A PROPÒSIT DE LES CRÍTIQUES DE MIREILLE BEAULIEU A SYRIANA

A PROPÒSIT DE L’ARTICLE “Información, diversión o propaganda?«Syriana»: una película mal intencionada “ DE MIREILLE BEAULIEU

Les crítiques de Mireille Beaulieu, distribuïdes entre nosaltres per la Red Voltaire, tot i ser pertinents molts cops, desentranyen un esperit força estès entre certs ambients de l’esquerra radical: la reticència contra tota crítica que vingui del propi nucli de la creació artística comercial (Hollywood aquí, ni més ni menys). El resultat és un prejudici, i el corol·lari una remarcada injustícia en la valoració d’aquesta crítica (ben) intencionada produïda des del propi sistema. Un exemple, entre altres, és quan censura la pel·lícula perquè el seu suposat objectiu és la defensa dels recursos ambientals i no la denúncia dels brutals mètodes actualment desplegats per fer-se amb el control del petroli, per acte seguit afegir “lo cual evitaría tener que emprender guerras en el Medio Oriente y el peligro que representa la amenaza terrorista”. És a dir, justament l’objectiu que li nega, que per tant sí és evident, i gens ambigu, en contra del que diu Mireille Beaulieu. Que certament pugui perseguir-se també un canvi d’estratègia econòmica en l’explotació de recursos és més que plausible (la prova és que una de les primeres lleis que ha aprovat el nou Congrés de majoria demòcrata marca una nova política energètica oposada als interessos petroliers), però això no desacredita pas l’objectiu en si. De fet, podríem llegir perfectament Syriana com una llança en la disputa de l’alta política nord-americana actual i del passat recent (almenys des de la presidència del primer Bush i la successió de Clinton, davant la qual reaccionaria el moviment neocon del segon Bush) que es cou en les calderes de les lluites entre les tradicionals indústries lligades a la producció armamentística i a l’explotació petroliera i les noves indústries més lligades als serveis i desvinculades de l’empori petrolier. Potser seria una lectura esquemàtica de la complexa realitat política nord-americana, però si Syriana s’inscriu en una presa de partit a favor d’un món menys lligat al consum de petroli i a la producció armamentística, sembla, com a mínim, excessiu, dir que “tiende en realidad a hacer que el espectador admita sin darse cuenta una visión falsificada del mundo para empujarlo al choque de civilizaciones.”
Certament, i això és un tribut al sistema de producció de Hollywood, alguns elements de la pel·lícula són força esquemàtics, ratllant en la caricatura, com el cas de la sobtada conversió del noi musulmà a la causa terrorista, però, a diferència del que diu Beaulieu, aquí la mirada cerca una comprensió de les causes i arrels del terrorisme que resulta sorprenent per la valentia que desplega. Com resulta sorprenent el retrat dels interiors i mètodes despietats de la CIA, tot i que George Clooney sembli defensar en les notes de producció que cita Beaulieu la postura de Robert Baer de denunciar el desmantellament dels sistemes d’espionatge. Quan l’autora critica Clooney també per haver dit que la pel·lícula no ataca el govern de Bush sinó tot el sistema establert des de fa 60 o 70 anys, subratlla la contradicció amb les notes anteriors, però no li cedeix a Clooney la treva que mereix la seva congruent anàlisi de la brutalitat del sistema.
No s’ha de confondre el punt de vista del director Stephen Gagham i del coproductor Clooney amb el del personatge d’aquest, l’agent “penedit” (trasumpte de Robert Baer). Fer-ho és tan ingenu i infantil com pretesament ho aón alguns aspectes de la pel·lícula per a Beaulieu.
De cap manera, especialment, es pot defensar que el que quedarà en la ment dels espectadors sigui una caracterització dels musulmans com a terroristes. Que “alguns seran incapaços de veure les subtileses” és ja una frase que delata la visió esnobista de Mireille Beaulieu, però és que a més és certament difícil pensar que aquesta imatge primi sobre la transparent denúncia que es fa del sistema de corrupció imposada per les multinacionals petrolieres i dels mètodes de terrorisme usats per l’Adminsitració nord-americana. Perquè, encara que tamisada i filtrada per formes narratives industrials, la pel·lícula aporta informació valuosa i filmada amb honestedat i fe en la capacitat de les persones d’entendre-la i apreciar les “subtileses” –i les grolleries, també, naturalment-. Perspectiva que quadra amb el potent discurs en favor de la llibertat d'expressió que és la pel·lícula també produïda –i dirigida- per Clooney, “Buenas noches y buena suerte”, que també cita l’article de Mireille Beaulieu.