I AUTOFLAGEL·LACIONS

Rubianes era un català atípic, segurament -començant perquè era gallec-. Vull dir que la seva capacitat sorneguera té poca correspondència en el caràcter general dels catalans -una cosa que, per difícil que sigui de definir, la psicosociologia ens ajudaria a examinar-. Crec, i és una qüestió d'opinió personal, és clar, que entre nosaltres, els catalans, es dóna bastant la gracieta sorneguera, però sempre matisada per una certa cautela i una sobrietat que evita la topada directa contra els destinataris dels nostres estirabots.

Rubianes potser destacava més pel vessant més cridaner, el llenguatge cru i realment mancat de finezza. I no és que no fos capaç de practicar, ni practiqués de fet, la paròdia més refinada, sinó que, deliberadament o no, contra alguns estaments es deixava anar i llançava grolleries sense fre.
El català, tanmateix, tendeix més a lamentar-se de la seva condició de víctima que a atacar amb tota la fúria, quan se sent maltractat o mal interpretat. Per dir-ho ràpid, tendeix més a l'autoflagel·lació que a la flagel·lació made in rubianes.

Un bon exemple és l'article de Miquel de Palol a l'Avui del passat dia 3, Ocasions perdudes, on el nostre venerable escriptor baixa per un pendís relliscós, des de la matisada càrrega contra l'actual periodisme (cursiva meva) d' escorxament, esbudellament, destria i vivisecció de vísceres (cursiva quant cito textualment), fins a la diatriba contra el país enfonsat en la caspa que entén per èxit l'esgarip, el xivarri i la fúria (de nou, cita textual). Item més, no entenc si aquí es refereix a Catalunya o Espanya, però conclou que potser val més tornar tranquil·lament a ser una regió de quatre províncies i deixar de fer el ridícul amb el gall, l'engargussament i la llufa, deixar de ser la riota del barri.

Entremig, l'article és un lament pels valors que considera superiors, tot i que ho faci (aquí el matís que abans deia) des de la declaració que és una qüestió de pures preferències personals. Valors que podríem assimilar a allò que anomena ell mateix realització intel·lectual, i també coratge i escala moral. Valors que subscrivim, sens dubte, igual que la seva lúcida reflexió sobre la presumpta pèrdua de tals valors: una societat presidida pel sentiment general que tant li fa, que facis el que facis tot seguirà igual, que la rectitud no tan sols no és recompensada sinó que la majoria la veuen com el ridícul del qui no sap de què va tot plegat, té els dies comptats. No és altra cosa la primera definició de decadència.

Fins i tot podríem trobar encertat que d'aquí fes cap a un advertiment apocalíptic sobre una hipotètica ensulsiada de la democràcia i l'adveniment de nous cabdillismes feixistoides, però quan -a títol d'anècdota, però referint-s'hi com a insuperable emblema de Catalunya - es rabeja en el pessimisme més eixelebrat per profetitzar que el Barça perdrà en dues setmanes totes les ocasions de la temporada (de moment, per cert, la primera no l'ha perduda), veiem el llautó claríssim d'aquesta autoflagel·lació que ens caracteritza. Com a veritable emblema català.