Quina cosa és la identitat nacional
Però, quina cosa és la identitat nacional, aquest complex que Savater anomena mysterium tremendum? Àrdua tasca, certament, però podem limitar-nos a reflectir alguns elements constituents:
-La llengua
-Costums i conductes adquirides en un estadi bàsic de formació de les persones
-Sensacions, experiències amb l’entorn físic, adquirides igualment en edats primerenques
La primera, la llengua, és un element que, per anar tan vivament connectat amb la cultura, genera no poques de les confusions de què abans parlàvem. En un país bilingüe, com el nostre, la creació de la identitat nacional se sotmet a equilibris diversos, en funció de la llengua d’impregnació. Amb l’adopció de la cultura, a Catalunya s’acaba absorbint la llengua espanyola, sens dubte –tret, evidentment, de la Catalunya Nord-, i la catalana, en la mesura que coincideixi amb la pròpia sobretot, ja que en cas contrari sol ser prescindible un cop acabada l’educació oficial. De fet, els individus no són, en la major part dels casos, bilingües, ja que fins i tot en els casos en què han assumit dues, o més fins i tot, llengües en l’àmbit familiar, solen tenir-ne una de dominant (materna, en un sentit no literal del mot). El que és bilingüe és la societat, tot i que novament aquí, probablement, sempre n’hi haurà una que acabarà dominant i bandejant l’altra.
Els costums i conductes adquirits a edat molt jove, en la primera infantesa, marquen també aquesta identitat. Els pares i els adults, i també els infants, que ens envolten, determinen en part com construirem després la relació amb el mateix o un altre entorn..
Tant llengua com costums són, tanmateix, alhora fenòmens culturals, i per això tenen una retroalimentació en la formació identitària. Posem l’exemple de la religió: determina costums, valors, formes de conducta en els nostres ancestres, que ens seran transmesos per unes vies inconscients.
I ha sortit la paraula. Identitat és un fenomen de l’inconscient, i per tant, proper a la psicologia. La identitat nacional, que abraça col·lectivitats, genera alhora una psicologia, o una psicopatologia, per què no, per tornar a l’anàlisi de Félix Ovejero. Les nacions, de fet, tenen les seves pròpies psicopatologies. I les seves psicosociologies –caràcters que psicosociològicament podem diferenciar-. Dinàmiques, com ho són les dels individus. Patrícia Gabancho defineix Catalunya com un país “tímid, castigat, insegur”. Les dinàmiques històriques confirmen i alhora expliquen que hi hagi nacions que tendeixen a imposar-se a les altres, que no entenguin la diferència dels altres, que s’autonomenin universals i, per tant, vegin l’assimilació dels altres com una saludable renúncia d’aquests a valors provincians i l’acolliment d’aquest universalisme que ells, només ells, encarnen. No cal donar noms.
Les experiències sensorials que tenen a veure amb el marc geogràfic, que sens dubte els campions dels drets de la ciutadania relegaran al mític i místic territori de les ombres pre-il·lustrades, són especialment rellevants i poc analitzades en general, però ens remeten a un element clau de la nació que avui, més que cap altre element, es troba menystingut: la terra. Però, com?, és que els territoris tenen drets?, protesten els pròcers de la justícia i la llibertat, com protesten perquè es pugui adduir que els territoris tinguin llengua pròpia. Oblidem la història, doncs? Oblidem que som animals amb vincles emotius, amb necessitats físiques, amb una dependència absoluta de l’entorn natural? Oblidem les tossudes realitats, doncs.
Potser és això el que justament està passant, el que veiem cada dia en el nostre entorn encara rural en precipitada fugida cap a la urbanització amb camp de golf. Es tracta d’una ruptura traumàtica amb les arrels, un vertiginós i depredador creixement que menysprea, anorrea, assola la natura.
Va bé, així potser no caldrà, en efecte, barallar-nos sobre les entelèquies nacionals. Perquè no hi haurà homes al planeta (tot sovint diem que ens estem carregant el planeta, però el que estem fent realment és carregar-nos la nostra possibilitat de vida en aquest planeta).
Això ens porta, en fi, a un altre element important en la construcció de la identitat nacional, un altre element superestructural que pot afectar, per retroalimentació, les identitats individuals, del qual no hem parlat més que de biaix: la política. Quan hom diu que els territoris no tenen llengua pròpia s’està al·ludint a una part de l’element jurídicopolític interessant del debat d’avui en dia a casa nostra.
La política i la nació
Quan es diu que un territori no té llengua pròpia s’està dient una veritat en termes de ciències de la natura –cap terròs sap parlar, que sapiguem-, una veritat història... parcial –tota llengua s’assenta en els parlant d’un territori de forma dinàmica, per tant mudable, ni el català ni el castellà s’han parlat sempre a Catalunya ni a l’Espanya eterna i universal, ni probablement es parlarà ni l’un ni l’altre d’aquí a mil anys-. Però es diu una falsedat jurídica. Perquè és molt propi d’alguns campions dels drets dels ciutadans usar les normes jurídiques en funció de com s’adaptin als seus arguments favorits: les accepten quan convé, i les ignoren o les titllen d’il·legítimes quan no convé. Que l’Estatut i les lleis catalanes defineixen el català com a llengua pròpia és, doncs, irrellevant o il·legítim, i a canvi, no se sap per quin motiu, els veritables drets dels ciutadans estan ben defensats en la Constitució espanyola i no a l’Estatut català. La defensa dels drets econòmics i socials dels ciutadans, doncs, té més garanties des de l’Administració espanyola que des de la catalana, etc.
Per què? Per economia d’escala? Passem-ho, doncs, a l’escala europea! Ho tenim ben fàcil! Ah, no, protestaran aleshores, tot ignorant que, precisament, la Unió Europea ha desplegat fins ara administrativament les seves polítiques de cohesió social en regions definides a cop d’escaire i cartabò que assenyalen territoris de dimensions que, curiosament, s’apropen més a les d’un país com Catalunya que no pas a un estat com l’espanyol.
Compte, però, tampoc es tracta d’economicisme a ultrança. La divisió administrativa del territori ha donat prou resultats tràgics al colonialisme dels europeus a Àfrica i Àsia com per fer-ne ègida i estendard.
Per què, doncs? Ah, per la molesta caducitat d’aquests símbols mítics, poc transparents, etc que encarnen aquestes sospitoses lleis orgàniques (que potser remeten a la democràcia orgànica franquista?) que es diuen estatuts d’autonomia. Els fustigadors dels provincianismes amb ínfules nacionals se’n riuen aleshores del preàmbuls del nostre Estatut mentre accepten sense pestanyejar la “indisoluble unidad de la nación española” de la Constitució. Qüestions de perspectiva, doncs, és a dir, de quin costat de la marca de guix al terra se situï un.
Però parlant en termes constructius, la política és un element que, prefigurat pels substrats identitaris, és alhora essencial per modelar la seva dinàmica, dins del procés retroalimentadors que ja assenyalàvem parlant de religió, llengua, etc.
La política, en realitat, hauria de ser l’escenari on una societat sana mira de cohesionar les seves identitats individuals i col·lectives i, doncs, les nacionals. La política com a factor de consens i participació ciutadana, ara sí, per assegurar la igualtat d’oportunitats en la presa de decisions que afectin de manera directa la vida social. Política educativa, política econòmica, política cultural, lingüística també. Política, fins i tot, per defensar la llibertat de l’individu dins els límits més amplis possibles per al funcionament de la col·lectivitat.
Política, doncs, per impulsar identitats. Tampoc això ha estat ben vist, en aquests temps globalitzadors, i malgrat tot els estats més forts que ens envolten parlen avui de reforçar la cohesió identitària enfront de les amenaces desvertebradores dels fenòmens migratoris. Pensem en la França revoltada dels suburbis. El model francès, certament molt més intervencionista i desenvolupat que l’espanyol, gemega aquests dies pel fracàs en la integració de la segona i tercera generació d’immigrants. I igualment els britànics, i fins i tot els envejats països nòrdics. Tothom s’està trencant les banyes per saber com s’ho farà per defensar una identitat que cohesioni els seus malmesos rengles.
Els immigrants que arriben als poderosos estats occidentals porten a sobre el mateix desarrelament que els antics pagesos enriquits per l’especulació urbanística de què abans parlàvem, però han vingut a més amb poc bagatge i amb poca capacitat d’integració. Des que assumeixen una realitat pròpia d’immigrants eterns –una, dues, i fins a tres generacions-, i amb ella la cultura del barri, del gueto, la nació s’esmicola i entra en crisi.
Arribem, doncs, a on pretesament estàvem només alguns repatanis i recalcitrants defensors de rancis romanticismes caducats: la integració en els elements identitaris socials, culturals, col·lectius... en el territori de la nació.
Però, quina cosa és la identitat nacional, aquest complex que Savater anomena mysterium tremendum? Àrdua tasca, certament, però podem limitar-nos a reflectir alguns elements constituents:
-La llengua
-Costums i conductes adquirides en un estadi bàsic de formació de les persones
-Sensacions, experiències amb l’entorn físic, adquirides igualment en edats primerenques
La primera, la llengua, és un element que, per anar tan vivament connectat amb la cultura, genera no poques de les confusions de què abans parlàvem. En un país bilingüe, com el nostre, la creació de la identitat nacional se sotmet a equilibris diversos, en funció de la llengua d’impregnació. Amb l’adopció de la cultura, a Catalunya s’acaba absorbint la llengua espanyola, sens dubte –tret, evidentment, de la Catalunya Nord-, i la catalana, en la mesura que coincideixi amb la pròpia sobretot, ja que en cas contrari sol ser prescindible un cop acabada l’educació oficial. De fet, els individus no són, en la major part dels casos, bilingües, ja que fins i tot en els casos en què han assumit dues, o més fins i tot, llengües en l’àmbit familiar, solen tenir-ne una de dominant (materna, en un sentit no literal del mot). El que és bilingüe és la societat, tot i que novament aquí, probablement, sempre n’hi haurà una que acabarà dominant i bandejant l’altra.
Els costums i conductes adquirits a edat molt jove, en la primera infantesa, marquen també aquesta identitat. Els pares i els adults, i també els infants, que ens envolten, determinen en part com construirem després la relació amb el mateix o un altre entorn..
Tant llengua com costums són, tanmateix, alhora fenòmens culturals, i per això tenen una retroalimentació en la formació identitària. Posem l’exemple de la religió: determina costums, valors, formes de conducta en els nostres ancestres, que ens seran transmesos per unes vies inconscients.
I ha sortit la paraula. Identitat és un fenomen de l’inconscient, i per tant, proper a la psicologia. La identitat nacional, que abraça col·lectivitats, genera alhora una psicologia, o una psicopatologia, per què no, per tornar a l’anàlisi de Félix Ovejero. Les nacions, de fet, tenen les seves pròpies psicopatologies. I les seves psicosociologies –caràcters que psicosociològicament podem diferenciar-. Dinàmiques, com ho són les dels individus. Patrícia Gabancho defineix Catalunya com un país “tímid, castigat, insegur”. Les dinàmiques històriques confirmen i alhora expliquen que hi hagi nacions que tendeixen a imposar-se a les altres, que no entenguin la diferència dels altres, que s’autonomenin universals i, per tant, vegin l’assimilació dels altres com una saludable renúncia d’aquests a valors provincians i l’acolliment d’aquest universalisme que ells, només ells, encarnen. No cal donar noms.
Les experiències sensorials que tenen a veure amb el marc geogràfic, que sens dubte els campions dels drets de la ciutadania relegaran al mític i místic territori de les ombres pre-il·lustrades, són especialment rellevants i poc analitzades en general, però ens remeten a un element clau de la nació que avui, més que cap altre element, es troba menystingut: la terra. Però, com?, és que els territoris tenen drets?, protesten els pròcers de la justícia i la llibertat, com protesten perquè es pugui adduir que els territoris tinguin llengua pròpia. Oblidem la història, doncs? Oblidem que som animals amb vincles emotius, amb necessitats físiques, amb una dependència absoluta de l’entorn natural? Oblidem les tossudes realitats, doncs.
Potser és això el que justament està passant, el que veiem cada dia en el nostre entorn encara rural en precipitada fugida cap a la urbanització amb camp de golf. Es tracta d’una ruptura traumàtica amb les arrels, un vertiginós i depredador creixement que menysprea, anorrea, assola la natura.
Va bé, així potser no caldrà, en efecte, barallar-nos sobre les entelèquies nacionals. Perquè no hi haurà homes al planeta (tot sovint diem que ens estem carregant el planeta, però el que estem fent realment és carregar-nos la nostra possibilitat de vida en aquest planeta).
Això ens porta, en fi, a un altre element important en la construcció de la identitat nacional, un altre element superestructural que pot afectar, per retroalimentació, les identitats individuals, del qual no hem parlat més que de biaix: la política. Quan hom diu que els territoris no tenen llengua pròpia s’està al·ludint a una part de l’element jurídicopolític interessant del debat d’avui en dia a casa nostra.
La política i la nació
Quan es diu que un territori no té llengua pròpia s’està dient una veritat en termes de ciències de la natura –cap terròs sap parlar, que sapiguem-, una veritat història... parcial –tota llengua s’assenta en els parlant d’un territori de forma dinàmica, per tant mudable, ni el català ni el castellà s’han parlat sempre a Catalunya ni a l’Espanya eterna i universal, ni probablement es parlarà ni l’un ni l’altre d’aquí a mil anys-. Però es diu una falsedat jurídica. Perquè és molt propi d’alguns campions dels drets dels ciutadans usar les normes jurídiques en funció de com s’adaptin als seus arguments favorits: les accepten quan convé, i les ignoren o les titllen d’il·legítimes quan no convé. Que l’Estatut i les lleis catalanes defineixen el català com a llengua pròpia és, doncs, irrellevant o il·legítim, i a canvi, no se sap per quin motiu, els veritables drets dels ciutadans estan ben defensats en la Constitució espanyola i no a l’Estatut català. La defensa dels drets econòmics i socials dels ciutadans, doncs, té més garanties des de l’Administració espanyola que des de la catalana, etc.
Per què? Per economia d’escala? Passem-ho, doncs, a l’escala europea! Ho tenim ben fàcil! Ah, no, protestaran aleshores, tot ignorant que, precisament, la Unió Europea ha desplegat fins ara administrativament les seves polítiques de cohesió social en regions definides a cop d’escaire i cartabò que assenyalen territoris de dimensions que, curiosament, s’apropen més a les d’un país com Catalunya que no pas a un estat com l’espanyol.
Compte, però, tampoc es tracta d’economicisme a ultrança. La divisió administrativa del territori ha donat prou resultats tràgics al colonialisme dels europeus a Àfrica i Àsia com per fer-ne ègida i estendard.
Per què, doncs? Ah, per la molesta caducitat d’aquests símbols mítics, poc transparents, etc que encarnen aquestes sospitoses lleis orgàniques (que potser remeten a la democràcia orgànica franquista?) que es diuen estatuts d’autonomia. Els fustigadors dels provincianismes amb ínfules nacionals se’n riuen aleshores del preàmbuls del nostre Estatut mentre accepten sense pestanyejar la “indisoluble unidad de la nación española” de la Constitució. Qüestions de perspectiva, doncs, és a dir, de quin costat de la marca de guix al terra se situï un.
Però parlant en termes constructius, la política és un element que, prefigurat pels substrats identitaris, és alhora essencial per modelar la seva dinàmica, dins del procés retroalimentadors que ja assenyalàvem parlant de religió, llengua, etc.
La política, en realitat, hauria de ser l’escenari on una societat sana mira de cohesionar les seves identitats individuals i col·lectives i, doncs, les nacionals. La política com a factor de consens i participació ciutadana, ara sí, per assegurar la igualtat d’oportunitats en la presa de decisions que afectin de manera directa la vida social. Política educativa, política econòmica, política cultural, lingüística també. Política, fins i tot, per defensar la llibertat de l’individu dins els límits més amplis possibles per al funcionament de la col·lectivitat.
Política, doncs, per impulsar identitats. Tampoc això ha estat ben vist, en aquests temps globalitzadors, i malgrat tot els estats més forts que ens envolten parlen avui de reforçar la cohesió identitària enfront de les amenaces desvertebradores dels fenòmens migratoris. Pensem en la França revoltada dels suburbis. El model francès, certament molt més intervencionista i desenvolupat que l’espanyol, gemega aquests dies pel fracàs en la integració de la segona i tercera generació d’immigrants. I igualment els britànics, i fins i tot els envejats països nòrdics. Tothom s’està trencant les banyes per saber com s’ho farà per defensar una identitat que cohesioni els seus malmesos rengles.
Els immigrants que arriben als poderosos estats occidentals porten a sobre el mateix desarrelament que els antics pagesos enriquits per l’especulació urbanística de què abans parlàvem, però han vingut a més amb poc bagatge i amb poca capacitat d’integració. Des que assumeixen una realitat pròpia d’immigrants eterns –una, dues, i fins a tres generacions-, i amb ella la cultura del barri, del gueto, la nació s’esmicola i entra en crisi.
Arribem, doncs, a on pretesament estàvem només alguns repatanis i recalcitrants defensors de rancis romanticismes caducats: la integració en els elements identitaris socials, culturals, col·lectius... en el territori de la nació.
Miquel Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada