèrit en què encara era possible el recurs al discurs, a la narració de la realitat possible, com ho descrivia a "Cenizas", poema de "Las aventuras perdidas" (1958):

Hemos dicho palabras,
palabras para despertar muertos,

palabras para hacer un fuego,
palabras donde poder sentarnos
y sonreír.



Un esforç que, a "Orígen", al mateix poemari, es revela va:

Pero ¿quién me dará la respuesta jamás usada?
Alguna palabra que me ampare del viento
,
alguna verdad pequeña en que sentarme
y desde la cual vivirme,
alguna frase solamente mía
que yo abrace cada noche,
en la que me reconozca,

en la que me exista.

Pero no. Mi infancia

sólo comprendre al viento feroz
que me aventó al frío
cuando campanas muertas
me anunciaron.

Per aquells anys, AP escrivia breus poemes encadenats sota el títol d' "Aproximaciones", on ja trobem la imatge del jardí:

ebria del silencio
de los jardines abandonados
mi memoria se abre y se cierra
como una puerta al viento

S'hi entrecreuen referències a una enigmàtica i quasi mística zona de la visió perpètua que sembla cercar-se més enllà no solament de les paraules (o del silenci, amb el qual novament es confronta com en una fusió de contraris), sinó més enllà de l'experiència:

Yo he dado el reino de mi edad a la noche de los cuerpos para saber si hay una luz detrás de la puerta cerrada

També aviat apareixia la imatge, o contraimatge per dir-ho així, de l'ombra. Per exemple, al tercer poema d'"Árbol de Diana" (1962) advertia a l'amant que semblava esquiu o impossible:

cuídate de mi, amor mío
cuídate de la silenciosa en el desierto

de la viajera con el vaso vacío
y de la sombra de su sombra


L'ombra és la mort, però també és ella mateixa, la viatgera. Vist en l'encarnació en poema, és el viatge i la fita alhora. Una fita inexorable i tràgica, l'anorreament, al cap d'un itinerari igualment desolador i trist: Mi historia es larga y triste como la cabellera de Ofelia, ens anuncia després del citat vers inicial.

Hi ha acte seguit un petit diàleg. Sólo quería ver el jardín, diu una veu, tal vegada la d'AP. Soy mi propio espectro, li respon la veu Sombra, potser la seva segona veu. Sombra sembla ser un personatge, però un personatge absent, ja que se'ns informa repetides vegades sobre la seva mort.

* He usat la 7a edició, publicada a Argentina a 2008
** Es una exhortación a los jóvenes para que /no estén tristes, ya que existen la / naturaleza, la libertad, Goethe, Schiller, / Shakespeare, las flores, los insectos, etc.

15/9/11

SOBRE IMMERSORS I NORMALITZADORS


Calia ser-hi. Potser ja no cal repetir els arguments, potser el que fem, amb gest -just és dir-ho- una mica cansat, de continuar afirmant el principi de l'escola catalana en català, reafirmant la bondat de la immersió lingüítica, tots els actes de protesta contra les agressions -l'agressió continuada- contra els nostres models lingüístics de convivència, en definitiva contra la nostra llengua, contra la nostra idea integradora de nació, tota l'eterna i contínua discussió, en definitiva, potser ja no servirà per convèncer ningú més.

Però alguna cosa ens diu que, si no vigilem, recularem ja sense remei. Per això cal fer-ho, per això cal ser-hi.

Diuen els portaveus de la normalització espanyolitzadora que cal dur a les aules el bilingüisme equitatiu que hi ha al carrer. Només un manipulador mal intencionat, o un ignorant absolut de la realitat ciutadana del nostre país, pot assegurar que vivim en un bilingüisme equilibrat i negar que el castellà amenaça la supervivència del català. Fins i tot només una ficció ben intencionada ens permet creure que realment tenim una immersió lingüísitca plena al català en el nostre sistema educatiu i no veure el progrés implacable de l'ús del castellà en les formes de relació usual dels nostres joves.

Deia el líder del PP i més que probable futur president del govern espanyol, Mariano Rajoy, que cal fer a les escoles el que és normal fora., al carrer. Doncs bé, com crec que vaig sentir a dir a Manuel Cuyàs a L'oracle, l'exemplar tertúlia radiofònica que modera a Catalunya Ràdio Xavier Grasset, si és així, deixem que a les aules es facin coses tan normals com, per exemple, el botellón. En efecte, el Sr. Rajoy sembla no entendre molt bé quin és el paper de l'escola. O potser sí. Potser ho sap massa bé. ¿Veurem arribar una nova reforma constitucional on s'institueixi el dret absolut dels pares a elegir l'educació que han de rebre els seus fills: en quina llengua, amb quins valors, sobre quin sistema científic o acientífic, quina ètica els ha de ser impartida?

Atorgar als pares el dret a decidir és matar la base de qualsevol model igualitari de la societat. El camí per desvertebrar la societat, fer de cada casa un castell i tornar al model feudal o al del vell sistema del paterfamiliae romà.

12/9/11

LA CORTESIA D'APLAUDIR

L'escriptor i enigmista Màrius Serra va ser sens dubte una de les figures destacades de la Diada ahir, amb el seu parlament, en representació de l'Institut d'Estudis Catalans. El seu ús ja cèlebre del joc de paraules per fer-nos palesa i joiosa la màgia del llenguatge va estar aquest cop al servei d'un acte que, potser més que mai, va agermanar la celebració nacional amb la reivindicació nacionalista a través de la defensa del model educatiu lingüístic més amenaçat que mai des d'instàncies que no cal ara esmentar. El seu "Català a l'atac" (palíndrom, amb tot, que no és seu, ja que recordo haver-lo vist fins i tot en samarretes), o el seu enginyós "Visca el submarinisme", van encendre els ànims sota el tòrrid sol que queia a la Ciutadella.



Podríem dir que si l'alcalde de Badalona Xavier García Albiol va ser la figura negativa de la Diada, ell va ser la positiva. Tot i que això depèn sens dubte de la perspectiva, a nivell de majories parlamentàries, si més no, va ser així. Mentre a Serra el van aplaudir fortament, entre les autoritats que seien a la seva esquena només una excepció, la líder del PP Alicia Sánchez-Camacho, no el va honorar amb aquest gest.

A Reus, el tradicional acte institucional presidit per primer cop per un alcalde convergent, però un convergent en pacte amb el PP, va tenir per convidat d'honor aquest cop un altre il·lustre membre de l'Institut d'Estudis Catalans, l'eminent filòleg i reconegut traductor reusenc Joaquim Mallafré. Mallafré va encetar el seu discurs recordant que l'anterior consistori, presidit per un socialista, li havia concedit la medalla d'or de la ciutat, i ara un consistori de diferent color el retia també honor. Es preguntava Mallafré si no seria perquè tots plegats, el consideren inofensiu, in-ofensiu. I com a tal ho volia ser, ja que no pretenia ofendre ningú. I potser no va ofendre, però certament va engegar un discurs senzill i planer, però contundent i directe, vehement com ell mateix el va titllar. També dispers en va dir: va descórrer amb la facilitat que només tenen els savis un ampli ventall històric, diria que sociolingüístic, on no va faltar ni una referència a l'encertadíssim model de llengua que empra per traduir, un model que combina amb elegància extrema els localismes reusencs amb el correcte estàndard del qual va fer una encesa defensa. És clar, no va anar amb pèls a la llengua, i això, no sabem si ofèn, però evidentment no agrada a un partit. Un partit que té de màxima representant a la ciutat una altra Alicia, una Alicia que, com si volgués imitar a la seva cap de files nacional -perdó, he de dir regional- ostensiblement no va aplaudir (mentre igualment feia anar el seu ventall) .

Màrius Serra va exposar en una fase menys difosa del seu parlament que l'eminent lingüista britànic David Crystal va dir en una conferència a Barcelona que, com a gal·lès -tot i que irlandès d'origen-, entenia bé els catalans, ja que tenia una llengua de cap -l'anglès- i una de cor -el gal·lès-. Com va dir Màrius Serra, els concurrents van aplaudir per cortesia, perquè els catalans volem justament fer del català una llengua plenament de cap, tant com de cor.

Una cortesia que altres, llàstima, no saben compartir, ni tan sols per premiar els savis que, donant una lliçó com els correspon, van mostrar als representants polítics que la societat sap trobar els seus portaveus o, almenys, reconèixer-los.

6/9/11

EL PAS ENDAVANT D' STEP THE NEXT



Humans com som, per tant éssers comptables, residents a la banda temperada del planeta blau, per tant fets als trànsits de les estacions, ens abandonem fàcilment a l'esclavatge del temps que ens marca els ritmes vitals.

En aquest estiu que tot just arriba a la seva recta final, si més no des del punt de vista del calendari astronòmic, hem mantingut aquest bloc gairebé inactiu, al ritme llangorósde l'estació . No és que hi hagin mancat, és ben sabut, els sotracs de la realitat, política, econòmica, futbolística (gràcies, Mr. Mourinho!), però des del retir vacacional ens han arribat a penes com a ressons llunyans, en sordina, com si només fossin esbossos de l'espectacle calent que ens promet la tardor que ja apunta.

Potser l'estiu està fet per oblidar-se, per unes il·lusòries setmanes, del pas del temps que és el que el fa ser precisament el que és, un període, un pas en el seu decurs inexorable. Com si es volgués substreure d'aquesta fatalitat, el temps vol dilatar-se i, de vegades, el percebem així, com en els llargs i lluminosos dies de la infància.

Curiosament, aquest estiu ens ha arribat a les mans un disc que, per raons diverses, vam veure néixer un altre estiu, el passat, quan els seus autors el van concebre, construir i enregistrar. Es tracta del primer disc d' Step the next, formació de joves intèrprets de jazz de projecció immensa: els reusencs Nèstor Giménez i Joan Terol, i l'osonenc Adrià Plana i el banyolí Vic Moliner. Fa un any assistíem a un concert al club Keyboard de Reus, el mític local de jazz fundat pel tristament desaparegut Jaume Juan Magrinyà, on vam poder ser testimoni de la preparació d'uns temes que han estat traspassats al disc amb una frescor i naturalitats realment remarcables.

Quants cops un se sent decebut en escoltar un enregistrament de temes que en directe l'han fet vibrar! No és el cas d'aquest disc. Els temes, tots ells de composició pròpia, sonen realment amb la mateixa fertilitat sensorial que els seus intèrprets ens van saber transmetre farà un any. Potser més polits i elaborats, potser arrodonits per col·laboracions de luxe com la del saxo de Jon Robles, però mantenint l'essència evocadora de cada tema: tant en el lirisme subtil i ple de matisos de les composicions d'Adrià Plana, com en la intensitat analítica i descriptiva dels de Nèstor Giménez, com en la desarmadora naturalitat melòdica dels de Vic Moliner.

Disposar d'aquest magnífic enregistrament ens ha fet creure que en el trajecte d'un estiu al següent el temps pot aturar-se i permetre assaborir un tast d'eternitat