LLIÇONS DE FUTBOL: PETITA FILOSOFIA APLICADA (22)

SABER PLEGAR

Què és l'èxit? La pregunta admet moltes respostes, i depenen de fet de l'òptica que triem. Si ens basem purament en la nostra apreciació subjectiva, pot considerar-se senzillament com l'assoliment d'un objectiu personal prèviament marcat, i en aquest sentit dependrà molt de la nostra capacitat de planificar, de la de posar en marxa un treball, i de la nostra possibilitat de revisar i avaluar les nostres fites.

L'èxit és, tanmateix, més habitualment valorat des d'una perspectiva social, és a dir, des la valoració que fan uns altres de la nostra activitat, la nostra realització general de la feina o de projectes en concret. En aquest sentit, podem estar parlant d'avaluacions molt subjectives que tenen a veure bàsicament amb opinions i mesures  d'ordre subjectiu, o bé en activitats que tenen clars indicadors objectius d'avaluació, com és característic de moltes activitats competitives en què l'avaluació es pot reduir a la quantificació més o menys detallada de resultats.

Sens dubte, l'esport, en bona part de les seves manifestacions almenys, és l'exponent més clar de la possibilitat de determinar resultats clars en la competició. D'aquí segurament la seva seducció i la fascinació que exerceix, no solament per als qui el practiquen sinó -i sobretot- per als qui el segueixen com a purs espectadors o aficionats, com solen anomenar-se.

Em aquestes lliçons de futbol hem parlat sovint de les claus de l'èxit, sobretot prenent com a referència el model d'èxit que ha estat aquesta anys el Barça a nivell mundial. Dèiem en una de les edicions recents que el model del Barça podia estar en crisi. Aquests darrers dies això sembla que s'ha fet evident, amb l'arribada de diverses derrotes, la pèrdua d'imatge i la pobresa en general del joc exhibit en aquesta temporada pels deixebles del nou tècnic, l'argentí Gerardo Tata Martino. 

Més enllà que pugui tractar-se d'un judici precipitat i que -novament- resulti tenir raó un jugador del qual hem parlat també en aquests petits articles, el molt assenyat també argentí Javier Mascherano, que ha advertit que no se'ls doni per morts encara, he de dir -no sense pena, aclareixo-, que les sensacions que es desprenen són d'una crisi més de fonaments del que alguns resultats concrets puguin reflectir.

Personalment, les sensacions ja resulten negatives des de la fi de la temporada anterior. I no em refereixo a la davallada de nivell de joc que es va palesar malgrat assolir la Lliga, i evident en la contundent eliminació a semifinals de la Champions amb el Bayern de Munich. Em refereixo a la forma en què va ser acomiadat un jugador emblemàtic dels anys de triomf del Barça de Guardiola, el francès Eric Abidal, l'home que va aixecar precisament la Champions de la 2011, a la final contra el Manchester United, quan el capità Puyol li cedí expressament l'honor.


Abidal havia superat durant la temporada un càncer de fetge i la història no podia ser més rodona ni podia exemplificar millor aquell projecte guanyador en què es mimava la imatge que transmetia el club i els valors de què es volia investir davant el món. Una imatge d'esportivitat, cavallerositat, voluntat de treball i sacrifici junt a l'excel·lència tècnica, solidaritat interna i projecció externa d'aquesta mateixa virtut, etc.

La recaiguda durant la passada temporada, que va haver de superar de nou gràcies a un transplantament de fetge d'un seu cosí, va acabar amb la seva celebrada reaparició als darrers partits, ja plenament recuperat després d'un treball específic on va demostrar la seva enorme força mental, i que va protagonitzar algun reportatge televisiu memorable. 

D'aquí que la decisió de la direcció del club de no renovar-li el contracte, malgrat la voluntat del jugador, va aparèixer, als meus ulls i crec que als de molts seguidors, com una violació dels valors que deia representar la mateixa direcció.

No va ser l'únic cas. En la plantilla de bàsquet es van rescindir el d'un jugador que havia passat uns problemes físics similar, Pete Mickeal, un dels referents escassos de l'equip en els darrers anys, i el del pivot australià Nathan Jawai, que sense ser referent ja que era el seu primer any a la plantilla, sí havia donat mostra d'implicació més enllà del professsionalment exigible en jugar partits de la semifinal de la Lliga estant lesionat de gravetat i arriscant així el seu futur com a jugador.


Abidal ha tornat al futbol de màxima exigència al Monaco, amb notable èxit. Mickeal ha tornat a la Lliga Endesa, amb un equip menor, el Múrcia, i Jawai juga a la potent lliga turca, però no es tracta només de valorar que poguessin continuar donant bon rendiment a l'equip, sinó de l'exemple negatiu que la seva marxa -la forma en què van marxar, millor dit- pot reportar, a l'entitat i als que hi continuen.

Si el missatge és que per molt que t'esforcis en superar adversitats no purament esportives, el teu quip no les reconeixerà ni recompensarà la teva entrega, la motivació cau en la mateixa mida que cauen els valors que es volen airejar sobre el discurs. Es perdrà la credibilitat i, el que és pitjor, l'esperit de solidaritat dins de l'equip.

En un món tan competitiu com l'actual, potser es podran considerar aquests valors com a caducs, però crec que els resultats mostren que el manteniment de la línia de defensa dels valors humans bàsics també proporciona un bon rendiment en els resultats comptables del joc de triomfs i derrotes que és a l'ordre del dia de les competicions esportives -i de la vida social, econòmica, o fins i tot cultural-.

La identificació amb un projecte potencia el manteniment d'aquests valors que cohesionen i fortifiquen el grup. Si posem per exemple el Barça de Guardiola trobem que la identificació amb els colors s'ha mantingut amb l'apel·lació a una plantilla més o menys estable que es basa en l'emergència de jugadors formats al planter, a la pròpia casa. Per contra, el model del bàsquet blaugrana, tot i tenir també èxits puntuals, és el d'una rotació permanent de jugadors, amb molt escassos referents, que ni tan sols ha mantingut un nucli reconeixible per als no fanàtics. Tret de Juan Carlos Navarro, em costaria recordar un nom d'un jugador que porti uns quants anys seguits al club. Fins i tot fa unes temporades es va prescindir del capità, un home absolutament de casa com Roger Grimau. 

No cal ser del país ni haver-se format al club per a saber identificar-se amb el projecte, als colors, com se sol dir. El cas més evident és el d'Eric Abidal. Però sí cal treballar la identitat del club i la permanència d'uns valors. I sobretot no trair aquest projecte realitzant a la pràctica actes que contradiuen el discurs ètic.

El gran capità del Barça actual, Carles Puyol, és el paradigma d'aquest equip que avui pateix en el terreny de joc. Podríem fins i tot arriscar un símil entre la seva davallada física, produïda sens dubte més per la repetició de lesions desafortunades que per la seva reconeguda força i dedicació, i la del conjunt. Des del 1996 al club, i des del 1999 al primer equip, és no solament un dels jugadors amb més partits disputats i un dels que ha aconseguit més títols a la història del club, sinó un dels més representatius per la seva conducta, caràcter i carisma. El seu petó a la senyera del braçal de capità al famós triomf 2-6 contra el Madrid al Bernabéu, a la temporada 2008-2009, després de l'espectacular gol de cap, serà sens dubte una de les imatges més mítiques d'aquest gran equip de titans que ara sembla que s'eclipsa.


Ho faci o no l'equip, Puyol sí s'eclipsarà. El seu anunci que deixarà el club a final de temporada, en una breu roda de premsa amb un missatge molt clar, estructurat i memoritzat, és un exemple de la coherència que l'ha caracteritzat. El gran capità va explicar que se sap ja incapaç de rendir al nivell que exigeix l'equip. El seu valor ètic creix encara exponencialment en comunicar que renuncia per voluntat pròpia als dos anys de contracte que encara el lligaven al Barça.

Tanmateix, la notícia no pot deixar de colpir-nos. No solament perquè el perdrem i, si continua jugant, ho farà segurament lluny d'aquí i sense sentir les emocions dels colors que l'han vist créixer, sinó perquè és aquest exemple de la seva integritat el que trobarà a faltar la plantilla i el club en general.

És clar que saber plegar a temps és també una gran lliçó, que no tothom pot donar. Fer-ho és sempre difícil, perquè en realitat és l'últim acte, per definició, que podem oferir als que resten. Saber dir adéu, deixar pas i testimoni, i fer un digne mutis pel fòrum, no és sempre possible o a l'abast de tothom. Naturalment, un esportista sempre pot continuar la seva carrera en altres àmbits, tècnics o directius, i és d'esperar que algú del carisma de Puyol ho ha de fer. 

En això es diferencia del gran mutis final que a tots ens espera, el final de la nostra vida. Però amb justícia s'ha dit que viure és preparar-se per a ben morir. I una vida digna pot ser mascarada per una trista mort, com una mort digna pot ajudar a rehabilitar una vida indigna, però l'ideal d'una plena coherència entre el viure i el morir és exactament això, un ideal al qual tots hauríem d'aspirar.

ANTÍGONA, NO ACATARÉ

Lytras Nikiforos: Atígona davant Polinices mort (1865)

Seguint amb el cicle Grans Mestres a escena que dirigeix Francesc Cerro al Teatre Fortuny de Reus, vam poder assistir dimarts a una lectura de l'"Antígona" de Sòfocles, la tragèdia que tanca el cicle de les tres tragèdies que va escriure sobre la nissaga dels Labdàcies.


Probablement la tragèdia grega favorita de la modernitat fins que "Èdip, rei", impulsada per les teories freudianes, va desplaçar-la una mica, és avui segurament més vigent que mai, quant representa el conflicte entre legitimitat i legalitat que ja va ser celebrat per Hegel o els poetes alemanys romàntics. No cal dir que ho és entre nosaltres en el moment històric que estem travessant, però també ho ha estat en ocasió de moltes altres circumstàncies transcendentals. També entre nosaltres és famós gràcies a la versió d'Espriu, que va abordar a penes acabada la gran tragèdia contemporània de la nostra guerra civil. Com se sap, el conflicte central en l'obra d'Espriu és el de la rectitud moral contra la tirania, un veritable agon o enfrontament extrem entre els dos personatges centrals, en els quals no és dubtós assimilar la figura del tirà Creont a la de Franco. En això, la visió del nostre poeta s'assembla més a la de l'oposició romàntica entre dos ideals de pàtria que defensa un Hölderlin.

En la tragèdia clàssica que representa en una mesura tan elevada aquesta "Antígona" de Sòfocles, el debat o conflicte no és exactament entre una llei tirànica i una democràtica, per dir-ho en termes polítics. Tampoc és exactament el debat de l'Estat modern que hi va veure Hegel, entre la llei de l'Estat i la llei de la família. Hegel és el gran teòric de la moralitat de l'Estat burgès, i per tant no pot centrar el debat en l'abús de poder. Aquesta aproximació, tanmateix, ens acosta més a la visió d'un contemporani de Sòfocles, o al propi Sòfocles, en definitiva, un autor que mai extreu per si sol les conclusions, sinó que exposa els elements de la confrontació que se situa al nucli de cada obra. En el conflicte central d'Antígona, Creont creu en la legitimitat del seus actes de defensa de les lleis de la polis -que certament ell mateix ha dictat-, tant com Antígona es veu legitimada per l'obediència a les lleis ancestrals del seu llinatge, lleis atribuïdes als déus.

Parem esment en el fet que en la tragèdia clàssica els personatges es veuen abocats a un conflicte irresoluble, ja que la inexorabilitat del càstig que han de rebre es veu determinada pel seu actuar, bé que hagi estat inconscient, com exemplifica molt clarament el cas d'Èdip, que comentàvem fa poques setmanes. De la mateixa manera, si observem detingudament el debat que avui en dia capitalitza la vida política catalana i, de retruc, espanyola, és un debat en darrer terme entre legitimitats oposades, per bé que una de les parts empari la seva postura intransigent en un principi de legalitat. Els seus més abrandats defensors, de fet, solen descobrir-se fàcilment a poc que es posin objeccions racionals serioses al seu discurs legalista, i acaben apel·lant a principis superiors, tals com la unitat espanyola, en oposició fins i tot a la legitimitat democràtica.

La versió que ens va servir Francesc Cerro, amb l'inestimable suport de les diccions superbes de Mercè Pons (Antígona i Hèmon), Jaume Comas (Creont) i Àngels Gonyalons (la resta de personatges), actualitza l'obra, evidentment respectant la seva estructura. Assumint ell mateix la traducció, amb la col·laboració de Jordi Vilaró,  deixa de banda la clàssica traducció de Carles Riba en vers, que per molt d'afecte que un li tingui, imposaria avui una distància -quan no dificultats de comprensió- a l'espectador. Però no es limita Cerro a actualitzar, molt encertadament, el llenguatge, sinó que adapta el text profundament. En essència, elimina bona part dels passatges on intervenen personatges secundaris i redueix fins quasi eliminar les estrofes del cor -que com en el muntatge d'"Èdip, tirà de Tebes" es reprodueix en veu en off amb suport d'imatges projectades-. És aquesta, de fet, una obra de Sòfocles on el cor te un inusual escàs protagonisme i sembla gairebé aliè a la trama. El cor és en la tragèdia la  personificació col·lectiva de la polis, i un element que permet que es desenvolupi i canalitzi la confrontació entre els protagonistes, però en aquesta obra, com Cerro sàviament ens demostra, és fàcilment prescindible. De fet, la seva versió arriba a crear una veritablement nova  dramatització del text original en algunes parts, especialment l'episodi II, on potencia la confrontació directa entre Creont i Antígona, que queden sols cara a cara expressant les seves visions radicalment oposades de la llei, i accentua la defensa dels valors democràtics en el discurs d'Antígona enfront de l'obcecació despòtica de Creont, aspectes que, si bé no es pot dir que siguin aliens al text de Sòfocles, a penes els hi trobarem insinuats.

Particularment, trobo decebedors els enfrontaments entre els protagonistes, en el seu paper mútuament antagònic, tant en el text clàssic com en la versió d'Espriu -desconec la resta de versions-. Per dir-ho sense embuts, se'm fan curts. Probablement, Espriu, que pinta amb tint més clarament pejoratius el tirà, va preferir la prudència, més per por del que pogués passar-li al seu espectador que a si mateix, si hem de creure el que diu el discurs final d'aquest transsumpte seu que era el Lúcid Conseller. Pel que fa a Sòfocles, hem d'entendre que el que preval és la seva pròpia prudència, la seva visió objectiva, i la mateixa essència del destí tràgic que imposa la necessària vinculació entre l'hubris, la ruptura de l'equilibri imposat per la llei divina,i la catarsi, la depuració sagnant que explicita l'endeví Tirèsies.

Les modificacions introduïdes per Francesc Cerro pretenen, en les seves pròpies paraules, (sense) desballestar la peça (...) atorgar-li una fina capa d'actualitat discursiva; i això (...) interposant parells adjacents en moments excessivament discursius. No és una qüestió de voler apropar-se a la dramatúrgia actual, sinó cercar aquelles eines que permeten allunyar-se -fictíciament- de la literatura per entrar més en la complicada poètica de l'ànima. Considero que la seva aposta resulta plenament reeixida.

Imatge extreta del compte de Twitter de Francesc Cerro

En una piulada posterior a la lectura de dimarts, el mateix Cerro opinava que cal fer un pas enrere i tornar a aquells elements indispensables que han fet gran el teatre: la veu, el text i el sentit comú. En efecte, aquesta austeritat ben entesa pot ser clau en la recuperació d'un esperit que tal vegada el teatre actual ha negligit en excés en benefici de l'espectacularitat que sovint pot fer soterrar el missatge, quan no ocultar una absoluta buidor de continguts.  Una altra piulada de Jaume Comas aplaudia el públic tan atent a un discurs dur, despietat, emocionant, antic i actual. Durant tota la lectura vaig sentir també estendre's pel pati de butaques aquell especial clima quasi reverencial amb què se segueixen les grans solemnitats.

Goso dir que es tracta d'una recuperació, en certa manera, de l'esperit amb què els contemporanis de Sòfocles i Pèricles assistien a les representacions de les tragèdies, en aquelles autèntiques maratons de tres dies en què cada jornada veia representat consecutivament un cicle sencer de tres tragèdies. Per als grecs, assistir a aquella representació era acudir gairebé a l'escenificació d'un misteri sagrat, una ocasió de depuració col·lectiva de les contradiccions i conflictes interns de la polis.  Succeeix, però, que aquests conflictes petjaven en el més profund de la seva ànima, una ànima que encara ens pertany com a membres de la mateixa espècie. Aquesta espècie que el cor, en la seva primera aparició a l'obra en la pimera stasima -de manera força excepcional no apareix en el pròleg-, elogia en unes singulars estrofes (aporto el text de Riba en l'edició de 1977 a cura de Carles Miralles):

Moltes són les coses que admiren,
i cap n’hi ha que admiri més que l’home.
Ell fins a més enllà de la blanquina
gran mar, amb el llebeig tempestuós
avança, travessant les aigües
inflades que entorn s’apregonen.
I dels déus la suprema,
la Terra inconsumible, infatigable,
turmenta, amb el vaivé de les arades,
d’any en any, quan la gira, amb la força
de la nissaga cavallina.
(...)
I el llenguatge, i el pensament
que és com un vent, i l’impuls d’habitar
ciutats, és ell mateix que se’ls ha apresos;
com a defugî els trets al ras
de les incòmodes glaçades
i de les males pluges,
amb recursos per tot; sense recursos
a res no s’aventura
del futur; només de la mort
no es procurarà una fugida;
les malalties intractables
ha imaginat, però, com evadir-se’n.
Tenint en la inventiva
d’art un talent per damunt l’esperança,
ja cap al mal, ja cap al bé camina.
Fent, doncs, una part a les lleis
de la terra i al dret pels déus jurat,
un home ocupa el cim
més vistent d’una pàtria; de la pàtria
s’exclou qui amb el mal
fa companyia, per bravata.
Que amb mi no segui en una llar
ni tingui un pensament
igual, qui obra d’aquesta manera.

La tragèdia grega es desencadena al fil dels actes que lliguen els seus contraposats executors a la implacabilitat d'un destí, d'un dèmon, però es desenvolupa necessàriament en el llenguatge, en les paraules, que és l'eina de la qual es valen els seus protagonistes per oposar les seves raons als antagonistes, ja que no forçosament a intentar convèncer-los.

¿Podria ser que en els temps actuals, de crisi a tants nivells, tornem a poder identificar-nos plenament amb aquest sentiment que la modernitat creia haver bandejat del cor humà, aquest sentiment íntimament implicat en l'inevitable encadenament dels fets que la voluntat d'homes i dones a penes ateny a comprendre? Sent així, la cançó del cor, en l'estrofa final de la seva segona stasima ens interpel·la més directament que mai:

Per saviesa brilla aquella il·lustre
dita, no sé de qui,
que el mal ve dia que li sembla 
un bé, a aquell a qui un déu mena 
cap a tiranys de desventura:
poquíssim temps viu ja ell aleshores
fora de desventura.

Aquestes paraules contenen el pensament que ens arriba travessant els segles , com un vent on s'hi troba encara l'alè de Sòfocles i els homes que les declamaven i escoltaven en els teatres grecs, i perviuen unes i altres gràcies a l'abnegada tasca de la gent del teatre com Francesc Cerro, Jaume Comas i tants d'altres.

EL PAÍS QUE SOMIEM

Dissabte vaig tenir el doble goig de presenciar un recital de poesia. Més que doble, perquè en primer lloc era una iniciativa que també en si mateixa conjuminava dos vessants molt gratificants. L'un, sorgir d'una proposta treballada entre dues entitats exemplars del que diem la societat civil (o capital social, que diria en Germà Bel) d'aquest país nostre tan convuls en aquests anys: Òmnium Cultural i Càritas. L'altre, adreçar-se a un objectiu no menys exemplar: adreçar la recaptació aconseguida en l'entrada al Teatre Bartrina en benefici del programa d'habitatge social de la mateixa Càritas de Reus.

Retall del Diari de Tarragona d'ahir

Però en segon lloc també resultava molt engrescador que es tractés d'una iniciativa cultural que agrupava un bon grapat de companyies, artistes i associacions reusenques que treballen per l'art i la cultura en general. Un motiu particular d'orgull aquí és que obrís el recital l'Escola de Música del Centre de Lectura i que fos la meva filla Aleida la que cantés dues musicacions de poemes de Joana Raspall, però he de dir que en conjunt, m'omplia d'esperança i goig que participessin un bon grapat d'artistes purament amateurs que van cantar, recitar o dramatitzar poemes d'autors que l'any passat havien estat objecte de merescut homentage al nostre país: Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i la citada Joana Raspall.

Coordinava el muntatge el grup La Gata Borda, i, amés del Centre de Lectura, van intervenir els grups de teatre Llop's Teatre, TEBAC, Bravium Teatre, Orfeó Reusenc, Scenicum cia, En Veu Alta, Aiguamarina i Les Artistes Locals, a més d'intèrprets musicals com el Duo Miró i  Miquel Vilella, el líder dels magnífics The Mighty Fools, que per cert -gran notícia!- prepara nou disc en català.

Iniciatives com aquesta tenen llarg recorregut a poc que el públic s'hi vulgui interessar, com dissabte ho va fer, i els espais escènics siguin oferts per aquells a qui correspongui,com en aquest cas el Bartrina gràcies a la col·laboració de la regidoria de Benestar Social. No oblidem que som a l'any Vinyoli, un poeta que demanaria a crits una reedició d'una trobada com aquesta.

Seria bo, tanmateix, que també s'obrissin a fora, a altres localitats. Sovint penso en com es malbarata l'esforç i dedicació tan abnegats de tota aquesta colla d'artistes vocacionals que veuen que les llargues hores de treball només es reflecteixen en unes poques representacions per manca de pressupostos i espais. Espais com el Bartrina que s'enclaven en un ateneu com el Centre de Lectura, amb tant de vigor artístic i cultural en el seu batec quotidià.

Llegia fa poc al diari Ara que enguany s'engega per tercer any el programa d'Espai A que va en aquesta línia, la integració d'una xarxa d'ateneus culturals que ofereixen un circuit integrat per a les companyies no professionals que hi intervenen. Són més de 50 representacions que poden aprofitar aquesta sinergia. Penso que Reus hauria d'afegir-se a aquesta xarxa, i, com es diu ara, el múscul exhibit aquest cap de setmana bé ho mereix.

En tot cas em va cridar també l'atenció que la mateixa informació quantificava en 56.000 els participants a tot Catalunya en diverses activitats artístiques, que anaven de les corals (unes 710 en total!), als tradicionals esbarts (138), passant per companyies de teatre, que sumarien 369 que aglutinen més de 9.000 persones. Aquest teixit social és part essencial, jo diria que fonamental, del gruix del capital social que abans esmentàvem, i han de ser un element constituent d'un país més ric, lliure i obert. El país al qual aspirem el que desitgem que sigui independent, sí, però com a mitjà per continuar creixent en cultura i benestar.

El títol del recital era "Jo tenia una casa, el meu somni". Un títol molt ben trobat. Al·ludeix a una qüestió específica, a un dret bàsic com el de l'habitatge. Però també el podem usar com una metàfora del país que volem i que poemes com els que vam sentir ens han fet somiar.

L'ANATOMIA DEL DESENGANY, PER GERMÀ BEL

Germà Bel presentava ahir al Centre de Lectura de Reus el seu darrer llibre, "Anatomia d'un desengany", en una sala d'actes plena de gom a gom. Va fer la introducció el professor d'Economia de la Universitat Rovira i Virgili , Ferran Mañé. Amb molta gràcia, Mañé es va presentar a si mateix com a especialista en la presentació de Bel, al qual ja li ha tocat uns quants cops fer de teloner.

No és estrany, aquest també professor i economista és avui molt popular, tant per la seva vessant d'escriptor expert en temes econòmics com per la seva assídua participació en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials, on s'ha destacat com a polemista conspicu alhora que rigorosament documentat. Bel destaca avui també per la seva defensa de molts dels arguments del procés independentista català.

Coneixent la seva passada trajectòria política, afí al partit dels socialistes -amb els governs dels quals va desenvolupar diversos càrrecs-, creia jo que el títol del llibre enunciava una personal crònica de la seva progressiva conversió al sobiranisme. M'errava. De fet, el títol original en castellà -"Anatomía de un desencuentro"- sembla més ajustat al seu contingut. Germà Bel narra sense passió -tampoc amb neutralitat, cal apuntar- la crònica de la progressiva separació entre Catalunya i Espanya.

El professor Bel va desplegar la seva intervenció seguint la forma en què ha estructurat el llibre. Va començar analitzant les explicacions de la causa de l'evident augment del suport a l'independentisme a Catalunya segons els seus adversaris i detractors. Al marge de l'incentiu causat per la crisi econòmica -que no va tocar, tot i que s'hi va referir tangencialment en el torn de preguntes-, va abordar tres línies causals: el pretès adoctrinament efectuat pel sistema educatiu, l'epidèmia d'un virus nacionalista, i l'atribució d'una desmesurada ambició a la diferenciació per part dels catalans. Bel va desmuntar amb dades extretes de diversos estudis les tres línies explicatives. Però vull destacar una afirmació que em va calar: segons li han manifestat col·legues o visitants d'altres països, principalment els centreeuropeus, manifestar en públic que l'altre, sigui qui sigui, és una persona adoctrinada, és considerat com una mostra de mala educació i de manca de respecte inacceptable. Que aquí estigui tant en boca no deixa de ser mostra de la mala qualitat de la nostra democràcia.

Acte seguit, Bel va analitzar distintes estratègies que  s'usen des d'Espanya per atacar l'independentisme: la que va denominar lo que necesitas es amor (la coacció a través de l'apel·lació a un lligam afectiu entre els pobles), la d'apuntar a un objectiu d'ordre superior (la democràcia i el marc europeu), o la generació de la necessària confiança. Com va mostrar, aquesta, la confiança, només es genera des de l'empatia. L'amor és un sentiment massa volàtil per ser tingut en compte en la creació de vincles institucionals. Per analitzar quin grau d'empatia hi ha avui entre Catalunya i Espanya, es va referir a la qüestió de la llengua i l'escola, la transferència de diners entre regions (les famoses balances fiscals) i les inversions en infraestructures. Només s'hi va referir a la primera qüestió. Les altres, en què és consumat especialista, ens les va deixar per estudiar al seu llibre, o a llibres anteriors.

En resum, Germà Bel va fer molta incidència en la necessitat d'arbitrar un marc comú de respecte i comprensió que permeti articular una discussió assossegada i profunda sobre les postures discrepants quant al futur de les societat que es troben en conflicte.

Des de l'òptica d'algú que es considera no nacionalista, però que entén perfectament el pensament nacionalista, l'epidèmia es revela d'ordre pràctica: una transparent defensa del dret a decidir sobre el propi govern. Una qüestió que posa no en oposició, sinó en camins divergents, Catalunya i Espanya. Com va voler demostrar amb un ràpid repàs històric, allà on Catalunya aposta per la força vertebradora del seu capital social (altrament dit societat civil) i per un moviment horitzontal que permet la intercomunicació de dalt a baix en les seves institucions, Espanya es refugia en el seu secular sentit vertical, rígidament jeràrquic. La resposta d'ambdues societats davant la crisi recent és, en conseqüència, oposada. Catalunya respon millor, de manera més oberta i flexible, als reptes de la incertesa que comporta el marc global on es desenvolupa la profunda crisi econòmica mundial.

Les apel·lacions constants de Germà Bel al respecte -i és que no cal que vingui de fora a estimar-nos, basta que ens respectin coma  diferents, si així ens veuen-, a l'enteniment del punt de vista de l'altre, a la confiança -en nosaltres mateixos, en primer lloc-, a la capacitat d'entomar el risc, em van sonar a una reproducció de classe magistral a la qual deu estar avesat. Una classe que, sense renunciar al rigor acadèmic, tenia molt d'ètica. Considerant probablement ,amb bon olfacte, que es dirigia ahir a un auditori al qual no calia convèncer sobre els avantatges de la independència, el professor Bel va semblar voler concentrar-se en impartir lliçons sobre conducta democràtica, que sens dubte  -ell se'n va declarar convençut- seran les que permetran que en definitiva el poble català decideixi per si sol el futur.

¿Era aquesta una d'aquestes recurrents apel·lacions al diàleg que sovintegen entre determinats cercles de la nostra societat, tant catalana com espanyola? Sens dubte no ho és en la línia buida, retòrica i artificiosa d'una part d'aquestes  apel·lacions que a dures penes emmascaren un anhel purament dilatori i immobilista. Entenc que quan parlava de respecte i comprensió del punt de vista del contrari, no desconeixia que aquest no juga sempre igual de net, que si sovint les desqualificacions que ens arriben d'Espanya obeeixen a projeccions de les pròpies limitacions de la comprensió dels altres, en molts altres casos es fa des d'una conscient transposició feta cínicament.

Tant se val, ens venia a dir. La nostra missió és jugar net, i en última instància de nou pel sentit pràctic del qual va fer repetides vegades gala: pensem que l'endemà haurem de conviure amb tots. Amb tots. Nosaltres i ells. Però també va deixar clar que això no ens ha de frenar. Move on, com va concloure en anglès: som-hi, com diem en català.

RECITAL DE LUXE D'ÈDIP REI

Fermí Reixach és un esforçat Èdip

Ahir vaig presenciar un muntatge sobre l'"Èdip, rei", de Sòfocles, que suposava l'estrena d'un cicle de recitals teatrals sobre textos clàssics que ha endegat el Teatre Fortuny de Reus, gràcies a la iniciativa de Francesc Cerro, aquest director teatral reusenc que està destacant precisament per la inquietud, originalitat i constància de les seves iniciatives. La seva actual proposta, que s'allargarà en tota la programació d'aquest semestre del gran dels teatres locals , resulta especialment apropiada, penso, a temps de crisi. De fet, com va declarar el mateix director, no es tracta realment d'un format original, ja que és conegut a bastament en alguns països europeus: una lectura dramatitzada que, almenys en aquest cas, incorpora elements escènics força atractius, si bé igualment minimalistes: un sobri decorat i una pantalla on es projecten audiovisuals.

A part de la qualitat de Cerro com a escenificador, cal destacar que té un magnífic cercle de relacions que es concreta en un ampli vetall de grans actors i actrius que desfilaran al llarg del cicle. En aquesta ocasió, Fermí Reixach, Txe Arana i Jaume Montané. Pot semblar que un recital d'aquestes característiques és menys exigent per a l'actor, però, vist el resultat d'ahir, em sembla que comporta dificultats tècniques que compensen la manca del requisit de memorització del text. Notable el treball dels tres actors, amb un gran esforç de Reixach  per dir el complex paper del protagonista, però jo em quedo amb el treball de Txe Arana, que ajusta perfectament la dicció dels seus diversos papers, Iocasta -la mare/muller-, Tirèsies, l'enigmàtic i transcendent personatge de l'endeví cec, i el cor. Sòfocles va ser innovador en la participació d'aquest personatge col·lectiu, que va ampliar dels dotze clàssics als quinze. Cerro, en canvi, el concentra en l'esplendorosa veu de Txe Arana. Un tractament especialment novedós és la utilització de la projecció audiovisual per a exposar algunes de les estrofes i antiestrofes del cor, en les quals la veu de la Txe sona amb una profunditat i gravetat espectaculars. Es tracta d'una sàvia elecció que, a part de ressaltar aquelles interpel·lacions del cor que poden resultar més dirigides a un oient genèric, les que el geni de Sòfocles va fer per apuntalar alguns dels aspectes més profunds del seu drama, s'intercalen en la lectura de manera que pauten perfectament el ritme de l'obra, un ritme endimoniat que s'assossega i d'aquesta forma i permet un respir i un temps de reflexió a l'espectador.

El comiat d'Èdip de Iocasta, per Alexandre Cabanel

I aquí unes paraules sobre alguns dels aspectes tècnics de la mateixa escriptura de la tragèdia. No de bades ha estat considerada una obra mestra, probablement el zenit de les tragèdies gregues. Cal tenir en compte que, com moltes d'aquestes, es basa en un corpus llegendari i mític molt antic, el del casal dels Labdàcies, que comptava ja amb nombrosos tractaments dels poetes èpics en versions diferents -ultra alguns esments que es troben en les mateixes Odissea i Il·líada-, i que va arribar a Sòfocles segurament a través del seu immediat predecessor Èsquil. El gran mestre de la tragèdia fins que Sòfocles domina l'escena, va tractar aquesta temàtica en un cicle de tres obres, de les quals només ens n'ha arribat una, la darrera, "Els set de Tebes", però sabem que la central es referia exactament a la vida d'Èdip.

Sòfocles va manifestar el seu geni en el tractament d'aquesta peça, abordant-la en la concentració de la matèria dramàtica en un moment culminant, el de la investigació engegada pel rei de Tebes sobre la mort del seu predecessor Laios un bon grapat d'anys abans. L'autor desplega l'acció en unes poques hores, on a través del diàleg d'Èdip amb un nombre reduït de personatges i amb el cor, anirem descobrint la realitat dels tenebrosos fets del passat que l'involucren en la trama d'assassinats i incestos involuntaris que fan esclatar la catarsi de la tragèdia. Aquest magnífic ús del temps dramàtic és encara avui d'una modernitat i eficàcia insuperables.

Unes paraules, també, sobre el significat del nucli de l'obra, que ha estat objecte duna nombrosíssima literatura al llarg dels segles. Èdip ens ha arribat molt probablement amb els seus significats ampliats per la coneguda interpretació de Freud del cèlebre complex. El personatge de Iocasta, que podria resultar molt secundari en la llegenda, és posat sota una llum molt precisa per Sòfocles. La seva actitud, que alguns crítics i comentaristes han titllat de frívola, quant mira d'encobrir una veritat que es va obrint inexorablement pas, l'ha fet antipàtica a ulls de molts homes. Tanmateix, és veritat que Iocasta és el referent central de la tragèdia, i encarna un femení universal al qual, en definitiva, apunta el tractament freudià. Si excloem d'aquest el vessant de la relació entre pare i fill -potser el més discutible-, veurem que el tractament de Sòfocles encaixa a la perfecció: Iocasta és esposa, però també mare, i mira en tot moment de protegir el seu home, fill i espòs, al qual sap condemnat si persevera en la seva inflexible recerca del seu origen.

L'altre gran eix de l'obra resulta, sens dubte, el tema de la culpa. Molta tinta s'ha vessat sobre aquesta qüestió, i sembla insoluble si es tracta de saber quin pensament hi tenia Sòfocles. Per a alguns, l'encaparrament d'Èdip en la seva recerca de la veritat, que farà que li atenyi la seva pròpia maledicció, exposa una afirmació de la llibertat humana. Això sembla reafirmar-ho el mateix personatge, quan en el seu brutal desenllaç s'eixorba i crida altra mà no ha fet que la meva. Les acotacions del cor, en canvi, que al·ludeixen al dèmon, aquest terme del grec clàssic de dubtosa traducció però que es pot aplicar a un fat marcat pels déus, semblen apuntar cap al prejudici tràgic de veure's lligat a una voluntat superior. La meva visió és que Sòfocles reflecteix en la seva magistral posada en escena el conflicte, la crisi que ens situa precisament en la topada entre el pensament llegendari que centra la vida humana en el determinisme de la superior voluntat dels déus, que juguen a plaer amb els mortals, i el pensament modern que situarà l'home en el centre de l'univers, amo dels seus actes. No oblidem que Sòfocles viu en ple segle V aC d'Atenes, en l'esplendor de la democràcia atenenca de Pèricles. Però l'obra està escrita enmig d'una crisi episòdica que va causar una plaga que assolà la ciutat, una plaga que ell traslladà a l'obra -no es troba en els precedents-, i que justifica els laments constants d'Èdip sobre el destí de la seva ciutat estimada, que no natal.  Sòfocles abocaria a la seva obra, doncs, aquell neguit i angoixa sobre els mals que aparentment ataquen per igual a justos i injustos, un fat cec que colpeja sense pietat i que no té explicació humana. En darrera instància, apunta a la responsabilitat de l'home, hi apel·la, més que no a un sentiment de culpa. Èdip no pot sentir-se culpable ja que és un transgressor inconscient de les lleis, però en canvi assumeix la responsabilitat dels seus actes fins a l'extrem.

I  un breu comentari sobre algunes de les paradoxes de l'obra. El nucli de la trama, que ja he dit que Sòfocles rep de la tradició, resulta força inversemblant  des d'una anàlisi lògica. Sembla difícil de pair que després d'anys de viure amb la terrible realitat oculta, una realitat de la qual tenien tots els protagonistes tants indicis com per haver-los lligat molt abans, es  desencadeni la seva resolució d'una forma tan abrupta. Aquests mateixos problemes ja es van plantejar entre els seus contemporanis, i sens dubte van motivar algunes de les variacions en les diferents versions transmeses, juntament amb d'altres probablement d'ordre moral, com l'afirmació de l'incest que origina una casa reial. Sòfocles, en canvi, va tirar pel dret i va assumir el nucli més tràgic sense maquillatges. Als nostres ulls, el que justifica la resolució sobtada del gran secret de la nissaga és certament el moment triat: la crisi social causada per la plaga. La necessitat de trobar-ne la causa última, amb la interrogació als oracles, és la que fa detonar la bomba latent. Èdip, que va viure cec uns llargs anys, girant l'esquena al passat, és enfrontat -en bona part per la intervenció d'un altre cec, Tirèsies- amb la crua llum de la veritat, i acaba cec per voluntat punitiva pròpia.

No menys inversemblant podria semblar, en el muntatge de Francesc Cerro, veure encarnat Èdip, el protagonista més jove, en l'actor més veterà, en una inversió d'edats amb els actors que assumeixen els papers dels personatges de la generació anterior, Iocasta i Creont. Crec que a cap dels espectadors, en canvi, se li fa irreal la representació. El vigor en el text i en la seva dicció superen aquests elements accidentals i, pel mateix efecte seductor de la potència de l'obra, ens despullen el centre encara enigmàtic dels seus aprofundiments en l'ànima humana.